Zubin Mehta & Symphonieorchester des Bayerischen Rundfunks

Temporada de Palau 100 2012-2013

Dissabte, 2 de març de 2013

 

Franz Liszt

– Mazeppa, poema simfònic núm. 6, S. 100

Béla Bartók

– Concert per a piano i orquestra núm. 2, Sz. 95

Piotr I. Txaikovski

– Simfonia núm. 5, en Mi menor, op. 64

 

Symphonieorchester des Bayerischen Rundfunks

Yefim Bronfman – Piano

Zubin Mehta – Director

 

 

Liszt va quedar seduït pel poema de Víctor Hugo -que s’havia inspirat amb un de Lord Byron- del mateix títol. Primer va compondre una versió pianística magistral, d’uns set minuts de durada. Més tard en farà una versió orquestral que ja en depassa els quinze. L’obra és descriptiva i la base literària narra com a Mazeppa va relacionar-se amb una comtessa casada, Teresa, i en ser sorpresos pel marit va ser condemnat, lligat a l’esquena d’un cavall salvatge, a cavalcar sense rumb per les estepes. Al cap de tres dies, el cavall, extenuat, va desplomar-se i va morir. Ja eren a Ucraïna i uns quants cosacs van descobrir el seu cos ensangonat i inconscient. Interpretant-ho com un signe, el van escollir cabdill de les seves tropes. Víctor Hugo comença el poema amb l’heroi ja lligat al cavall i Liszt el segueix i ho fa començant amb un cop de fuet sonor que engega la cavalcada. Amb un tema repetit diverses vegades amb orquestració variada, va descrivint els diversos paisatges i peripècies del llarg viatge, que dura fins que els timbals assenyalen la caiguda del cavall. Una intervenció de les trompetes marquen la refeta i el triomf del cavaller. Liszt inclou l’obra en la seva sèrie de poemes simfònics que tracten també d’altres personatges -Tasso, Prometeu, Orfeu, Hamlet- que considera exemples de caràcter.

L’interpretació de la partitura va ser implacable i compacte amb tot un desplegament de força i volum sonor poderos.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Béla Bartók, que és un dels creadors amb sistema i estètica propis dins i al marge dels corrents de l’època, va quedar preocupat per la freda acollida que va tenir el seu primer concert per a piano i orquestra. Resident en aquells moments (1931) a Suïssa, acollit, com tants exiliats, per Paul Schaffer, que li va fer diversos encàrrecs, es guanyava la vida com a pianista i intèrpret de les seves pròpies obres -cal recordar que va oferir un recital a Barcelona a la Sala Mozart- i va escriure que havia fet un segon concert amb menys dificultats per a l’orquestra i amb materials temàtics més avinents. I així arrenca el Concert per a piano i orquestra núm. 2, amb un”Allegro” espectacular, en què solista i conjunt es fonen en un màgic món sonor. Només utilitza tota l’orquestra al tercer moviment, mentre que reserva el primer per al vent i la percussió, i la corda no hi participa fins al segon moviment, “Adagio”, una de les introspeccions musicals més colpidores dins el gènere, que és interromput amb un “Presto” per retornar al temps inicial.

El concert de piano de Bartók va estar interpretat amb moltíssima perfecció en la seva articulació, en la seva conjunció en el primer moviment amb els instruments de vent i percussió, en el seu control de la difícil partitura de Bartók, en la seva musicalitat per part de Zubin Mehta i l’orquestra.

El pianista Yefim Bronfman va fer una interpretació amb un control absolut tècnicament, amb donmini del teclat i la partitura, però amb uns fortes una mica durs i una musicalitat més aviat pobre.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Un enllaç musical per aquest programa és esmentar que també Txaikovski es va ocupar de Mazeppa, però basant-se en una obra de Puixkin, que va voler esmenar la visió de Byron. Això succeí set anys abans d’acabar la Simfonia núm 5 que varen interpretar al concert a la segona part. Després de tres anys de sequera simfònica creativa i sumit en una gran fatiga física, a més a més d’una pèrdua progressiva de la vista, anava anotant i rescatant temes -com una cançoneta italiana de joventut que li va inspirar el vals del tercer moviment- fins a arribar a bastir un monument com és aquesta simfonia, la més interpretada del compositor, que si bé en la seva estrena a Sant Petersburg, poc assajada, va tenir una acollida freda, uns mesos més tard a Hamburg va constituir tot un èxit. I d’aleshores fins avui.

A la segona part amb la simfonia de Txaikovski és realment on varem poder gaudir de la maestria de Zubin Mehta.

Va fer una interpretació juntament amb l’orquestra memorable; amb gran dramàtisme quan era necesari, amb una musicalitat porofunda i molt madura, amb expressió comunicativa, amb un equilibri perfecte de l’intrumentació de la partitura, amb un control absolut de l’orquestra que ell amb el seu treball previ va comunicar a l’orquestra exactament tot el que vol treure de la música a travers dels músics i dels seus instruments, a destacar sobre tot el gran empacament que aconsegueix amb l’orquestra al conseguir que tots els músics toquin amb el seu gest completament junts i això quan ho sents es realment impressionant. Varen crear moments màgics d’intensa expressió dramàtica sobre tot al segon moviment.

Zubin Mehta té una manera de dirigir que encisadora que fa que tothom estigui eclipsat per la seva batuta amb un gran magnetisme amb molta força interpretativa i amb una energia desbordant. És un director amb que transmet una grandíssima comunicació amb moltíssim carisme i que va fer que fos realment una interpretació memorable.

La Symphonieorchester des Bayerischen Rundfunks posseeix una secció de corda espectacular amb un volum sonor molt gran per part de totes les seccions amb una precisió absoluta de la tècnica i el so de les cordes. El vent per la seva banda es molt sòlid però comparat amb la corda és una mica més fluix i a moments es va quedar una mica en segon terme. Tots els músics de l’orquestra estaven completament entregats al seu director i a la música.

Va ser realment un concert per recordar durant molt de temps.