Orquestra de Cadaqués i Barbara Hendricks a Palau 100

Temporada de Palau 100   2012-2013

Dimarts 15 de gener de 2013

 

Joan Guinjoan

– Concert per a percussió (estrena absoluta)

Wolfgang Amadeus Mozart

– Ària de concert “Basta vincesti… Ah, non lasciarmi” KV 486a

– Ària de concert “Misera dove son… Ah non son io che parlo” KV 369

Hector Berlioz

– Herminie, H. 29 (escena lírica)

Franz Schubert

– Simfonia nún. 9, en Do major D. 944 “La Gran”

 

Barbara Hendricks – Soprano

Miquel Bernat – Percussió

 

Orquestra de Cadaqués

Jaime Martín – Director

 

 

El Concert per a percussió i orquestra de Joan Guinjoan, “encàrrec de la Fundación Autor i de l’Asociación Española de Orquestas Simfónicas a proposta de l’Orquestra de Cadaqués”, fou escrit entre 2011 i el 2012. “En comptes de trencar amb la tradició pretenc continuar des d’ella tot posant-hi un granet de Guinjoan”.

El “Quasi moderato” inicial “és el moviment fonamental. Hi ha moments en qué hi ha fusió entre orquestra i solista però l’orquestra no es limita a acompanyar”. Uns glissandi de la corda donen lloc a l’entrada del solista i s’imposa un motiu en terceres que apareix en diferents moments al llarg de tota la composició.

El segon moviment, “Moderato”, comença “amb les cordes col-legno en un intent de fusionar timbres de l’orquestra amb determinats instruments de percussió”. Després, el vibràfon introdueix un nou motiu de caràcter cantabile que adquireix protagonisme. Segons avancem trobem una reminiscència raveliana -fet ja habitual en les obres de Guinjoan- en aquest cas un joc d’harmònics naturals de la corda basats en Soupir del compositor francès.

“És veritablement be bop”: així defineix Guinjoan el tercer moviment, “Vivo”. Els primers violins i les flautes exposen una cèl·lula que és la base de tot el moviment alhora que ho és també un clar caràcter improvisat i reminiscències clares dels motius escoltats als dos moviments precedents.

El percusionista Miquel Bernat i l’Orquestra de Cadaqués amb Jaime Martín varen fer una una gran feina per que és poguès entendre la complicada partitura de Joan Guinjoan.

Amb les dues àries de concert de Mozart apreciem l’home de teatre que fou i, sobretot en la primera, cal destacar una gran expressivitat, de vegades colpidora. En la segona crida l’atenció com passem d’una gran tensió a l’abatiment per acabar en un clima de serenitat.

Amb les àries de concert de Mozart es quan varem poder gaudir amb la veu i la presència de la soprano Barbara Hendricks.

La soprano americana va cantar amb una veu deliciosa i de dolç timbre que sempre la ha caracteritzat  com unes de les seves grans virtuts com a cantant. Va evocar una musicalitat amb gran elegancia, una tècnica impecable, una gran naturalitat, una veu madura i alhora amb molta frescura, i amb totes les seves qualitats vocals.

El 1828, un jove Berlioz de vint-i-cinc anys intentava per segon cop aconseguir el Prix de Rome. L’any anterior el jurat trobà que el seu “Orphée déchiré par les Bacchantes” era massa agosarada i dissonant i potser per això optà per una obra eminentmeny clàssica, la cantata o escena dramàtica “Herminie”, amb la qual obtingué el segon premi. Es tracta d’una veritable òpera en miniatura que ens sorprèn d’entrada quan escoltem just al principi de la seva breu introducció orquestral una melodia que trobem en diferents moments al llarg de tota la composició i que anys després esdevingué la idée fixe dela Simfonia fantàstica. Se succeeixen moments d’intens dramatisme amb altres de més lírics i fins i tot d’una certa contemplació, com és el cas del número final, amb una pregària com a secció central d’una ària brillant.

Herminie de Berlioz és una partitura poc coneguda i que va ser una gran ocasió poder-la sentir amb una veu com la de Barabara Hendricks i amb la batuta de Jaime Martín amb l’Orquestra de Cadaqués. Varen fer una versió plena de matisos sonors i musicals, on Barbara Hendricks va cantar esplèndidament i Jaime Martín va fer una direcció contundent, amb control orquestral i sempre pendent de la cantant per poder recolzar-la lo millor possible.

Al llarg dels quatre moviments de “La Gran” de Schubert trobem melodies de gran noblesa -com la que escoltem just començar el primer moviment- i altres del Schubert més nostàlgic -com la principal del segon- alhora que apreciem el domini de la forma clàssica del compositor -com l’inesperat scherzo en forma sonata que és el tercer moviment. Al quart moviment, de grans proporcions, trobem una evocació del tema principal del darrer moviment de la Simfonia núm. 9 de Beethoven, fet prou eloqüent i que ens parla d’un Schubert sempre fascinant i gran admirador del geni de Bonn.

Jaime Martín i l’Orquestra de Cadaqués varen fer una interpretació de “La Gran” de Schubert amb rigor musical, expressivitat, plena de musicalitat amb molta vida interior. L’orquestra va tocar amb un alt nivell tant musical com orquestral i tots varen estar compenetrats amb la direcció del seu director.