Un Requiem Alemany a PALAU 100

PALAU 100
Dimarts, 31 de maig de 2011
Johannes Brahms
“Ein deutsches Requiem” op. 45
Anastasi Kalagina – Soprano
Garry Magee – Baríton
Orfeó Català
Orchestre National du Capitole de Toulouse
Tugan Sokhiev – Director
Quasi podríem parlar del terme “Requiem” com una forma musical, si pensem en l’atracció que ha merescut per part dels compositors més diversos de les més diverses èpoques. No obstant això, no podem trobar cap catalitzador comú que unifíqui tant els seus elements musicals com el seu substrat cultural o fins i tot el mateix text.
En el cas de Brahms, hem d’associar el títol de Rèquiem alemany a una vella tradició protestant. El mateix Brahms havia manifestat: “Amb molt de gust canviaria l’adjectiu alemany per humà”. En resum, germànic, protestant, humà, humanista o universal, no constitueix tant una oració com una reflexió serena.
Un Requiem alemany de Brahms és una reflexió serena d’un protestant a partir de textos bíblics en la traducció alemanya de Luter, seleccionats pel compositor segons les seves personals conviccions espirituals i sense deixar-ne de considerar la potencialitat musical.
L’interpretació que varen fer en aquest en concert no va tenir ni per coincidencia el que realment hauria d’haver sonat, ja que si analitzem la partitura de Brahms podem veure que es una música amb molt contingut intern i ple de frassejos musicals i intencions musicals amb una gran força emotiva i que en aquella nit al Palau no va haver res de tot això.
Per començar l’Orchestre National du Capitole de Toulouse no te cap consistencia com a conjunt instrumental, ja que per començar cada instrumentista no te el nivell suficient per que soni adecuadament l’orquestra, i que es notava una apalancamenta bastant notable per part dels músics. El so era pobre, poc timbrat, no hi havia un so unificat orquestral i sense consistencia ni als fortes ni als pianos i es notava molt poca motivació al tocar, i això no és pot permetre en un músic profesional tinguis a qui tinguis dirigint.
L’Orfeó català tampoc no va cantar dignament, ja que va haver varios moments de desajustament en l’afinació i sobre tot en la corda de sopranos que tenia un so dispers i poc conjuntat entre elles. Li va faltar molta força expressiva i durant tot el Rèquiem el so va ser del tot superficial i sense fons i poc empacat.
La soprano solista Anastasia Kalagina va ser l’únic que va valer la pena de sentir en tota l’interpretació de la partitura. El seu cant va ser molt equilibrat tant per el seu legato molt ben conduit, tant per la seva musicalitat elegant, per la seva expressio molt adecuada amb la música i el text que estava interpretant, i tot amb un timbre vocal molt equilibrat i avalotat en tota la seva extessió.
El baríton Garry Magee va fer una interpretació deplorable, ja que no va sortir en condicions al escenari, perque es veia molt clarament que portava alguna sustancia nociva dintre el seu cos voluntariament que va fer que tingues la mirada perduda durant tot el concert, i que ell mateix ecxactament no sabia en quin mon estava…si el d’aqui o el de més ennllà. En definitiva es un tema vergonyos que es permeti sortir a un escenari una persona que esta en un estat d’embiagresa, ja que aquesta persona està treballant i cobrant per la seva feina i el públic compra unes entrades per sentir un concert, pero això es un tema molt generalitzat en tots tipus de concert, i per a mi hauria de haver un control serios sobre aquets temes com passa amb altres professions o altres tipus d’activitats.
Finalment parlare de el director Tugan Sokhiev; realment si llegeixes en el programa de ma amb el seu currículum penses que no esta malament el que ha fet durant tot aquest temps i que és bastant jove per ser un director que ha voltat tant i que a més ser director d’orquestra comporta unes responasabilitats concretes del pes de l’interpretació que la resta dels músics no tenen. Ja només començar realment es va notar que és un director sense personalitat, sense autoritat ni musical ni tècnicament, el seu es un llenguatge totalment superficial i que no aprofundeix gens en el llenguatge musical de la partitura, ja que no va frasejar res musicalment ni amb l’orquestra ni amb el cor, i tot el requiem va ser igual, una interpretació plana i sense cap interes, i a més no hi havia cap equilibri timbric ni orquestral ni musical, i tant feia el moviment que estaven interpretant i ni tant sols expresaven el que deia el text en cada moviment. En definitiva va ser un Rèquiem Alemany de Brahms aborrit i completament superficial, perque aquest director tant fa el que interpreti, ja que tot el que  interpreta o fa de la mateixa manera sigui el compositor que sigui, i com ell es el director musica,l ell es qui transmet aquesta manera de fer a tots els musics que te al seu càrrec, i sincerament per interpretar la música d’aquesta manera no cal ni plantejar-so,perque la música quan s’interpreta ha d’estar viva i plena de sentiments diferents que s’han de transmitir, i que si ets bon music simplement tenint el primer contacte amb les partitures ja notes per on el compositor vol que encaminis la teva interpretació. Sentint aquest tipus d’interpretació et quedes una sensació equivocada del que realment a de sonar i això es una cosa que no és bona i menys en un cicle com el de PALAU 100, ja que ens el venen com un cicle de cualitat musical.