René Jacobs amb “Le nozze di Figaro” a Palau 100

Temporada de Palau 100  2013-2014

Dimarts, 3 de desembre de 2013

Wolfgang Amadeus Mozart “Le nozze di Figaro”

Pietro Spagnoli – comte d’Almaviva

Rosemary Joshua – comtessa d’Almaviva

Konstantin Wolff – Figaro

Sophie Karthäuser – Susanna

Anett Fritsch – Cherubino

Marcos Fink – Bartolo/Antonio

Isabelle Poulenard – Marcellina

Thomas Walter – Don Curzui/Basilio

Lore Binon – Barbarina

 

Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana

Freiburger Barockorchester

René Jacobs – Director

 

Pierre-Augustin Caron de Beaumarchais  va seduir diversos compositors amb un dels seus personatges, encara que entre nosaltres és més conegut per Wolfgang Amadeus Mozart i Gioacchino Rossini. Aquest personatge va ser el factòtum sevillà: Figaro, el barber i majordom més famós de la història de l’òpera. Beaunmarchais no només va escriure, sinó també va fer una mica de tot per sobreviure, des de traficar amb esclaus fins a proveir la Corona de vaixells de guerra… I a més va ser un dels primers a utilitzar el mot “vaudeville” en designar un tipus específic de comèdia amb parts musicades; en la seva obra teatral “La folle journée ou le marriage de Figaro” (1784) -que Mozart farà servir dos anys més tard per crear “Le nozze di Figaro” (Viena, Burgtheater, 1786)-, Beaumarchais introdueix una extensa cançó escrita per ell mateix i anomenada vaudeville.

“Le barbier de Séville ou la précaution inutile” (1772) va precedir l’abans esmentada La folle journée, primera comèdia d’una trilogia escrita per Beaumarchais que descriu les aventures de Figaro i que també inclou “La mère coupable” (1792). Les tres van presentar diversos problemes davant la censura per l’evident crítica social que comporten en la descripció d’un món cortesà en decadència, crítica formulada en boca d’uns personatges que tant van agradar a Mozart i que, precisament, li van provocar els mateixos problemes que a Beaumarchais en trobar-se amb una cort que sospitava d’una història que, per molt comèdia que fos, estava protagonitzada per persones ordinàries allunyades de déus i herois. Mozart fa seus aquests arguments i fins i tot posà en boca del seu Figaro reflexions com ara “els privilegis feudals ja s’han acabat”. El compositor va quedar enlluernat per la sort de què havia gaudit la primera obra del cicle de Beaumarchais a la Comédie Française, on va ser representada durant cent nits consecutives. Gràcies al talent mozartià, Le nozze di Figaro, amb llibret de Lorenzo Da Ponte, va convèncer els censors i acabà esdevenint una obra mestra no només del gènere buffo, sinó de tota la història de l’òpera.

Beaumarchais va estrenar Le barbier el 1775 i la primera de les moltes òperes que inspirà va ser la de l’avui oblidat Friedrich Benda, presentada a Hamburg el 1776, bastant abans de la molt coneguda Il barbiere di Siviglia que Rossini immortalitzà el 1816. El personatge de Figaro, finalment, va ser qui va entrellaçar el nom del seu creador amb dos dels exemples més importants de la història de la música occidental.

Aquestes Nozze di Figaro sota la batuta de René Jacobs va ser fantàstica musicalment amb un gran nivell orquestral per part de la Freiburger Barockorchester amb un so compacte amb una altíssima qualitat amb una direcció musical intel·ligent amb una gran muicalitat interna orquestral plena d’estats d’ànim pels personatges de l’òpera de Mozart, on René Jacobs va saber treure-li tot el suc de la genial partira del geni asutriac.

En la part vocal va haver de més i de menys: el cantant destacat de la producció va ser el bariton Pietro Sapgnoli, amb una veu poderosa de brillant timbre amb una molt bona caracterització del comte d’Almaviva amb contundencia i autoritat amb un alt nivell vocal.

La contessa d’Almaviva interpretada per Rosemary Joshua va ser una mica feble vocalment per un paper líric com aquest envolcat amb una veu de bell timbre.

La Susanna de Sophie Karthäuser va ser efectiva tant actoralment com vocalment.

El Figaro de Konstantin Wolff va estar ben interpretat actoralment amb una veu correcta amb dificultats per l’agut.

El Cherubino d’Anett Fritsch va ser molt creible amb una veu bonica amb expressivitat.

El Bartolo i Antonio de Marcos Fink va ser interpretat igualment amb corecció però amb una veu ja gastada i sense elasticitat.

La Marcellina d’Isabelle Poulenard i la Barbarina de Lore Binon van ser correctes, i el Don Curzio/Basilio massa amanerat per part del tenor Thomas Walter.

El Cor de Cambra del Palau va fer una intervenció efectiva.

En definitiva; una part musical i orquestral espectacular, i una part vocal fluixa en general.

Fotos: Lorenzo di Nozzi