Wiener Philharmoniker a Palau 100

Temporada 2012-2013 de Palau 100

Dissabte 29 de setembre de 2012

 

Johannes Brahms

– Simfonia núm. 2, en Re major, op. 73

– Simfonia núm. 4, en Mi menor, op. 98

 

Wiener Philharmoniker

Daniele Gatti – Director

 

 

L’ideal simfònic de Brahms era Beethoven. De bon començament, doncs, es va plantejar el gènere amb l’objectiu d’esdevenir digne hereu del llegat beethovenià, sense desmereixe’l amb una simple imitació. Dotat d’un sentit autocrític fora del comú, va batallar amb el seu primer intent de manera incansable, i no va dubtar a preparar-se amb obres com el primer concert per a piano, les dues serenates orquestrals o les Variacions sobre el coral de Sant Antoni. Fins que es va veure amb cor de lligar tots els caps i donar una forma satisfactòria a aquella treballosa primera simfonia. Que allò era la conquesta del gènere i no pas una victòria sobre un material concret ho prova el fet mateix que al cap d’un any, durant l’estiu del 1877, als Alps de Caríntia, Brahms va compondre la segona simfonia d’una tirada, sense provatures ni vabcil·lacions, com una autèntica distenció després del dilatat primer esforç. Una distensió que es manifesta ja en el caràcter pastoral de l’obra, que reflecteix la joia i la placidesa de l’entorn natural en què escrivia el compositor, en contrast amb la gravetat i la tensió interna de la primera simfonia de l’any anterior. La segona simfonia es va estrenar a Viena, amb Hans Richter al capdavant de la Filharmònica de Viena, el 30 de desembre del 1877.

Després de la segona simfonia, Brahms va trigar sis anys a tornar al gènere, però en l’endemig havia escrit obres cabdals com el concert per a violí, el segon per a piano i les dues obertures orquestrals. Em aquell segon abordatge de la simfonia es va produir un fenomen semblant al de l’anterior: la tercera simfonia, de 1883, va resultar una obra tensa, mentre la quarta, de 1884-1885, va aparèixer com una relaxació expansiva d’aquelles tensions precursores. Així, doncs, la segona i la quarta simfonies vénen a ser la contrapart solar de les més ombrívoles primera i tercera (és curiós que també Beethoven va compondre la major part de les seves en parelles complementàries). La quarta es va estrenar a Meiningen, amb l’autor al capdavant de l’orquestra local, el 25 d’octubre de 1885.

 

El concert de la Wiener Philharmoniker personalment és el concert més esperat de la Temporada de Plau 100  2012-2013, ja que un pensa que sera molt difícil tenir el privilegi de poder sentir i gaudir en directe a casa nostra aquesta prestigiosa i una de les millors orquestres del món.

Realment és fa difícil parlar del concert que varem poder gaudir els que hi varem ser el dia 29 de setembre al Palau, pel gran respecte que tinc per aquesta orquestra tant com a músic i com a oïent.

En primer lloc puc dir que ja la gran tradició d’aquesta orquestra fa que el conjunt orquestral sigui únic en la seva manera de tocar tant en el seu gran nivell com en el seu so tant personal. El so de la seva corda es realment al·lucinant, té un volum que jo no havia sentit mai, realment potent i amb una qualitat fora de lo normal amb un so brillant, ple, profund, voluptuos i amb una unitat sonora per part de tots els seus membres realment frepant, ja que tots tenen la mateixa manera de toca i això fa que el so de la corda sigui una perfecte simbiosi sonora canalitzadora de les millors interpretacions musicals.

El vent té una manera perfecte de desenvolupar les seves intervencions en cada moment. En les parts que sobrepasen els instruments solistes creixen en presencia i protagonisme, però en les parts on el vent forma part del conjunt orquestral donant unes pinzellades de color a la textura musical en el seu pla orquestral, i això es un valor orquestral que realment posseeiexen molt poques orquestres i es com realment a de ser, ja que en una orquestra la base sempre es la corda i es qui realment té el pes de qualsevol partitura musical.

Un altre virtut d’aquesta orquestra vers a la seva gran tradició és que moltes de les partitures que ells tenen en repertori les havien estrenat en el seu moment amb els seus compositors respectius com es el cas de la simfonia núm. 2 de Brahms el dia 30 de desembre del 1877 sota la direcció de Hans Richter, i això és un valor afegit en les seves interprètacions.

Daniele Gatti va estar grandiós, amb una gran direcció orquestral i musical. És un director amb una maduresa musical molt profunda, i sobre tot és un músic que s’estima la música sincerament i que té un respecte absolut amb el compositor i les seves partitures. La seva interpretació de les simfonies de Brahms varen ser espectaculars, ja que realment es varen sentir notes de les partitures que no habia sentit mai en latres ocasions com concerts o enregistraments d’aquestes simfonies, i la cosa va ser per que Gatti va fer una lectura molt profunda de la partitura i molt madura, on ell controlava tot el que volia que sones i es resaltes de les partitures de Brahms. L’estudi de Gatti previ a la seva interpretació es nota que el director al tenir les partitures de Brahms es planteja el perqué de les composicions i de com Brahms enllaça un fragment, una frase musical i totes les seves textures musicals-sonores unes amb les altres. El director també es basa en les seves interpretacions en la base real de la música; les sensacions humanes, la vida interna de la música, l’expresivitat viva de les partitures, l’emoció i que tot això arribi al públic i als seus músics i ho plasmi a travers dels interprets i la música. Té una manera de dirigir amb total autoritat i carisme personal, que fa que pugui dominar l’orquestra per poder expressar les seves idees musicals, i conseguint un so de l’orquestra extraordinari, ple de força, d’energia musical arribant a uns moments musicals i sonors de gran bellesa, amb unes idees molt clares per on vol que es condueixi l’emoció musical amb una grandisima qualitat musical-sonora, i que d’aquesta manera amb aquesta orquestra i amb un director com ell les partitures com les de Brahms fa que traspassin les simples interpretacions i que les grans partitures millorin amb interpretacions com aquestes per grans orquestres com la Wiener Philharmoniker i grans directors com Daniele Gatti.