Wolfgang Amadeus Mozart “Lucio Silla” al Liceu

Gran Teatre del Liceu

Diumenge, 7 de juliol de 2013

 

Wolfgang Amadeus Mozart

– Lucio Silla; Opera en tres actes · Llibret de Giovanni de Gamerra amb modificacions de Pietro Metastasio

Kurt Streit-Lucio Silla

Patricia Petibon-Giunia

Silvia Tro Santafé-Cecilio

Inga Kalma-Lucio Cinna

Ofèlia Sala-Celia

Antonio Lozano-Aufidio

Claus Guth-direcció d’escena

Christian Schmidt-escenografia i vestuari

Manfred Voss-il·luminació

Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu

Harry Bicket-direcció musical

 

 

 

 

 

 

 

Lucio Silla (1772), escrita per Mozart als setze anys, respon al model de prestigi de l’òpera seria, habitual a l’Europa del segle XVIII, generalment caracteritzada per arguments d’inspiració clàssica (Lucio Silla se situa a la Roma del segle I aC i el protagonista és un personatge històric, Luci Corneli Sul·la), orientats a expressar, sovint, un valor moral relacionat amb l’exercici del poder (en Lucio Silla, la magnanimitat) i amb un lieto fine que confirma l’encert de la decisió virtuosa.

L’estructura musical de l’opera seria es caracteritza, sobretot, per unes àries precedides d’un recitatiu -moment en què es produeix l’acció dramàtica- que responen sovint l’estructura tripartida de l’ària da capo -encomanada habitualment a sopranos o a castrati-, en què la tercera part reitera el tema de la primera amb ornamentacions, i que es dedica a expressar el sentiment del personatge. I aquest és segurament el plaer estètic més impressionant d’aquesta extraordinària música de Mozart: identificar el sentiment de l’ària -esperança, còlera, venjança, crueltat o tendresa- i contemplar com la música, i especialment la coloratura, l’expressa meravellosament.

Luccio Silla es va representar vin-i-sis vegades al teatre de Milà on s’estrenà (1772). És a dir, va ser un gran èxit. Abans, però, Mozart tingué alguns ensurts. El primer es produí quan, amb l’òpera ja acabada, el llibretista, Giovanni di Gamerra, envià el text a Metastasio, que hi introduí molts canvis que l’obligaren, pocs dies abans de l’estrena, a refer la partitura. Reproduïm fragments d’una carta de Mozart -tenia setze anys- en què hi ha referència, i d’una carta del seu pare, Leoplold Mozart, que explica alguns incidents del dia de l’estrena.

De W.A.Mozart a la seva germana, Maria Anna (5 de desembre de 1772):

“He de compondre encara catorze fragments, i ja ho hauré acabat… M’és gairebé impossible d’escriure’t més… no sé ben bé el que escric; en aquest moment totes les meves idees es dirigeixen sempre i només cap a la meva òpera, i corro el perill d’escriure’t, en comptes de paraules, tota una ària. Addio, adieu!”

De Leopold Mozart a la seva muller, Anna Maria Pertl (2 de gener 1773):

