Romances d’amor – Orquestra Simfònica del Vallès

Palau dela Música Catalana

Dissabte, 30 de novembre de 2013

Ruperto Cahpi: El tambor de granaderos, preludio

José Serrano: Los claveles “¿Que te importa que no venga?”

Jacinto Guerrero: Huésped del sevillano “Fiel espada…”

Federico Moreno Torroba: La Marchenera. Petenera “Tres horas antes…”

José Serrano: El Trust de los tenorios: “Te quiero”

Pablo Sorozabal: La del manojo de rosas “No corté más que una rosa”

Rafael Martínez Valls: Cançó d’amor i de guerra “Per tu Francina meva”

Federico Chueca: El bateo, preludio

Reveriano Soutullo y Juan Vert: El último romántico “Bella enamorada”

Francisco A. Barbieri: El barberillo de Lavapiés “Canción de Paloma”

Federico Moreno Torroba: Luisa Fernanda “Desde este apacible rincón”

Rafael Martínez Valls: Cançó d’amor i de guerra “Pirineu”

Francisco A. Barbieri: El barberillo de Lavapiés “No hay que quitar los hilvanes”

 

Carmen Solís – Soprano

Carles Cosías – Tenor

 

Orquestra Simfònica del Vallès

Rubén Gimeno – Director

Quan parlem de sarsuela, en realitat parlem d’opereta, gènere que des del segle XVII, amb diferents noms (singspiel, comic opera, opéra comique, zarzuela, sarsuela…) i amb la idiosincràsia pròpia de cada indret, trobem arreu d’Europa que ha fascinat grans compositors. Històricament, la sarsuela ha estat l’expressió lírica pròpia de les classes populars per contraposició a l’òpera, més pròpia de les classes nobles o burgeses.

L’origen de la sarsuela el trobem en els espectacles liricoteatrals que, a partir del 1650, tenien lloc al pavelló de cacera que le rei Felip IV s’havia fet construir a prop de Madrid. Aquest palauet s’anomenava popularment “la zarzuela”, ja que estava situat en un antic camp d’esbarzers. La frase “tengo zarzuela” expressada pels músics de l’època per referir-se al fet que tenien funció al paluet va propiciar que el gènere acabés agafant el nom del lloc. Gràcies a la ràpida adopció per part de les classes populars, aquesta sarsuela barroca va tenir una llarga època d’esplendor fins al seu declivi i la seva mort pels volts del 1790.

És cap al 1845 que, com l’au Fènix, reneix de les cendres per viure el seu període de màxima esplendor i per esdevenir un gènere molt popular.

Podríem considerar Francisco Asenjo Barbieri com el creador de la sarsuela moderna. Barbieri era molt conegut pels seus coetanis com un reputat musicòleg., havia publicat el primer gran recull de música popular espanyola. Gràcies a aquest estudi la seva fama depassava les fronteres de la pell de brau. Amb El baberillo de Lavapiés (1874), assenta les pautes de la sarsuela moderna. A partir d’aquí, la sarsuela es cultiva amb força amb compositors com Arrieta, Chapí, Chueca, Bretón o Fernández Caballero, que adopten temes costumistes i populars; i més tard, Vives, Luna, Usandizaga, Guerrero, Soutollo, Vert, Moreno Torroba o Sorozábal portaran la “gran sarsuela” al seu máxim desenvolupament.

La sarsuela a Catalunya ha gaudit d’una gran tradició, no només amb obres en català (el catàleg supera les 300 obres), sinó també en castellà, i ha donat grans compositors al gènere. El 1858 es va estrenar Setze jutges de Josep Pujadas, considerada la primera sarsuela en català, i l’any següent, L’aplec del Remei de Josep Anselm Clavé, ambdues al Gran Teatre del Liceu. Compositors de la talla d’Enric Morera, Enric Granados, Amadeu Vives i Joan Gray contribueixen al desenvolupament de la sarsuela catalana. Mereix una menció especial Cançó d’amor i de guerra del compositor Rafael Martínez Valls. Estrenada el 1926 sota la dictadura de Primo de Rivera, és considerada la sarsuela catalana perl excel·lència.

Entre els anys 1920 i 1938, Barcelona va ser la capital de les estrenes de sarsueles. El compositor Pablo Sorozábal va estrenar Katiuska (1931), La tabernera del puerto (1936), Black el payaso (1942) i La eterna canción (1945) a Barcelona, ja que deia que si les obres agradaven al públic català era senyal que tenien qualitat i si fracassaven era senyal que més valia guardar-les al fons d’un calaix.

El concert que va oferir l’OSV juntament amb la soprano Carmen Solís, el tenor Carles Cosías dirigits per Rubén Gimeno va ser molt agradable i festiu, ja que un concert dedicat a la Zarzuela sempre es motiu d’alegria per la seva música generalment alegre, divertida i positiva.

El concert va anar avançant amb les expilcacions sobre les partitures que s’interpretaven a càrrec de Lluis Cabal (viola de l’orquestra) on deia la història de cada argument en el seu context i vàlua artística.

Les intervencions per part de la soprano Carmen Solís van estar plenes de passió, exptressivitat i entrega per part de la cantant. La soprano posseeix un timbre carnós amb un volum generós i de color interessant amb una tècnica impecable.

El tenor Carles Cosías va cantar amb entrega, amb expressivitat i un bell color de veu.

El director Rubén Gimeno va dirigir amb efectivitat l’OSV i tots plegats ens van oferir una vetllada molt agradable.