Recital de Rolando Villazón al Palau de la Música Catalana

Palau de la Música Catalana

Dijous, 27 de juny de 2013

 

Rolando Villazón presenta al Palau de la Música el seu darrer àlbum en CD “Verdi”

 

Giuseppe Verdi (1813-1901)

– Nabucco: Obertura

– I Lombardi alla prima crociata: La mia letizia infondere (Oronte)

– I masnadieri: Preludi

– I corsaro: Eccomi prigionero! (Corrado)

– Il mistero*

– Luisa Miller: Obertura, Quando le sere al placido (Rodolfo)

– Otello: Preludi

– Oberto, conte di San Bonifacio: Ciel, che feci!… Ciel pietoso (Ricardo)

– Macbeth: Balletti, O figli, o figli miei!… Ah! la paterna mano (Macduff)

– Deh, pietoso, oh Addolorata*

– I vespri siciliani: Obertura

– L’esule*

*Cançons per a veu i piano amb orquetració de Luciano Berio (1925-2003)

 

Rolando Villazón – Tenor

Orquestra Simfònica Nacional Txeca

Guerassim Voronkov – Director

“Verdi fou capaç de traduir en música les principals emocions de la humanitat. Les òperes decriuen repetidament la gelosia, l’amor, la tristor, el dol per la mort, el desig d’allò que no pots tenir. Però sigui quina sigui la situació dramàtica, Verdi connecta directament amb l’essència d’allò que ens fa ser éssers humans”, explica Villazón.

El fenomen Villazonista està justificat i a la vegada no segons la manera com es valorin les coses, de tota manera s’han de respectar tots els punts de vista que tinguin les persones, ja que dintre uns nivells tot es pot considerar interessant segons amb la prespectiva que es contempli.

Aquest punt de vista de com introdueixo aquesta crònica es degut a la diversitat d’opininions que provoca Rolando Villazón; el que està clar i no es discutible es que el tenor mexicà canta amb tots els seus sentits i amb el cor a la mà, amb personalitat, amb la capacitat que té de fer-se molt proper a tothom i amb una gran generositat, i justament això es el que captiva absolutament al públic, aquesta gran entrega amb la que canta, amb simpatia i amb un gran magnetisme que acapara l’escenari. Però després hi ha una altra qüestió en ell que és discutible; el concert que va oferir al Palau de la Música era el repertori que ha inclós en el seu últim CD dedicat al 200 aniversari del naixement de Verdi, i aquí es justament on hi ha el problema, Villazón canta un repertori no adequat a la seva veu i això li passa una greu farctura.

Rolando Villazón és un tenor que posseeix una veu petita, amb un timbre opac, amb unes agilitats fàcils i una linea vocal molt notable, on es una veu molt adequada per cantar un repertori de l’època barroca, clàssica, i belcantista, i el problema i error que a comés aquest cantant es transformar la seva veu per poder cantar un repertori més pessant i dramàtic, la qual cosa el va retirar dels escenaris una bona temporada per forçar la seva veu amb un repertori que no li convenia gens.

Cantar aquest erroni repertori per la seva veu fa que la seva manera de cantar sigui del tot forçada i molt poc natural; el concert que ens va oferir al Palau va ser un exemple de tot això, ja que la seva interpretació de les àries i cançons de Verdi varen ser cantades amb un forte continu i sense gaires matisos, amb una veu cridada tota l’estona i un so geig i molt forçat, amb unes vocals molt obertes i de poca qualitat. Tot això envoltat d’una entrega i expressivita absoluta per part de l’interpret i amb una grandisima comunicació.

La pregunta es: per què insisteix en cantar aquest repertori que no es per la seva veu i que a més li perjudica profundament? ja que en algun moment la veu li fallava, i a mida de progressava el concert la seva veu estava cada vegada més fatigada fins al punt de no poder dominar els aguts en algun moment.

Un dels pensaments que en venen al cap es que possiblement ell pot pensar que cantar un repertori més dramàtic li donara més èxit i que potser ell pensa que aquest repertori li agrada més al públic; o que li agrada tant aquest repertori i sent que el seu temperament es l’adient pel dramatísme i el fa al preu que sigui encara que perjudiqui seriosament la seva veu, ell el vol cantar… La qüestió es que per aquest camí es pot tornar a destrossar la seva veu i això seria una gran llàstima en un cantant tant generòs i expressiu com ell (encara que de vegades peca de massa expressiu i sobreactuat), i més amb la comunicació que aconsegueix amb el seu cant i amb el seu públic, crec que s’hauria de adonar d’aquesta qüestió, ja que la primera vegada que el varem poder sentir a Barcelona va ser amb L’Elisir d’amore de Donizeti i que ens va interpretar un Nemorino fantàstic amb una veu rica in natural i amb totes les seves qualitats al cent per cent. Hauria de ser més honest amb si mateix i deixar de banda el repertori no adient per la seva veu i dedicar-se en el repertori que realment fa bé.

L’Orquestra Simfònica Txeca va tocar amb dignitat les partitures amb una direcció correcta per part de Guerassim Voronkov sempre pendent del cantant amb cura de no tapar la veu del tenor, i encara i així en moments no ho va poder evitar donada l’instrumentació verdiana i el poc volum de Rolando Villazón.