1 diciembre, 2020

Viviane Hagner & Daniel Müller-Schott & Jonathan Gilad a Da Camera

Temporda 2012-2013  de Da Camera al Palau de la Música Catalana

Dimarts, 23 d’abril de 2013

 

Wolfgang Amadeus Mozart

– Trio amb piano en Si bemoll major, KV 502

Maurice Ravel

– Trio amb piano en La menor

Piotr. I.Txaikovski

– Trio amb piano en La menor, op. 50 “A la memòria d’un gran artista”

 

 

 

 

 

 

 

 

 

El Trio en Si bemoll major, KV 502 de Mozart forma part de la sèrie de composicions de cambra compostes a Viena entre el 1786 i el 1788, un autèntic punt culminant del gènere. En el primer Allegro Mozart ens ofereix un notable exemple de llibertat formal: un allegro de sonata amb una exposició monotemàtica. Només després de la barra de repetició apareix una melodia nova que introdueix una mena d’interludi previ al desenvolupament. El Larghetto -un tema i dues variacions separades per un interludi i seguides per una coda- és d’una poesia i bellesa exquisides i d’un equilibri i perfecció absoluts. El substancial Finale, en forma de rondó sonata, és el primer moviment de trio mozartià en què el violoncel s’emancipa per rivalitzar paritàriament amb el violí i el piano.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Obra mestra de maduresa, el Trio en La menor de Ravel fou compost a Saint-Jean-de-Luz el 1914 i estrenat a la Salle Gaveau de París el 28 de gener de l’any següent. A banda de la seva inoïda i original perfecció formal, cal remarcar el refinament tímbric de les seves textures sonores, fruit del tractament quasi orquestral de l’escriptura instrumental, amb efectes coloristes com trinats, tremoli, harmònics, glissandi o arpegiats. El primer moviment, Moderé, és impregnat del ritme del zortzico basc, notat en un 8/8, articulat en 3+2+3. El segon moviment en funcions d’scherzo, Pantoum, és una translació sonora d’una forma poètica originària de Malàisia, de la qual també se serví ocasionalment Baudelaire. Ravel hi introdueix refinades superposicions rítmiques entre els tres instruments. El tema de vuit compassos de la següent Passacaille deriva del moviment anterior. I el Finale, que retorna a les subtileses tímbriques del moviment inicial, alterna ritmes de 5/4 i 7/4, novament sota la influència del folklore basc.

El Trio amb piano en La menor, op. 50 de Txaikovski va ser escrit a Roma entre el desembre de 1881 i el gener de l’ant següent. És dedicat “a la memòria d’un gran artista” amb referència al seu mentor Nikolai Rubistein, que havia mort el 23 de març de 1881. Després d’un treball substancial de revisió, l’obra va ser estrenada oficialment a Moscou el 30 d’octubre de 1882. El Trio en La menor és l’única obra de música de cambra amb piano del compositor, instrument que és tracta amb un gran virtuosisme. De caràcter més elegíac que no pas tràgic, és sorprenent per les seves grans dimensions i per la seva forma en dos extensos moviments, que semblen seguir el camí de les darreres sonates de Beethoven. El Pezzo elegiaco iniconvencional és un puixant moviment romàntic convencional amb un bellíssim solo introductori del violoncel sobre un tema que retornarà en la marxa fúnebre conclusiva. Se solen associar les onze variacions del moviment final a diversos episodis de lavida de N. Rubistein, una interpretació que el compositor va desmentir. Es tracta d’una succeció de peces de caràcter basada en les metamorfosis d’un tema de sabor rus, que respon a u record comú de Rubistein i Txaikovski. La segona part del moviment, Variatione finale e coda, segueix una forma de sonata en La major en què el tema de les variacions apariex com a segon tema. La coda reprèn els primers compassos de l’obra, després d’una modulació al mode menor, i s’esvaneix en el lament d’una marxa fúnebre.

 

El concert que ens varen oferir aquests tres interprets va anar de menys a més.

El trio de Mozart va ser tocat amb fredor i poca conjunció cambristica. Els tres intèrprets anaven cada un una mica pel seu costat, ja que no coincidien ni en la articulació, ni en el fraseig, ni en volums ni en musicalitat. Va semblar com si s’havien ajuntat dues hores abans del concert per primera vegada, i això va ser una mica desconcertant donats els currículums i carreres dels intèrprets.

A partir del trio de Ravel i per acabar amb el trio de Txaikovski les coses varen millorar bastant. Havia una mica més de feina interpretativa, de conjunt i va semblar que s’havien posat d’acord en la manera en com interpretar la música. L’interpretació que varen fer dels dos trios va ser més expressiva i musical i amb una visió més encertada de la musicalitat.

Els tres interprets posseeixen un nivell correcte en els seus respectius instruments, però res especial a destacar ja que en general varen tocar amb fredor i amb molt poca generositat expressiva.