20 octubre, 2020

Sokhiev i Leonskaja a Barcelona

Temporada de l’OBC 2011-2012

Dissabte 18 de febrer de 2012

 

Antonín Dvorák: Carnaval op. 92. Obertura

Robert Schumann: Concert per apiano i orquestra en la menor op. 54

Dmitri Xostakóvitx: Simfonia núm. 12 op. 112  “L’any 1917”

 

Orchestre National du Capitole de Toulouse

Elisabeth Leonskaja – Piano

Tugan Sokiev – Director

 

L’obertura Carnaval, opus 92 de Dvorák, que va tenir com a primer títol Carnaval de Bohèmia, data de l’any 1891 i, amb unes altres dues obertures, forma un tríptic titulat Natura, vida i amor que va ser escrit entre el març del 1891 i el gener del 1892.

L’Orchestre National du Capitole de Touluse va entrar amb aquesta obra brillant molt brillantment. Aquesta és una orquestra amb un nivell més que notable on tot el que interpreten o executen amb molta seguretat, amb un so molt treballat orquestralment amb totes les seccions de l’orquestra molt ben equilibrades en el seu so caracteristic de cada secció, i amb un nivell molt alt per part de tots els seus components.

El Concert per a piano i orquestra en la menor, és una de les grans obres mestres de Scumann i un exponent genuí de l’estil del seu autor. Va ser escrit entre els anys 1841 i 1845, i l’estrena va tenir lloc a la Gewandhaus de Leipzig l’1 de gener de 1846 amb Clara Wieck, esposa del compositor, al piano -probablement la pianista més destacada del seu temps i, a més, compositora d’interès- i Ferdinand Hiller al capdavant de l’orquestra.

La part solista va anar a càrrec de la pianista russsa Elisabeth Leonskaja. Va fer una interpretació del concert de Schumann un tant desigual entre ella i l’orquestra amb la batuta de Tugan Sokhiev. La cosa va ser que la manera d’interpretar el concert de piano va ser completament  dispar entre el director i la pianista. Tugan Sokhiev va fer una interpretació continguda, sense expresió musical i molt discreta sonorament, en canvi Leonskaja va ser tot el contrari, passional, expresiva, amb molt de so i comunicació expresiva. La veritat que no es varen conjuntar en absolut, ja que semblava que estiguesin tocant dos partures diferents; una passional i l’altre amb fredor.

I amb la Simfonia núm. 12 “L’any 1917” de Xostakóvitx passem de la lírica romàntica a l’èpica tenyida d’una certa crítica -molt sibil·lina i matisos sovint grotescos- i també del desencís davant allò en què s’han convertit els somnis de joventut: la idea d’una societat millor que es va acabar convertint en una presó fins i tot per a les persones que, com el mateix Xostakóvtx, hi havien cregut.

L’interpretació de la simfonia de Xostakóvitx va estar molt ben tocada a nivell orquestral per part de totes les seccions. Però per part de la direcció musical li va mancar emoció i força, ja que aquesta simfonia en necesita molta, i el director Tugan Sokhiev no li va proporcionar cap de les dues. És un director que no treballa musicalment els frasejos de la musica i tampoc té una visió profunda de les partitures, ja que les seves interpretacions musicals sempre pequen del mateix; de la seva musicalitat superficial, i això fa que les seves interpretacions es tornin monotones i aborrides. El que va salvar la simfonia es el bon nivell per part dels musics de l’orquestra i la precisió en el gest del seu director.