Sir John Eliot Gardiner & The Monteverdi Choir and English Baroque Soloists a l’Auditori

Temporada de l’Auditori 2012-2013

Dimarts, 26 de març de 2013

 

Johann Sebastian Bach

– Missa en Si menor, BWV 232

 

Solistes del cor

The Monteverdi Choir and English Baroque Soloists

Sir John Eliot Gardiner – Director

 

La Missa en Si menor, BWV 232, de Johann Sebastian Bach és una creació monumental que recull la millor escriptura polifònica i contrapuntística de la música antiga fins al període barroc. Però, com succeeix amb les grans obres mestres de la història de l’art, com més ens endinsem i més detalls en coneixem, més interrogants ens desperta. Aquest vessant misteriós fa que, malgrat el pas del temps, romangui com una obra enigmàtica i seductora que, a cada audició, atrau la nostra atenció i ens incita a aprofundir una vegada i una altra en els seus múltiples significats. Aquest interès permanent per descobrir-ne els secrets no tan sols captiva músics i directors que, constantment, l’aborden amb noves lecturtes i interpretacions, sinó que també, i especialment, desafia la curiositat d’un ampli col·lectiu de musicòlegs i estudiosos que investiguen la seva música i que intenten desentranyar els nombrosos simbolismes matemàtics, iconogràfics i espirituals que conté. Tot plegat forma part d’un acurat engranatge que, a més de funcionar musicalment amb una precisió absoluta, té la poderosa capacitat d’emocionar.

La primera particularitat -que també suposa el primer interrogant-, sorgeix de la seva mateixa gestació. Bach va enllestir la Missa en Si menor entre els anys 1747-1749, poc abans de morir, però les parts que la componen provenen d’alguns períodes anteriors de la vida del compositor. D’altra banda, no és una obra d’encàrrec destinadaa ser interpretada i la seva creació obeeix exclusivament a una iniciativa personal. No només això, sinó que, malgrat la seva fe luterana, es tracta d’una “gran missa catòlica”, com la descriu el seu fill Carl Philipp Emanuel Bach en l’inventari d’obres del seu pare. Però, a més, per les seves dimensions i característiques, no podria ser interpretada en un ofici religiós, tant per la seva durada excessiva com per la inclusió d’algunes alteracions no permeses en la litúrgia catòlica. A tot això, s’hi afegeix el fet que, a finals de la seva vida, Bach es va quedar pràcticament cec -quan la malaltia ja era irreversible, el seu deixeble Johann Christoph Altnikol anotava els dictats de les darreres obres-, la qual cosa implicava un esfroç més gran. Llavors, per què va escriure una obra de diemnsions monumentals, sense un destí concret, d’una religió que no era la seva, que mai no va sentir interpretada sencera i que implicava tanta dedicació i una obstinada voluntat de perfecció?

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Per a l’elaboració de la Missa en Si menor, Bach va fer servir diferents tipus de materilas, els quals va adaptar per dotar el conjunt de coherència. D’una banda i com a punt de partida, trobem dues obres compostes amb anterioritat com a parts independents: un Sanctus, escrit a Leipzig l’any 1724 per ser interpretat durant una celebració de Nadal, i una missa breu en si menor, formada per un Kyrie i un Gloria, concebuda el 1733 i dedicada al nou elector de Saxònia Frederic August II. L’origen catòlic d’aquest darrer -que també era rei de Polònia com a August III- feia que la cort de Dresden tingués, a més d’una capella per al culte luterà, una altre per a la litúrgia catòlica. Bach li va enviar la partitura amb una carta en la qual sol·licitava el títol honorífic de Kapellmeister d’aquesta cort. Cal afegir que, des de 1723 i fins a la seva mort, Bach va ocupar el càrrec principal de Kantor a l’església de Sant Tomàs de Leipzig i que, en aquesta ciutat de tradició luterana, el Kyrie, el Gloria i el Sanctus eren les úniques parts que aleshores es podien interpretar durant les festes de Nadal, Pasqua i Pentecosta. En la tradició musical germànica, a la combinació de Kyrie i Gloria ja se l’anomenava “missa”, com és el cas de les quatre que Bach també va compondre, conegudes com a Misses breus o luteranes (BWV 233-236).

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Desconeixem si, quan va escriure el Sanctus de 1724 o el Kyrie i el Gloria de 1733, Bach ja tenia en ment la creació d’una missa catòlica sencera. Només podem constatar que va fer servir aquestes parts com a punt de partida de la Missa en si menor. Durant els anys 1748-49, la va completar amb la composició de dues parts més: el Credo -que, seguint la tradició luterana, va denominar com a Symbolum Nicenum- i una part final que incloïa l’Hosanna, el Benedictus, l’Agnus Dei i el Dona nobis pacem. Tot i ser noves creacions, moltes d’aquestes peces es basaven en obres seves anteriors, principalment cantates, i estaven escrites mitjançant la tècnica de la “paròdia”, una pràctica molt estesa en aquella època que consistia a reutilitzar músiques prèvies -pròpies o d’altres autors- i adaptar-les a nous textos.

