Sir Simon Rattel & Berliner Philharmoniker a Palau 100

Concert inagural de la Temporada 2013-2014 de Palau 100

Dilluns, 1 de juliol de 2013

 

Gabriel Fauré

– Requiem, op. 48 (versió 1900)

Robert Schumann

– Simfonia núm. 2, en Do major, op. 61

 

Camilla Tilling – Soprano

André Schuen – Baríton

Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana

Orfeó Català

Berliner Philharmoniker

Sir Simon Rattle – Director

 

 

Fauré va compondre el seu Requiem entre 1887 i 1892. S’ha dit sovint que el va començar a escriure arran de la mort del seu pare i que el va acabar esperonat per la mort de la seva mare. Però la veritat és que el mateix compositor parlava confidencialment en un sentit ben diferent: “Vaig compondre el meu Requiem perquè sí… per plaer, si ho puc dir així! Es va estrenar a la Madeleine, en ocasió del funeral d’un parroquià qualsevol”. I encara n’avançava una raó d’allò més casual, que sembla una boutade: “Potser és també que he buscat instintivament de sortir de la convenció, després de tant de temps d’acompanyar funerals a l’orgue. N’estava fins al capdamunt! I he volgut fer una altra cosa”. Una altra  cosa sí que ho és, en efecte, però és evident que l’obra respon a uns plantejaments molt més seriosos del que dóna a entendre aquesta remarca condescendent.

En realitat, més que de la rutina litúrgica, Fauré fugia de la truculència de la Gran Missa dels Morts de Berlioz, que detestava profundament per la seva gesticulació estrepitosa i tremendista. Fauré, que no era creinet però tampoc ateu, no contemplava les amenaces del Judici Final que tant motivaven compositors dramàtics com Berlioz o Verdi, sinó la mort com una culminació serena de la vida: “S’ha dit que el meu Requiem no expressava l’esglai de la mort, i algú n’ha dit una cançó de bressol de la mort. Però és així com sento jo la mort: com un deslliurament feliç, una inspiració a la benaurança del més enllà, més que no pas com un trànsit dolorós”.

Així, doncs, Fauré es proposava escriure un Requiem personal, no pas un Requiem litúrgic. Però tanmateix el va pensar com una obra religiosa, no pas com una peça simfonico-coral per a la sala de concerts. D’entrada, el va concebre per a una formació modesta, quasi cambrística: al principi la primera versió, en cinc moviments, estrenada pel gener del 1888, era escrita per a cor, soprano solista, arpa, timbales, orgue, violí solista, violes, violoncels i contrabaix. La primera versió completa va ser finalment en set moviments, estrenada pel gener del 1893, hi afegia un baríton solista, quatre trompes, dues trompetes i tres trombons. Al cap de pocs anys, Fauré va cedir a les pressions de l’editor i va crear la versió orquestral amb què l’obra s’ha fet popular, des de l’estrena l’any 1900 i la publicació el 1901.

El Requiem de Fauré va ser interpretat amb un gran sentit dramàtic i expressiu.

Simon Rattle va saber extreure el millor de la música i dels intèrprets: va fer una versió plena de musicalitat i expressivitat amb molta sensibilitat i profunditat musical. Va estar plena de frasejos i dinàmiques amb unes sonoritats riques i colorístes, amb un gran sentit dramàtic i amb la delicadesa més eterea i eternal.

L’orquestra la va treballar amb un so profund de les violes i els violoncels amb una gran qualitat sonora, al igual que el vent i els violins que varen donar un color fresc i espiritual. L’orquestra en el Requiem va sonar amb una grandíssima qualitat i amb una total entrega per part dels músics amb passió interpretativa i instrumental.

La soprano Camilla Tilling va cantar un “Pie jesu” amb correció, i el baríton André Schuen va cantar amb una veu de bell tímbre, amb molt bon gust musical i una línea vocal excel·lent.

Els cors varen captar a la perfecció els gestos, indicacions i idees músicals del director i es varen introduir en l’interpretació amb passió, amb un so compacte i de qualita, amb entrega, i que tot això va fer que poguessim sentir un Requiem de Fauré delicios i especial.

De les quatre simfonies que va escriure Schumann, la segona (en realitat, la tercera, cronològica ment parlant) és la que ha tingut una recepció més gasiva. Potser és cert que aquesta no presenta un atractiu tan immediat com les altres, però això no vol dir que no tingui un atractiu ben propi ni que sigui un fracàs, com havia pretès algun crític tabalot. Només aquests últims anys s’ha anat guanyant el lloc que li corresponia al repertori.

Schumann la va escriure d’una tirada, durant el mes de desembre de l’any 1845, just en sortir d’una de les primeres greus crisis nervioses que va patir en els deu o dotze últims anys de la seva vida. Un temps més tard ho recordava així: “Vaig escriure la Simfonia en Do major pel desembre de 1845, quan encara estava mig malalt, i em sembla que tothom que l’escolti ho pot notar. En compondre la darrera part em vaig sentir renéixer. Realment, no em vaig tornar a trobar bé fins que vaig enllestir l’obra. En conjunt, com deia, la simfonia em recorda dies llòbrecs”. Molt aviat, en efecte, se la va considerar com una lluita personal per la victòria, a la manera beethoveniana.

Però l’interès de l’obra està en la música mateixa. Més que cap altra simfonia, Schumann hi va perseguir l’emulació dels models clàssics que tant admirava (hi ha referències a Bach, a Schubert, a Beethoven, a Haydn, a Mozart). Encara que no hi assoleixi una estructura tan compacta com a la quarta, en aquesta segona hi aconsegueix una unitat temàtica, tonal i formal no pas menys admirable.

La simfonia de Schumann va omplir tota la segona part amb una versió apassionada i molt musical per part dels músics i el seu director. Es va poder gaudir d’una música amb un gran nivell tant orquestral com musical: tots sabem del nivell de la Berliner Philharmoniker i de la seva valua artística, i ve que ho varen demostrar a dalt de l’escenari del Palau, amb la gran entrega que emanen tots els músics de l’orquestra i amb la gran conjunció i excel·lent comunicació que posseeixen amb el seu director Sir Simon Rattle. Es respirava música i musicalitat per tots els costats amb una lectura profunda de la música de Schumann on li varen aportar saviesa i rigor musical amb força i expressivitat en els moviments ràpids, amb una sonoritat plena i rica, amb un absolut equilibri orquestral, i amb un sublim “Adagio espressivo” on la corda li va donar una sonoritat màgica.