Passió segons sant Joan de Bach al Cicle Coral de l’Orfeó Català

Cicle Coral de l’Orfeó Català 2012-2013

Diumenge, 12 de maig de 2013

 

Johann Sebastian Bach

– Passió segons sant Joan  BWV 245

 

Juan Sancho – Evangelista

Elias Benito – Jesús

Marta Mathéu – Soprano

Marta Infante – Mezzosoprano

Francisco Fernández-Rueda – Tenor

Joan Martín-Royo – Baríton

 

Orfeó Català

Orquestra Nacional Clàssica d’Andorra

 

Josep Vila i Casañas – Director

La nota necrològica del seu fill Carl Philipp Emanuel, diu que J. S. Bach va escriure cinc Passions, de les quals només dues s’han conservat íntegrament, la Passió segons sant Joan i la Passió segons sant Mateu. Cinc anys separen la primera interpretació -en els serveis litúrgics de Setmana Santa i no pas a la sala de concerts- d’aquestes dues grans obres. Tot i servir-se d’un mateix model genèric, les diferències entre si no responen tant a una qüestió cronològica, sinó que són degudes a les característiques del text evangèlic de què se serveixen, en el sentit que el relat de la Passió en l’Evangeli de sant Joan ofereix menys elements dramàtics que el de sant Mateu i, doncs, al costat del relat dels sofriments de Crist, se centra també en la seva majestat com a Fill de Déu. I Bach, que tenia una profunda formació teològica, sense deixar de mostrar-nos la història de la Passió i fer-nos estremir amb el seu drama humà, hi interpreta per mitjà del seu art les paràboles de la doctrina de la gràcia que són a la base de l’Evangeli de sant Joan. Tanmateix, però, el seu innat instint dramàtic el portà a afegir al text de sant Joan dos fragments de sant Mateu, referents al plor de Pere, després d’haver negat Jesús (que el recitatiu de l’Evangelista descriu amb cromatismes estremidors i agosarats) i al terratrèmol que es produí després de la mort de Crist.

El cor inicial resumeix amb inoïda eloqüència la idea central del relat de la Passió de sant Joan: Jesús hi és presentat com un sobirà suprem, el sofriment i la humiliació del qual són una etapa necessària de la seva missió terrenal. Albert Schweitzer ha remarcat el simbolisme (avui l’interpretaríem en termes retòrics) dels seus motius: les semicorxeres dels violins evoquen l’esperit diví que comtempla a si mateix; els obstinats dels baixos, en corxeres, la idea d’infinit; les dissonàncies punyents dels oboès i les flautes expressen el dolor, sense arribar a formar un tema; i, en la frase “mostra’m amb la teva Passió que Tu, el fill de Déu, fins amb les humiliacions més grans has estat glorificat”, el motiu de semicorxeres als baixos.

La Passió segons sant Joan fou interpretada per primera vegada a l’església de Sant Nicolau de Leipzig el Divendres Sant de 1724, encara que els seu origen es remunta als anys de Weimar. Bach hi realitzà diversos canvis -motivats per imperatius circumstancials i que, per tant, no constitueixen una progressió cap a un model definitiu- amb motiu de tres interpretacions posteriors.

Per estructurar l’obra, Bach seguí el model de la Passió moderna, amb veus i instruments, que donava entrada als elements teatrals de l’airoso, l’ària i el recitatiu i que repartia el text en tres blocs. El relat dels esdeveniments és confiat a la veu humana amb l’únic suport de l’orgue i dels instruments greus de baix continu, les paraules de Crist són declamades per una veu de baix, un tenor assumeix el paper de l’Evangelista cronista, els altres personatges dramàtics són interpretats per solistes i el cor es fa càrrec de les intervencions col·lectives de les turbae. L’element narratiu és puntuat pels corals homòfons, que representen la veu de la comunitat de feligresos i el seu mitjà de participació més íntim i familiar, alhora que són la referència medul·lar del discurs espiritual del compositor. Finalment, les àries solistes tenen la funció de desvetllar la sensibilitat dels fidels per mitjà d’un element extern; el seu origen modern, teatral i mundà, no era, en teoria, un obstacle per a la seva inserció en un context religiós i espiritual, ja que el pensament de l’època no distingia entre l’esfera secular i la sagrada; tot i això, algunes autoritats religioses de Leipzig n’havien retret l’ús, perquè la música “no semblés sortida del teatre, sinó que, més aviat, incités a la piaetat dels oients”

D’aquests tres elements se serví Bach per bastir el seu discurs i donar forma al curs intern de l’obra segons les lleis de la retòrica musical en ús. És curiós, però, que un bachià tan penetrat com Albert Schweitzer mostrés serioses reserves sobre l’estructura de la Passió segons sant Joan, en afirmar que és fruit d’una juxtaposició d’elements més que no pas d’un pla ben meditat. En aquest sentit, algunes vegades s’ha atribuït la repetició de la mateixa música per diversos dels cors de les turbae a la manca de temps del compositor en escriure l’obra. Avui, en canvi, és clar que aquestes repeticions eren indispensables per dur a terme el minuciós pla arquitectònic que el compositor havia concebut, per tal d’aconseguir aquella estructura simètrica que és pròpia de moltes creacions del Barroc.

 

L’interpretació de la Passió segons sant Joan per part de l’Orfeó Català, l’Orquestra Nacional Clàssica d’Andorra i diversos solistes tots ells dirigits per Josep Vila i Casañas va ser notable.

Josep Vila va fer una feina molt curosa i detallista de la partitura de Bach. Va entendre a la perfecció el sentit de la música i la seva temàtica argumental-dramàtica, amb una expessió molt eloqüent amb el texte on eren totes les expressions i declamacions del drama.

L’Orfeó Català va sonar compacte i amb bona afinació i amb una feina ecxel·lent de la partitura per part de tots els seus components juntament amb el seu director titular.

L’Orquetra Nacional Clàssica d’Andorra va reaccionar positivament a les indicacions del director però en un pla massa discret en el seu volum en la secció de la corda.

En la part solista la soprano Marta Mathéu va cantar amb una tècnica pulcre amb un bell timbre vocal. La mezzosoprano Marta Infante va cantar amb bona musicalitat però amb una tècnica i emisisió de la veu dubtoses i insegures. El tenor Francisco Fernández-Rueda va ser eficient en les seves intervencions. El baríton Joan Martín-Royo va cantar amb seguretat i musicalitat. El baix baríton Elias Benito va fer un Jesús amb correcció. El tenor Juan Sancho va fer un evangelista ecxel·lent amb una veu brillant i molt ben impostada, amb una dicció perfecte i amb un dramatisme adequat.