Bach era plenament conscient del valor del seu llegat. La tradició musical de la seva família era enorme i incloïa diverses generacions, fins al punt que en alguns indrets el cognom Bach es feia servir com a sinònim de “músic”. La música dels Bach es conservava als arxius familiars coneguts com a Alt-Bachische Archiv, una iniciativa que va començar el seu pare, Johann Ambrosius Bach, i que van continuar ell mateix i el seu fill Carl Philipp Emanuel. És molt probable que, amb aquesta obra, Johann Sebastian Bach volgués mantenir el seu prestigi familiar i alhora assolir una fama com a compositor que, en el seu temps -tot i ser un organista molt valorat-, no va arribar a aconseguir del tot.

Durant la darrera dècada de la seva vida, Bach va esmerçar bona part dels seus esforços a escriure algunes grans obres que resumien les seves aportacions. Les Variacions Golberg, el segon llibre d’El clavecí ben temperat, l’Ofrena musical i L’art de la fuga pertanyen a aquesta època. i totes elles recullen el bo i el millor de la seva escriptura instrumental. Amb la Missa en Si menor, Bach segurament volia compondre també una obra definitiva en l’àmbit de la música coral, i el format de la missa, amb una tradició antiga i consolidada i amb unes perspectives de futur més àmplies i duradores que les de les cantates, per exemple, li oferia un marc idoni per desplegar tant el seu art com la seva profunda religiositat. El resultat és un compendi extraordinari de la música del seu temps.

 

I va ser una interpretació extraorninària la que ens va oferir Sir John Eliot Gardines juntament amb The Monteverdi Choir and English Baroque Soloists.

Gardiner sap captar la grandesa de la música en si i concretament davant de la gran Missa en Si menor de J. S. Bach i que sap evocar a la perfecció en el seu brillantíssim instrument com son The Monteverdi Choir and English Baroque Soloists.

Parlar de Gardiner i de les seves interpretacions només es pot fer res més que elogiar i venerar el seu grandissim talent i el seu meticulos profund treball i estudi sobre l’obra de Johann Sebastian Bach.

El que varem poder viure a l’Auditori amb l’interpretació de la Missa de Bach va ser una revelació de com es pot arribar a estimar tant profundament la música amb el màxim respecte per les partitures escrites pels genis de la música.

Gardiner treballa cada detall musical, cada paraula amb el que comporta la música que porta escrita i amb el significat de cada moment en les parts de la missa.

La música de Bach està plena de sentits i contrasentits i que molt pocs saben descobrir en l’interioritat de les seves frases musicals, i aquests secrets son els que Gardiner sap treure i fer aflorar en les seves iterpretacions.

Gardiner traspassa la mera interpretació i s’endinsa en una comunicació extrasensorial de les partitures, i això fa que sentis emoció en el seu estat més pur, alegria, intimitat contemplativa, una musicalitat viva, expressivitat comunicativa. Posseeix un control absolut de la música i dels seus músics i que això fa que pugui expressar i jugar amb tots els recursos que li dona la partitura i els seus músics per fer unes interpretacions excepcionals de la música de Bach.

The Monteverdi Choir està format per cantants d’alt nivell individualment tant tècnicament com musicalment: i la prova la tenim en que ells mateixos son els solistes quan hi han parts cantades per un solista i que ho van fer amb una gran professionalitat i amb una maduresa musical de primer ordre, ja que es varen conseguir unes intervencions solistiques amb moments màgics i amb molta sensibilitat. És un cor que està pensat i compost al mil·límetre, ja que cada corda posseeix un color molt concret i molt particular. Es nota que la selecció dels cantants per formar part del homogeni i fantàstic cor estan seleccionats molt minuciosament per conseguir unes característiques molt concretes per cada corda i que estan formades per veus completament diferents unes de les altres i que es compensen entre elles per formar uns colors únics: les sopranos son brillants i amb un colr fresc i fàcil, les contralts estan barrejades entre dones i homes contratenors que li dona un color profund i alhora eteri, els tenors son potents amb molt de cos i brillants, i els baixos son els que tenen un color més personal amb una corda molt ferma amb un color compacte i molt omogeni vellutat i alhora amb molt cos que fa que sigui un color que no havia sentit mai i que es del tot interessant.

Els English Baroque Soloists al igual que el cor son instrumentistes de gran nivell un per un: la corda és impecable al igual que el vent. La concertino va fer un solo en una de les àries dels solistes amb una seguretat aclaparoda amb una afinació perfecte i un so impecable. S’ha de destacar les intervencions de la trompa i les trompetes naturals que varen ser fantàstiques donada la dificultat que tenen aquests intruments en la època barroca.

Gardiner i els seus músics estan completament acoplats entre ells i amb ell i que hi ha una gran comunicació entre tots i això fa que l’entendiment sigui profund i perfecte.

 

El concert va ser memorable i va fer que tot el públic de l’Auditori acabes en peus per lloar el magnific concert que ens varen oferir Sir John Elliot Gardiner i les seves formacions, i que ens varen deleitar amb una interpretació magnífica de la partitura de Bach amb una entrega i generositat inigualables.