20 octubre, 2020

Temporada de l’OBC 2010-2011

Dissabte 21 de maig de 2011

 

Johann Sebastian Bach

– Ofrena musical: Ricercare núm. 2, BWV 1079 (Orquestració de A.Webern)

Franz Schubert

– Simfonia núm. 8 en si menor, D 759 “Inacabada”

Gustav Mahler

– Simfonia núm. 10 en fa sostingut major: Adagio

Richard Strauss

– Mort i Transfiguració op. 24

 

Pablo González – Director

 

 

Aquest concert va ser un dels que formaven part del cicle que l’OBC ha dedicat a Gustav Mahler amb motiu del centenari de la seva mort al 1911 durant la temporada 2010-2011.

 

El concert va començar amb Bach i el seu Ricercare de l’Ofrena musical amb l’orquestració de A.Webern. Ja als primers compasos d’aquesta orquestració del Ricercare a sis veus és sent la melodia que salta constantment d’un instrument a l’altre, Webern ni tan sols espera a haver acabat una frase per fer-ho. L’interpretació que varen fer l’OBC en mans del seu director titular Pablo González va ser del tot aborrida i sense cap tipus de fraseig musical, sense dinàmiques destacades en cap moment i en general va ser una interpretació completament plana en la qual tot aquest dialeg entre instruments va quedar totalment diluit i sense sentit. La veritat és que així no cal interpretar cap partitura en concret, ja que la música ha d’estar completament viva i plena d’expressió tant musical com sensitivament, i aquesta tònica es va mantenir durant quasi tot el concert.

A la primera part també varen interpretar la Simfonia núm. 10 “Inacabada” de Franz Schubert. En aquesta partitura va seguir la mateixa manera d’interpretar la música per part del director Pablo Gonazález, ja que és un director que normalment sempre interpreta la música amb les mateixes directrius; amb una manca destacada de personalitat com a director, no treballa els frasejos interns de la música que té entre mans i mai aprofundeix amb els petits detalls que la mateixa música li proporciona i això fa que la música estigui buida i sense expresió, ja que només es deica a fer unes dinàmiques generals per que la música tingui un sentit relatiu i tot quadri més o menys, a més la seva direcció és poc autoritaria i amb un batuta molt incerta i poc precisa, amb un gest tou i poc clar i això provoca que els músics que té davant no s’endinsin dintre la música que estan tocant i donguin només el 50 per cent d’ells mateixos. I amb tot això la partitura de Schubert va quedar com anulada emocionalment, totalment dormida  i com un conjunt de notes sense sentit.

La segona part va començar de la mateixa manera amb l’Adagio de la simfonia núm. 10 de Gustav Mahler, i a més les partitures de Mahler donen molt de joc expresiu i de llenguatge musical ple de paraules musicals, i que Pablo Gonazález va seguir no aprofitant en cap moment, on només es va tornar a dedicar a fer uns fortes i uns pianos puntuals i en que tots els musics toquesin junts.

La meva reflexió sobre aquest tema es que aquest director simplement no té ni el nivell, ni la categoria, ni la maduresa, ni la musicalitat,ni la manera de treballar adequada als asssajos previs al concert, ni el talent per dirigir i ser el director titular d’una orquestra com l’OBC, ja que és una orquestra que posseeix músics d’un nivell i segons les seccions hi han alguns de molt bon nivel,l i quan els dirigeix un verdader director d’orquestra amb tot el que s’ha de tenir aquesta orquestra sona completament difernt pujant el seu nivell empicat i amb els músics de l’orquestra tocant tots al 100 per 100. La gran pregunta a tot això es; com pot ser que un director com Pablo González amb el seu nivell artistic sigui el director titular de l’OBC? potser és simplement per un tema d’interesos interns?…

El concert va acabar amb la partitura d’Strauss “Mort i Transfiguració”, per sort això va ser el millor del concert, ja que almenys amb aquesta partitura els músics mateixos ja es varen posar les piles, perque sinó és imposible tocar la música d’Strauss apalancats a la cadira, ja que requereix tots els sentits degut a la sempre dificultat tècnica d’aquest compositor, i a mès potser els va motivar molt més, i així es va poder gaudir de més dinàmiques, de més frassejos i de més vida musical. Aquí Pablo Gonazález també va estar més despert i també es va implicar molt més amb la partitura. També és va notar que el director havia treballat molt més aquesta partitura que les altres anteriors.

 

Ofèlia Roca