Pittsburgh Symphony Orchestra a Palau 100

Temporada 2012-2013 de Palau 100

Dijous 25 d’octubre de 2012

 

Gustav Mahler

– Simfonia núm. 2, en Do menor “Resurrecció”

 

Laura Claycomb – Soprano

Gerhil Romberger – Contralt

Orfeó Català i Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana (Josep Vila i Casañas-director)

Pittsburgh Symphony Orquestra

Manfred Honeck – Director

 

Sobre la Simfonia núm. 2 de Mahler amb les paraules del director d’orquestra Manfred Honeck:

En la Segona Simfonia de Mahler descobrim una vegada més el seu gran deler de respostes concernents al sentit de la vida i de la mort, així com també sobre la qüestió del més-enllà. Mahler ja va donar al darrer moviment de la seva Primera Simfonia el sobrenom “Dall’Inferno al Paradiso”, i aquest programa domina també -tot i que de manera diferenciada- la totalitat de la Segona Simfonia. I -altra vegada diferenciadament- aplica també aquest esquema a la Tercera Simfonia.

Per a mi, el massiu primer moviment, anomenat “Totenfeier” (cerimònia fúnebre), és un poema simfònic que contempla retrospectivament la vida d’un home mort en plena juventut, d’un heroi: la vida d’un heroi. És que potser Mahler es podria haver referit a ell mateix?. Totes les seves experiències i els sofriments fins aleshores, les seves moltes morts espirituals, són processades en aquest moviment monumental. Dramatisme salvatge, música de batalla, sospirs de mort i danses macabres (m’agrada motejar-les com a “danses esquelètiques”, ja que Mahler empra la modalitat col legno -instruments de corda percudint amb la part de fusta de l’arc- per imitar els batements sonors d’un esquelet dansant, tal com ho fa en el lied Revelge, en què la paraula “ossos” és il·lustrada amb la indicació col legno) s’alternen amb música pastoral, l’evocació de l’alba i els sons de la natura. La música documenta clarament la relació de Mahler amb la naturalesa.

Després d’aquest primer moviment àmpliament cocebut, gairebé desbordant, en el segon, un länder plàcid, Mahler ha de retornar a la simplicitat. Jo trobo molt interessant de veure com fa una distinció molt precisa entre les diverses modalitats de danses, cosa que, al seu torn, té un efecte decisiu en el tempo. Ländler pausat, ländler lent, minuet, scherzo, vals, etc., tots tenen el seu tempo propi. Avui dia aquest segon moviment podria ser percebut més ràpid, però, d’acord amb Mahler, cal que realment sigui interpretat “molt tranquil·lament”.

També hi ha una considerable influència austríaca en el tercer moviment, un scherzo, un ländler lent, un ländler rústec ple d’ironia, fins i tot de paròdia. L’ús d’una vareta, sovint combinat amb el col legno dels arcs dels violins, és un recordatori de Krampus, el mític company banyut de Sant Nicolau; el clarinet que sona una mica fora de to ens fa pensar en una música de taverna.

El senzill lied “Uhrlicht” (llum originària) ja està anhelant entrar en l’altre món. Mahler desitjava que el grup que interpreta el coral se situés a part de l’orquestra. En la pràctica, això no és possible sense una llarga interrupció perquè els músics puguin ocupar les seves posicions. Però, ja que se suposa que és attacca, la solució més habitual és, per bé o per mal, que el coral sigui interpretat per l’orquestra principal. Per a mi, el coral ha de venir de l’altre món, i per això situem músics adicionals fora.

