Mahler Chamber Orchestra & Mitsuko Uchida

Temporada “Tecla” de l’Auditori  2012-2013

Dijous, 14 de març de 2013

 

Wolfgang Amadeus Mozart

– Concert per a piano i orquestra en Sol major núm. 17, K453 (1784)

Béla Bartók

– Divertimento per a orquestra de cordes, SZ 113 (1939)

Wolfgang Amadeus Mozart

– Concert per a piano i orquestra en Do major núm. 25, K 503 (1784-1786)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Wolfgang Amadeus Mozart va escriure vint-i-set concerts per a piano i orquestra. Aquesta tipologia sonora no fou només l’espai on el compositor va assolir “l’amalgama perfecta entre l’estil simfònic i el concertant”, ja que els concerts per a piano són la portalada de l’univers dramàtic del teatre mozartià, i el piano, en aquesta obra d’art total, hi gravita com la suma de tots els personatges.

Ho diu el mateix compositor en una carta al seu pare, tot parlant del mestre cantaire de Salzburg Joseph Meissner: “Meissner té, com sabeu, el mal costum de fer vibrar sovint la veu expressament. Això és realment abominable. La veu humana vibra per si mateixa, però ho fa de tal manera, en una mesura tal, que resulta bella. Això és la natura de la veu, i és també allò que s’intenta imitar no tan sols en els instruments de vent, sinó igualment en els de corda, fins i tot en els de teclat!”. L’apreciació mozartiana no és només un caprici tècnic. El 1781, en una nova carta a Leopold, tot parlant d’una de les seves primeres alumnes de piano a Viena, Barbara Auernhammer, escriu: ” Gairebé cada dia després de dinar vaig a casa de Herr von Auernhammer. La filla és monstruosament lletja! però toca de manera encantadora. Només li manca el veritable bon gust del cant al cantabile. Ho punteja tot!”. De nou, per a Mozart, copsar la vibració inherent a la veu i traslladar-la al teclat no és un mer artifici, sinó la clau que permet al pianista poder traduir les passions de l’ànima.

 

El Concert per a piano núm. 17 en sol major l’escriu el 1784, any de la culminació professional i artística de Mozart com a compositor pianista i , gens casual, del seu ingrés oficial a la francmaçoneria. El dedica a una altra alumna, Barbara von Ployer (per a qui ja havia compost el K. 449 en Mi bemoll major) i s’estrena el 13 de juny al palau d’Ignaz von Ployer, cosí del pare de la solista: també s’hi interpreta la Sonata per a dos pianos en Re major, amb el mateix Mozart al segon piano.

El Concert per a piano núm. 25 en Do major tanca el cicle de concets triomfals dels anys 1784-1786 (després només n’escriura dos, i molt espaiats en el temps). Des del desplegament harmònic inicial, el concert mostra un to molt més heroic i un sentit estètic de la victòria moral que en el concert anterior amb la tendresa mozartiana.

En els concerts de piano de Mozart va ser on varen gaudir de la presència de la pianista japonessa Mitsuko Uchida.

Uchida és per començar una persona que quan apareix el que emana és la seva gran enèrgia i la seva gran posivitat que irradia a l’escenari i als músics de la Mahler Chamber Orchestra que va ser el factor més destacable durant tot el concert.

Ens varen oferir una versió dels concerts per a piano i no. 17 i 25 amb una musicalitat viva, plena de farsejos, de bon gust estilístic, amb molt bona comunicació entre la pianista i els músics de l’orquestra, amb una excel·lent conjuntació instrumental per part dels músics de l’orquestra amb la pianista i amb una comunicació molt expansiva. L’orquestra va estar impecable en els concerts de Mozart amb unes intervencions molt notables pert part dels instruments solistes de vent i amb una corda compacte i sonora.

Mitsuko Uchida és una pianista de gestos petits, de so petit i de musicalitat petita, amb un so curos i refinat tot combinat amb una gran experiència a sobre de l’escenari amb un control absolut del teclat i amb una maestria de la comunicació cap a la música, fent unes interpretacions elegants i molt comunicatives dels preciosos concerts per a piano i orquestra de Wolfgang Amadeis Mozart.

 

El Divertimento per a orquestra de corda de Béla Bartók va ser encarregat pel director suís Paul Sacher i la Basel Kammerorchester el 1939. S’inicia amb un Allegro non troppo ordit en estricta forma sonata i tempo de vals, amb notòries intervencions del concertino: de seguida, no obstant, veiem els sorprenents canvis de temps irregulars. El Molto adagio també té una ària: però és una música amb obscuritat al límit de la tonalitat. L’últim moviment Allegro assai és l’enèsim homenatge bartokià al folklore dansaire eslau.

La Mahler Chamber Orchestra ens va oferir una interpretació del Divertimento de Bartók esplèndida en tots els seus sentits: és una orquestra d’alt nivell amb una corda molt sólida i copacte, el so que produeixen té molta profunditat i qualitat sonora. Els membres de l’orquestra son tots grans instrumentístes i que toquen amb una entrega absoluta cap a la música i cap al públic. La seva manera de tereballar fa que quan interpreten la música la seva unificació sigui absolutament unificada amb una expressió endinsada, amb un criteri musical intel·ligent, amb un treball de conjunt de qualitat i que ens varen oferir una interpretació de la música de Bartók amb intensitat, sensibilitat, força expressiva i musical, amb energia,amb profunditat sonora, amb uns fortes plens i uns pianos delicats,  i tot liderat pel seu excel·lent concertino.