Rudolf Buchbinder a Palau 100

Temporada de Palau 100 2012-2013

Dilluns 21 de gener de 2013

 

Franz Schubert

– 4 Impromptus op. 142, D. 935

Robert Schumann

– Estudis simfònics, op. 13

 

Rudolf  Buchbinder – Piano

 

 

Interpretar en un mateix programa els Impromptus op. 142 de Franz Schubert i els Estudis simfònics de Robert Schumann és molt coherent. Schubert va veure refusada per Schott, el seu editor, la publicació d’aquestes quatre peces, acabades el 1828, amb l’argument que eren obres massa difícils. Va morir sense haver pogut veure-les editades ni poder constatar que esdevindrien una referència en el repertori de qualsevol gran pianista i eren bàsiques per al desenvolupament de l’expressió pianística en la història de la música. Diabelli, un altre editor, les va publicar el 1838, deu anys després de la mort. Schumann, que a més de gran compositor i pianista fou un reconegut i influent crític musical, les va conèixer i les va acollir amb entusiasme. Tot veient que els dos primers impromtus enllaçaven, ja que l’un tenia una clara forma de sonata -minuet, variacions, final-, i el segon n’era una conseqüencia lògica, va aventurar que tal vegada eren fragments destinats a una nova sonata. Altres analistes, com Hofbauer, no hi estan d’acord, ja que pensen que “la força de la seva visió poètica fa que cada peça sigui totalment autònoma”. Remarca aquest musicòleg que el primer impromtu, en Fa menor, acondueix als dominis del somni; el segon, en La bemoll menor, encarna el sentiment bucòlic del cant; el tercer, en Si bemoll major, es tracta de variacions sobre un tema extret d’una altra obra seva, Rosamunda; i el quart, en Fa major, es nodreix de fogositats i de ritmes sincopats i inclou referències a danses populars.

Els Estudis simfònics de Robert Schumann van ser compostos el 1834, sis anys després de la mort de Schubert. Un tema que el pare d’Ernestine von Fricken, amb qui s’havia compromès, flautista afeccionat li va suggerir i Schumann va acceptar el repte. Amb aquests estudis que el mateix denominà “patètics” basteix una aportació al catàleg de grans variacions pianístiques. És una obra molt revisada, escurçada i ampliada, de la qual arribà a eliminar cinc variacions, en to menor, per no rebaixar eL caràcter vitalista de tot el conjunt. Sí que va conservar una variació, en Sol diesi menor, la darrera abans del fragment final, potser per contrastar amb més força la rOtunditat del que tal vegada és el moviment més difós i conegut del recull. A l’edició de 1852, hi canvia el nom i els titula “Estudis en forma de variacions”. En aquesta darrera edició va retirar dos estudis. Una edició pòstuma, el 1957, torna a titular l’obra amb el nom inicial i, com en una altra versió de 1861, la formen el tema, el final, onze variacions i els dos estudis eliminats,  i aquesta és la més utilitzada. Els estudis simfònics van ser estrenats el 1837 amb gran èxit per qui havia de ser, tres anys més tard, la seva dona, Clara Wiek, en un recital a la Gewanbdhaus de Leipzig. La forma escollida de variacions forneix la més gran llibertat al compositor, que les pot nodrir d’al·lusions volgudes o no. Hi trobem La marsellesa, en la II; i també citacions del seu coetani i admirat Chopin en la mateixa II, en la III  i en la VII; Bach en la VIII; el seu amic Mendelssohn en la IX, i una citació expressa de Marschner en el tema final.

 

 

 

Rudolf Buchbinder és un gran pianista en tots els sentits; consegueix un so del piano molt personal amb una combinació de delicadesa, qualitat sonora i amb un volum amb tots els seus harmònics.

Musicalment en les seves interpretacions tot té un sentit i el perqué en les seves conduccions musicals.

Tècnicament és un pianista amb una pulcritud absoluta, amb un domini total de la tècnica pianística, amb una execució neta i clara on s’entenen totes les notes que toca i que fa fàcil lo difícil.

Com intèrpret és un músic amb molt carisme a sobre de l’escenari, amb comunicació i expressivitat.

 

 

 

 

 

 

Va començar el concert amb els Impromtus op. 142 de Franz Schubert on el pianista va començar de poc a poc.

De bon començament va entrar amb tranquil·litat i certa distància, però a mida que anava transcorrent la primera part anava sorgint més expresivitat, musicalitat i comunicació per part de Rudolf Buchbinder, i que va interpretar la música de Schubert amb molta elegància, amb una gran musicalitat i total domini de les partitures.

A la segona part Buchbinder des de la primera nota fins l’última dels Estudis simfònics de Robert Schumann va estar magnífic, amb una entrega absoluta a la música, amb una gran expressivitat, amb un altíssim nivell tant musical com  tècnic, amb una maduresa absoluta en la seva interpretació.

L’èxit del pianista va ser tant aclamat que ens va oferir molt generosament amb quatre bisos.