El cor de la Segona Simfonia de Mahler el constitueix el cinquè moviment, que comença amb la irrupció que ja coneixem del tercer moviment. Aviat es dissol tot el que és material. Aquesta és una manifestació musical d’allò a què el papa Benet XVI es refereix com a “des-secularització”. Per descomtat, els elements d’aquest món encara es barregen amb els del més-enllà, fanfares de trompeta (segons Mahler, aquestes haurien de ser amb prou feines audibles, fora de l’escenari), campanes, sospirs (al costat de laparaula “fe”). Aquí, el pizzicato del coral no és un element de música folklòrica sinó un murmuri mític o gotes de pluja divines d’un món diferent; tot serveix per preparar l’entrada del cor amb la paraula “Resurecció”. Tres vegades el cor canta “Deu” com a expressió de la Trinitat; només ara sona l’orgue, només ara tres campanes de so indeterminat projecten tota la plenitud del seu so. Allò que és inabastable ha estat assolit, la mort ha estat vençuda, l’esperança ha esdevingut certesa. Mahler expressa aquesta certesa emfatitzant amb un accent marcato cada nota pel cor des de “Sterben werd’ich, um zu leben” (jo moriré per viure) fins al final, mentre que les paraules precedents “Mit Flügen, die ich mich errugen, werde ich entschweben” (amb ales que jo he conquerit, m’elevaré) són pronunciades per una veu lleugera, amb una espurna de rubato. Des del meu punt de vista, en aquesta vasta i molt personal simfonia, tot s’ha d’orientar cap al final. Qualsevol detall -i n’hi ha milers- ha d’estar subordinat al darrer objectiu.

Per cert, quina classe de cant d’ocell podria haver escoltat Mahler en la “Gran crida”?

El primer cant d’ocell prové de la trompeta situada fora de l’escenari i és, segons una investigació recent, la crida d’un mussol; quant a les altres crides, segons apunta Mahler; “Just enmig del terrible silenci ens sembla sentir en la llunyania un rossinyol, com un darrer eco estremidor de la vida terrenal”.

Manfred Honeck, director d’orquestra

 

Només començar les primeres notes de la simfonia varem entrar en ambient i motiu musical de la Segona Simfonia de Mahler, ja que les primeres notes estrepitoses per part de la secció greu de la corda varen ser interpretades amb tota la foça i dramatísme necessari de la partitura que et provocava un  neguit sensitiu al sentir-ho. L’interpretació del director Manfred Honeck i l’orquestra de Pittsburgh des de el primer moment fins al final va estar plena de matisos musicals i expressius, ja que és una partitura que passa del dramatísme més carnal a la mistcisme més profund, i que varen interpretar a la perfecció. Varem poder sentir totes les articulacions i trets musicals molt caràcteristics de la música de Mahler, ja que el director Manfred Honeck se li va notar el seu pas com a violinista durant deu anys  per la mítica Wiener Philharmoniker i que això deixa una emprenta molt marcada en els musics, ja que tenia un coneixement absolut de la partitura i com s’ha d’interpretar la música de Mahler, i el seu concepte sonor de l’orquestra es prufund i sonor amb una musicalitat madura i coherent. La seva direcció va ser clara, amb autoritat i control absolut de la música i els músics. Per la seva part l’orquestra va tocar amb un so amb molt de fons i carnos per part de la corda, el vent amb un so brillant en la seva secció de metalls però amb una fusta una mica fluixa, i tots ells varen respondre amb exactitud i entrega a les indicacions del director.

L’intervenció de la contralt Gerhild Romberger va ser esplèndida en tots els seus sentits. Des de la primera nota fins l’última la cantant ens va deleitar amb un so càlid, amb molta emoció, amb una veu perfectament timbrada i projectada, amb un timbre precios i una musicalitat de gran qualitat i amb una gran maduresa en l’interpretació de la música de Mahler.

La soprano Laura Claycomb va tenir una intervenció discreta i correcta, ja que no posseeix una veu gaire projectada i no es va poder apreciar gaire la seva interpretació.

L’Orfeó Català i el Cor de Cambra varen estar esplèndits i molt brillants. La seva feina en els contrastos que hi ha en aquesta simfonia des de uns pianos delicats a uns fortes majestuosos varen estar a l’altura amb un gran nivell per part dels dos cors, ja que la seva intervenció va ser de gran nivell amb una emoció molt gran que va anar in creccendo a mida que anava evolucionant la partitura. Tot això amb un so molt unificat amb molta qualitat sonora, amb un ajustament per part de totes les veus molt precisa i amb una afinació impecable.