L’Orquestra Simfónica de Castilla y León a l’Auditori

Temporada de l’OBC 2012-2013

Dissabte, 11 de maig de 2013

 

Bernat Vivancos

– Blau (2006)

Ludwig van Beethoven

– Concert per a piano i orquestra núm. 4 en Sol major, op. 58 (1805-1806)

Carl Nielsen

– Simfonia núm. 2, op. 16 “The Four Temperaments” (1901-1902)

 

 

Orquestra Simfónica de Castilla y León

Herbert Schuch – Piano

Miguel Hart-Bedoya – Director

 

 

 

 

 

 

 

 

La sinestèsia, és a dir, l’associació de les percepcions d’un dels cinc sentits a un altre, és la base de ‘obra de Bernat Vivancos, que assegura que veu colors en la música. Estrenada per l’OBC l’any 2006 dedicada al noruec Lasse Thoresen, professor del compositor, Blau descriu d’una manera estimulant l’angoixa d’un pintor prèvia a la creació artística. Gràcies a una àmplia plantilla orquestral, el compositor explota al màxim les sonoritats espesses, els reguladors dinàmics i l’ambigüitat rítmica. Influïda, com tota la producció de Vivancos, pel corrent espectral francès i per certa música escandinava, l’obra desplega un ampli ventall dramàtic.

L’orquestra dirigida per Miguel Harth-Bedoya varen interpretar la turbulenta música de Bernat Vivancos amb precisió i rigor.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

El piano, que ocupa un lloc central a la producció de Beethoven, va experimentar molts avenços tècnics al seu temps, i el compositor de Bonn en va explotar al màxim la força i la brillantor. Els seus cinc concerts són dels més importants del gènere, a banda de constituir mitjans per al seu propi lluïment: ell mateix els va estrenar tots -execepte el cinquè, a causa de la sordesa avançada- i en va endarrerir prou la publicació perquè no caiguessin a les mans de competidors.

Al llarg dels catorze anys en què els va escriure, el seu estil es va desenvolupar d’una manera més ràpida que en cap altre compositor de la història. Després del tercer concert -l’últim que respecta l’estructura dels de Mozart-, el Concert per a piano i orquestra número 4 ocupa un lloc especial: no és solístic i juganer com els dos primers, ferotge i desafiant com el tercer, ni heroic com el cinquè, sinó profundament líric.

Seguint l’hàbit de compondre més d’una obra alhora, Beethoven el va esbossar entre el 1802 i el 1803, durant la composició de la Simfonia número 3, Heroica, i el va enllestir el 1806 o el 1807, ja durant el període del Concert per a violí, la quarta i la cinquena simfonies, els quartets Rassumovski i la primera versió de Fidelio. Aquest és, també, el moment de màxima maduresa com a artista: aparentment, el compositor estava sa, i tot i que la sordesa començava a donar pistes que el sumien en profundes depressions, encara podia tocar en públic i era famós a Viena i més enllà.

El concert, doncs, trenca esquemes i planteja noves solucions formals: al primer moviment, presenta el tema a càrrec del piano abans del tutti orquestral i mescla en un flux ininterromput les exposicions separades d’orquestra i solista. El segon, breu però intens i molt tràgic, presenta forma de fantasia lliure i oposa un tema rítmic enunciat amb acords per l’orquestra a una melodia tendra i dolorosa del solista. Sense transició, s’encadena un rondó final brillant i alegre que incorpora dues novetats a la forma: un segon tema l una llarga coda.

Beethoven va estrenar l’obra al març del 1807 en un concert de subscripció al palau del príncep Lobkowitz a Viena, i el 22 de desembre de 1808, davant el públic del Theater an der Wien, en una cèlebre audició benèfica que va durar quatre hores. Va ser la seva última aparició com a solista amb orquestra. La partitura, de la qual no sobreviu cap còpia autògrafa, es va publicar a l’agost del 1808 amb dedicatòria a l’arxiduc Rudolf d’Àustria, que era alumne del compositor. Malgrat que va caldre un cert temps perquè el seu llenguatge fos apreciat, ja que no encaixava gaire amb la imatge del Beethoven més romàntic i desafiant, aquest concert és avui dels més estimats i continua mereixent el respecte tant dels pianistes com del públic.

