29 noviembre, 2020

Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu al Cicle “Liceu al Palau”

Temporada 2012-2013 Cicle “Liceu al Palau”

Diumenge, 27 de gener de 2013

 

Joan Guinjoan

– Fantasia de Trencadís

Johannes Brahms

– Concert per a violí i orquestra en Re major, op. 77

– Simfonia núm. 1, en Do menor, op. 68

 

Julian Rachlin – Violí

Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu

Josep Pons – Director

 

 

Un colorista homenatge a Gaudí va obrir el programa del dimarts 27 de gener. Trencadis, de Joan Guinjoan, va ser creat el 1991 i es tracta d’un ballet que pertany a l’òpera homònima del compositor català inspirada en l’universal arquitecte barceloní. Amb segell i l’acusada personalitat que amara l’obra de Guinjoan -probablement el compositor idoni per introduir-se en l’univers gaudinià-, el fragment simfònic s’adhereix a l’arquitectura del progenitor del Park Güell amb una autenticitat espaterrant. Milionades de pigments, motius, ritmes i llums d’intensitats variadíssimes donen forma a un trencadís caòtic i alhora enlluernat que atrapa per la complexitat del discurs i per l’indiscutible domini de l’orquestració. Amb una durada aproximada de nou minuts, l’obra transcorre en una dissertació sonora en què la recomposició artística dels materials fragmentaris va reconstruint la forma en si mateixa, i fa cristal·litzar nombroses atmosferes i sensacions. Res no hi és gratuït i tot hi és necessari, fins i tot la línia melòdica que, dins la densitat de la xerrada orquestral, troba el seu lloc i no es deixa mai trepitjar. Una obra, en definitiva, que posa de manifest el marcat temperament de Guinjoan.

L’obra de Guinjoan va ser tocada amb correcció.

 

El Concert per a violí en Re major de Brahms es va estrenar el 1879 a Leipzig, i va ser una obra a la qual va costar consolidar-se en el repertori concertístic. Una de les raons fou l’extrema dificultat de la part solista i després fins i tot d’algunes correccions de la partitura que el mateix Brahms va deixar fer a una mà experta (el seu amic i virtuós del violí Joseph Joachim a qui estava dedicada l’obra i qui l’estrenà), però avui dia és una de les peces troncals del repertori al costat de les grans obres mestres per a violí solista de Beethoven, Mendelssohn o Txaikovski. Consta de tres moviments, tot i que Brahms va projectar un quart que, en forma de scherzo, va acabar formant part del seu Segon Concert per a piano i orquestra. Tots tres, però -l’Allegro non troppo, l’Adagio i l’Allegro giocoso non troppo vivace- mostren l’esplèndida mà orquestradora d’un compositor que -fidel al romanticisme més conservador com és ben present en aquest concert- en aquell moment ja havia assolit reconeixement professional amb peces com les seves dues primeres Simfonies i el Primer Concert per a piano.

L’interpretació que ens va fer Julian Rachlin va ser tocada amb passió, amb personalitat, amb varios desajustaments en la seva afinació durant la partitura i sobre tot en la cadença del primer moviment, es pot dir que el violinista no va tenir un dels seus millors dies.

 

Johannes Brahms de naturalesa perfeccionista i d’obsessiva capacitat treballadora, on la confecció de la primera Simfonia va ocupar una pila d’anys en la seva vida: ni més ni menys que dues dècades. És ben sabuda la influència de Beethoven en un Brahms que l’admirava i de qui molts esperaven que fos el seu just hereu. El llenguatge beethovenià fou conscientment utilitzat per Brahms en una bona part del seu catàleg, però aquest es fa prou patent en la primera de les seves simfonies; tant que alguns fins i tot l’han batejada com la Dessena Simfonia del compositor de Bonn. En compondre-la, Brahms era un compositor de tècnica ja madura que lluitava per mantenir determinats preceptes del passat recent per neutralitzar al màxim possible els aires progressistes dels models orquestrals que s’imposaven a Europa. Per això, Beethoven era la seva guia. De gran format i en quatre moviments, finalment fou estrenada el 1876. L’obra mereix regnar entre les més importants de la història de la simfonia: en ella hi sobresurt tota la vena romàntica brahmsiana.

L’interpretació de la Simfonia de Brahms per part de l’Orquestra del Liceu i Josep Pons va ser del tot decepcionant, ja que és va notar perfectament que varen tocar desbodadament en el sentit tècnic com en el sentit musical. La simfonia estava agafada pels pels; al primer moviment va ser l’únic que estava una mica controlat tot plegat. Els altres restants varen estar tocats amb una simple superviviencia posant les notes al seu lloc lo més correctament possible. Va ser un bolo en tota regla, i tocar d’aquesta manera no lis convé a l’Orquestra del Liceu i el seu director Josep Pons.