Un Rèquiem Alemany

Temporada de “Cicle Coral Orfeó Català” 2011-2012

Dimecres 28 de març de 2012

 

Johannes Brahms: Ein deutsches Requiem op. 45

 

Sabina Cvilak – Soprano

Josep-Miquel Ramón – Baríton

Sociedad Coral de Bilbao

Chorus Musicus Köln

Das Neue Orchestre

Christoph Spering – Director

 

Ein deutsches Requiem de J.Brahms és una reflexió serena sobre el tema de la mort, a partir de textos bíblics en la traducció alemanya de Luter -que curiosament ometen la figura de Redemptor-, seleccionats pel compositor, segons les seves personals conviccions espirituals i sense deixar-ne de considerar la potencialitat musical. La composició fou començada cap al 1861. Abandonada totalment o parcialment, més tard Brahms tingué sensibles raons personals per continuar-la: la mort de la seva mare, el 1865. Poc després escrivia a Clara Schumann: “Res no ha de canviar, un home just no s’ha de plànyer de res, només és qüestió de mantenir el cap fora de l’aigua”. La resignació que suggereixen aquestes paraules té resposta en el Rèquiem alemany, en què els sentiments de dolor personal són temperats per la fe en la gràcia divina, tot fusionant un element existencial amb la mateixa tradició que és present en les Exèquies musicals de H.Schütz o en les cantates de J.S.Bach.

Els tres primers moviments de Rèquiem alemany es donaren a conèixer a Viena el primer de desembre de 1867. Posteriorment Brahms dirigí l’obra a la catedral de Bremen el Divendres Sant de 1868, en presència de Clara Scumann i de Joseph Joachim. Fou una audició molt emotiva. L’obra ja tenia sis moviments i estava aparentment completa. A final del mateix any, però, Brahms hi intercalà un nou moviment per a veu de soprano i cor. Aquesta versió definitiva s’estrenà a Leipzig el 18 de febrer de 1869. A l’Estat espanyol es pogué escoltar per primera vegada, al Palau de la Música Catalana, el 21 de gener de 1913, interpretat per la Sociedad Coral de Bilbao i l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu.

Tot i l’amplitud dels mitjans orquestrals i corals del Rèquiem alemany, la monumentalitat de l’obra no es fonamenta en efectes massius, sinó en una superba arquitectura musical, unida a l’acuïtat expressiva de la declamació dels solistes, la noblesa dels passatges homòfons del cor, la plasticitat i mestria de les fugues corals i l’equilibri de la polaritat entre la contingència humana i la solidesa del suport sobrenatural, visible tant a l’interior de cada moviment com en l’estructura general de l’obra. Com en moltes composicions barroques,la forma recolza en una simetria concèntrica a l’entorn d’un eix central: la idíl·lica conteplació de les estances divines (quart moviment). El plany sobre la futilitat de l’existència humana (tercer moviment) és complementat per una resposta consoladora (cinquè moviment). Al caràcter efímer de la vida terrenal (segon moviment) s’oposa el temor del judici i la certesa de la resurecció (sisè moviment). Els moviments inicial i final són lligats per la represa d’una mateixa temàtica musical: els vius i els morts, els qui ploren i els qui són plorats, apareixen idealment units. Així el cercle es tanca i l’obra conclou amb un inefable sentiment de pau i de conhort.

 

La versió que nes varen oferir el 28 de març va estar mancada de totes les necesitats de la partitura de Brahms.

En primer lloc és incomprensible que s’interpreti una música de ple romanticisme amb una mirarda completament barroca (i amb un estil barroc en aquest cas mal entes), ja que el director Christoph Spering penso que les seves idees i percepcions  musicals son del tot erronees, ja que pel que es va poder apreciar la seva manera d’interpretar la música es del tot plana, sense sustancia, sense so, sense expresivitat, sense sentit musical i sobre tot amb una concepció de la música molt aborrida i poc humana al meu entendre. La seva visió de l’orquestra es amb un so superficial i sense sonoritat profunda, amb molt poca unitat sonora, ja que el so entre els instruments no es conjuntava bé i això va fer que el so fos pobre i poc compacte. Ja al començar les primeres notes de la primera part del Rèquiem “Selig sind, die da Leid tragen” que es protagonitzat per la secció i de violes i violoncels es va fer amb un so de molt baixa qualitat i desafinat. I així va transcorrer durant tot el Rèquiem aquesta manera de tocar de Das Neue Orchestre, que la veritat es incomprensible en una orquestra professional donar aquesta poca qualitat, per molts criteris historicistes que vulguis en l’interpretació de la música no es poden tolerar segons quines maneres de fer.

El cor per la seva part va fer una feina correcte de la partitura, però amb desafinamentes destacades en alguns moments puntuals i amb un so cridaner en els fortes i en les parts agudes.

Els solistes varen cantar corectatment la seva part, i destacant l’intervenció de la soprano amb un cant fàcil, una musicalitat elegant i un magnetisme notable.