En el concert per a piano núm. 4 de Beethoven va intervenir a la part solista el pianista romanès Herbert Schuch.

Schuch és un pianista fantàstic en tots els seus sentits: posseeix un so del piano amb una gran qualitat, amb una musicalitat exquisida, amb un control absolut del teclat i de la tècnica, amb una gran sensibilitat i expressivitat. Va fer una versió del concert de Beethoven amb uns grans frasejos musicals amb molta coherència i musicalitat, amb els contrastos dinàmics necesaris en cada moment, donant-li una sonoritat al fantàstic concert de Beethoven molt colorista i de qualitat, amb força expressiva i vitalitat, amb una musicalitat plena de vida i amb una articulació amb absoluta claretat.

El director Miguel Harth-Bedoya va treballar la part orquestral amb una gran qualitat sonora i una musicalitat ecxel·lent. Va fer sonar l’orquestra amb valentia i una gran qualitat sonora, va compaginar a la perfecció els moments orquestrals amb les parts on acompanyaven al solista amb molta conjunció i treball intern.

El pianista va agradar tant que ens va oferir un bis virtuosistic del catàleg de Franz Liszt que va ser la “La Campanella” que la va tocar amb virtuosisme molt natural i claredad admirables.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

També li va costar d’establir-se a la Simfonia número 2 del danès Carl Nielsen. Composta entre el 1901 i el 1902, simultàniament a l’òpera Saül i David, va ser la seva primera obra famosa en el gènere. Malgrat que encara pertany a la tradició de Brahms i Dvorák, gira l’esquena als clàssics i posa en pràctica la noció de tonalitat evolutiva que passa insensiblement d’una idea melòdica a una altra. I és que, fill del segle XX, Nielsen va sotmetre la seva tècnica a les tendències més modernes, com ara l’atonalisme i la politonalitat.

Compacta i concentrada, aquesta va ser també la primera obra del compositor associada a un contingut extramusical, en aquest cas un conjunt de gravats populars i ingenus titulat Els quatre temperaments. No és, però, música programàtica: el títol només dóna una indicació general, i cada moviment fa una simple al·lusió al model pictòric. Així, el primer evoca un home arravatat i colèric; el segon -amb forma de vals lent i funció de scherzo- descriu un personatge flegmàtic, sense capacitat per emocioner-se; el tercer correspon a un home melancòlic, i el quart, en forma de marxa, suggereix un temperament sanguini.

Nielsen va dirigir l’estrena de l’obra l’1 de desembre de 1902, tot just una setmana després d’enllestir-la, en un concert al Dansk Koncertforening de Copenhaguen, on va ser rebuda d’una manera discreta. El compositor la va dedicar a Ferruccio Busoni en agraïment per haver-la inclòs en la temporada de la Filharmònica de Berlín.

En la segona part varen interpretar l’Orquestra Simfónica de Castilla y León amb el director peruà una versió de nivell de la simfonia de Nieksen, ja que aquesta orquestra posseeix un nivell alt en totes les seves seccions. Una corda potent, compacte i amb uns instrumentistes que toquen amb molta seguretat i amb un nivell instrumental molt notable, al igual que el vent en totes les seves seccions. Juntament amb el bon director i músic Miguel Harth-Bedoya que és una batuta molt ferma amb grans idees musicals, que posseeix un gran control de l’orquestra i que sap treballar la música i l’orquestra per què donguin el seu màxim rendiment, i que sap transmetre les seves idees als músics a la perfecció així aconseguint que els músics de l’orquestra s’entreguin a la seva interpretació.

La simfonia de Carl Nielsen va estar interpretada amb passió, expressivitat, contrastos sonors, amb una gran qualitat sonora, amb un total equilibri orquestral, amb profunditatn musical i sonora.