I Capuleti e i Montecchi al Liceu

Temporada del Gran Teatre del Liceu 2015-2016

Dies 17, 20, 22, 23, 25, 26, 28, 29 de maig i 1 de juny de 2016

13062511_10154107308169941_5077875527368530086_nVincenzo Bellini

– I Capuleti e i Montecchi. Tragèdia lírica en dos actes estrenada l’11 de març de 1830 al Teatro La Fenice di Venezia amb llibret de Felice Romani.

Romeo: Joyce DiDonato/Silvia Tro Santafé. Giulietta: Patrizia Ciofi/Ekaterina Siurina. Tebaldo: Antonio Siragusa/Celso Albelo. Lorenzo: Simón Orfila. Capello: Marco Spotti

Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu

Direcció musical: Riccardo Frizza

 

Direcció d’escena: Vincent Boussard. Escenografia: Vincent Lemaire. Vestuaria: Christian Lacroix i Robert Schwaighofer. Il·luminació: Guido Levi. Producció: Bayerische Staatsoper i San Francisco Opera

15508SOBRE L’OBRA

El llibret de I Capuleti i e Montecchi de Vincenzo Bellini no és en cap cas una adaptació del Romeo and Juliet de Shakespeare i es pot afirmar, sense por d’aventurar-nos, que Bellini no llegí mai a Shakespeare tal com nosaltres el coneixem. No obstant això, es nodreix de les mateixes fonts que el dramaturg elisabetí va utilitzar per al seu propi drama, tot remetent-se també a la tradició poètica. Felice Romani, el llibretista, també bevia força de la font, que no era altra que ell mateix: ja era autor d’un llibret, Giulietta e Romeo per al compositor Nicola Vaccai, alguns anys abans, el qual havia reprès la brillantor dels dos amants de Zingarelli, autor de la versió de referència a la Italia de principis del segle XIX.

L’obra va néixer de la mateixa manera que un collage precipitat, però valuós en la seva implementació dramàtica per la seva coinsició i eficàcia teatral. Forçat per la brevetat del temps, el poeta decideix eliminar el caràcter redundant d’Adele, mare de Giulietta, relegant les dues parts masculines dels Capuleto i Lorenzo al paper de mers actors secundaris. Com a resultat, l’atenció se centra exclusivament en la tragèdia d’amor, al voltant d’un trio de protagonistes i realitzat d’acord amb una singular arquitectura dramàtica -quatre parts narratives autònomes, repartides a la representació en dos actes de tres quadres cada un- que evita digressions parèntesis narratius.

13263671_10154163426219941_6338804411622667149_n

LA POSADA EN ESCENA

Consisteix bàsicament en un decorat sobri i funcional amb diferents posicions segons cada escena. Per les escenes intimes entre Romeu i Julieta son unes parets que serveixen d’habitació i sepultura amb una pica per rentar-se les mans sense gaire sentit, on Julieta s’ha de posar a cantar a sobre en la seva ària “Oh quante volte”, i que això es més incomode per la cantant que una altre cosa. L’altre funcionalitat del decorat son unes escales molt empinades i incòmodes que ocupen tot l’escenari on va transcorrent l’acció amb els personatges, el Cor i una mena de models que en un moment donat van desfilant els vestits de Christian Lacroix pujant les escales i baixant-les amb dificultat per lo empinades que són.

El moviment escènic és simplement funcional amb poc joc i amb bastanta fredor en general. Hi ha poc treball emocional entre Romeu i Julieta, ja que quan canten junts cada un va per la seva banda, menys en algunes ocasions que seuen una al costat de l’altre, ja que en els seves escenes ni es miren pràcticament a els ulls, i poques vegades es toquen, hi ha una manca absoluta de passió amorosa, i, ja en la escena final de la mort ni moren, simplement s’agafen de la mà i caminen. Es una direcció d’escena freda i distant que no ajuda a expressar el drama humà i amoròs que s’està vivint.

Segurament per Vincent Boussard tot això deu tenir un sentit metafòric, però aquest sentit no arriba cap el públic, i la feina expressiva la fan els cantants amb la seva veu i el seu gest personal.

13265848_10154163427789941_5790203184205384801_n

SEGON REPARTIMENT

Silvia Tro Santafé va interpretar un Romeo amb una veu ben timbrada amb un color brillant i segur, amb bons frasejos i bona actitud escènica.

La Giulietta de la soprano Ekaterina Siurina va ser delicada i elegant en tot moment, amb una veu de preciòs timbre.

El Tebaldo del tenor Celso Albelo va ser cantat amb bon fraseig musical i bona linea vocal amb bona seguretat tècnica.

Simón Orfila va interpretar un Lorenzo segur amb una veu potent i ben frasejada amb caràcter. I marco Spotti va interpretar un correcte Capelio.

Silvia Tro Santafé i Ekaterina Siurina van conjuntar les seves veus amb delicadesa i bona cohesió en els varios duets que posseeix la partitura, amb un bonic duo final on van saber entrellaçar les seves veus per aconseguir que s’unisin els timbres per formar un de sol.

La secció masculina del Cor va tenir unes intervencions amb bon enpastament vocal i bona actitud escènica.

El director musical Riccardo Frizza va fer una lectura elegant i efectiva, amb contrastos tant sonors com musicals, amb una direcció clara sempre pendent dels cantants, on l’Orquestra del Liceu va respondre efectiva a les indicacions del director.

13237587_10154163427184941_5686513750979057069_nFotos: Antoni Bofill