“L’òpera ha anat sortosament molt bé, encara que la primera nit es van produir alguns incidents desagradables. En primer lloc, l’òpera, que havia de començar, com és el costum, una hora després de l’àngelus, aquesta vegada va començar tres hores desprès… i, per tant, es va acabar a les dues de la matinada. L’arxiduc encara havia d’escriure, entre l’hora del seu sopar i l’àngelus, cinc lletres d’any nou… i escriu molt poc a poc. Pensa només que des de dos quarts de set de la tarda el teatre estava tan ple que ni hi podia entrar ningú… La impacència que manifestaven els de l’orquestra i el públic, morts de calor desprès de les tres hores d’espera, augmentava encara l’angoixa dels cantants. En segon lloc, cal dir que el primer tenor, que vam haver d’agafar per necessitat, és un cantant d’una església de Lodi que mai no havia participat en una representació teatral i que només havia estat dues vegades primer tenor de Lodi; d’altra banda, va ser conractat en ferm només vuit dies abans de l’òpera. I com que, en el curs de la seva primera ària, la prima donna ha de rebre la còlera violenta del tenor, aquest darrer va posar un ardor tan exagerat que semblava que volia donar-li una plantofada o arrencar-li el nas amb el seu puny, i tot el públic es va posar a riure. La pobre signora, en la passió del seu cant, no va entendre per què reia el públic, i va quedar tan tocada que va cantar malament tota auqesta nit… El tenor té un aire de castrat, havia d’antuvi dit a l’arxiduquessa que no estava en condicions de cantar i que si el volien sentir, la cort li havia de donar molt de coratge aplaudint-lo… Però després l’òpera ha anat molt bé. I mentre el teatre acostuma a estar quasi buit el dia de l’estrena, ha estat tan ple les sis primeres nits que a penes s’hi podia entrar”

 

La dramatúrgia de Claus Guth de Lucio Silla es de caràcter d’opera seria sembla associada a unes característiques que l’allunyen del model habitual de l’òpera romàntica: el caràcter estàtic d’unes trames en què l’expressió dels sentiments assignats a les àries té una extensió que sobrepassa àmpliament l’acció pròpiament dramàtica, el convencional hieratisme dels arguments i l’extesió de les àries da capo. Claus Guth sembla haver dissenyat aquesta dramatúrgia per evitar aquests esculls. L’espai produeix un efecte d’autenticitat -anticonvencional- sense intentar ser mai una adaptació de l’òpera a una altra època. Però el que defineix millor l’estil de Claus Guth és la voluntat de mostrar plàsticament el sentit de cada escena: la trobada de Cecilio i Lucio Cinna en la primera escena se situa entre figurants que recorden els sense sostre, com subratllant el caràcter marginal -marginal respecte de la política hegemònica- dels dos personatges. I l’espai del poder que regeix i domina Lucio Silla sembla evocar les clavegueres del poder, sense cap refinament que compensi l’arbitrària violència dels poderosos i, certament, molt lluny de la convencional brillantor amb què habitualment es representen aquestes obres del segle XVIII situades en ambients clàssics.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Però segurament el més singular d’aquesta producció de Claus Guth és la manera com il·lustra les àries da capo, amb un moviment escènic -no gens realista, com tota la producció- que reprodueix el que passa per la ment del personatge en aquella escena i que el text i la música de Mozart expressen. A això es pot deure possiblement que el desenllaç de l’òpera, entès habitualment com un gest de magnanimitat del dictador, aquí es mostri com una decisió -colèrica i forçada- de Silla, que se sent derrotat per la determinació d’uns ciutadans -Giunia, Cinna, Cecilio- que estan decidits a no cedir i que prefereixen morir a sotmetre’s a la tirania.

El repartiment vocal va ser de nivell:

El Lucio Silla de Kurt Streit va ser molt ben interpretat pel tenor amb una veu ben timbrada i amb bona tècnica, tot envoltat d’una entrega absoluta al personatge amb expressivitat.

Patricia Petibon va fer una Giunia deliciosa amb una veu preciosa amb un cos vocal potent i amb una sensibilitat a flor de pell, amb molta expressivitat i sentit dramàtic del personatge.

El Cecilio de Silvia Tro Santafe va ser molt ben dibuixat vocalment amb un timbre generós i de qualitat.

El Lucio Cinna de Inga Kalna va ser generós vocalment amb expressivitat i entrega dramàtica.

Ofèlia Sala va interpretar una Celia segura i amb domini vocal.

Antonio Lozano va cantar un Aufidio amb una veu potent i correcta.

 

L’orquestra va sonar de meravella sota la direcció de Harry Bicket que va fer una interpretació de l’obra de Mozart amb una sonoritat neta i molt ben articulada amb frescura musical i amb totes les dinàmiques necesaries pel drama mozartià amb un cor present i correcte vocalment.