L’OBC i el Concert per a violoncel d’Elgar

Temporada de l’OBC 2013-2014

Dissabte, 24 de maig de 2014

OBC portada

Edward Elgar

– Concert per a violoncel i orquestra en Mi menor, op. 85 (1919)

– Simfonia núm. 1 en La bemoll major, op. 55 (1907-1908). 1a audició

 

Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya

Jean-Guihen Queyras – violoncel

Nikolaj Znaider – director

edward-elgar-

Possiblement, la música d’Elgar és una de les contribucions artístiques més serenes dels últims anys de l’Imperi Britànic, tant des de la candidesa emocionant de la Simfonia núm. 1 com des de la dolorosa melangia del Concert per a violoncel. L’audició conjunta d’aquestes dues obres ofereix una descripció lírica i madura d’un ideal que va entrar profundament en crisi al començament del segle XX, un retrat doble i disjunt d’una manera d’entendre el món.

Queyras OBC

 

El Concert per violoncel va ser escrit durant la retirada que fa fer durant uns anys a Fittleworth. Es va estrenar el 27 d’octubre de 1919 a la sessió inagural de la temporada de l’Orquestra Simfònica de Londres, que recuperava una programació estable després del conflicte bèl·lic. La interpretació no va anar gaire bé i no va tenir una bona acceptació entre el públic. El crític de l’època de The Observer va lamentar que l’orquestra hagués fet la pitjor intervenció dels últims anys. Així mateix, va acusar la composició de ser massa simple, tal com denunciava a les últimes composicions d’Elgar.

El Concert per a violoncel va ser interpretar d’una manera molt emotiva per part del violoncel·lista Jean-Guihen Queyras amb una direcció impecable per part del director Nikolaj Znaider i uns músics de l’OBC completament receptius.

La interpretació Queyras va ser realment especial i emotiva per aquesta manera que té de tocar tant expressiva i franca, amb una tècnica impecable, amb una afinació perfecta, amb profunditat musical i interpretativa. És un músic que posseeix un gran carisme a l’escenari amb una gran comunicació cap el públic, cap els músics i el director, i que fa que la música respiri comunicació i humanitat. Ell aporta emoció a la partitura amb una expressivitat profunda que fa parlar al violncel amb un so potent i brillant amb una alta qualitat sonora.

Nikolaj Znaider va dirigir amb seguretat i claretat. Es va cohesionar a la perfecció a mb el violoncel, sempre estant pendent del solista i el seus volums, amb una orquestra molt equilibrada amb un so de qualitat i brillant. Va ser una valuosa i gran interpretacció d’aquest fantàstic concert d’Elgar.

Queyras OBC 1

 

Al juny del 1907 Edward Elgar va fer 50 anys i va decidir recuperar els referents estilístics de juventut, i a la tardor següent va viatjar a Roma i va començar a escriure una simfonia que va treballar-la fins a l’estiu. L’obra es va estrenar el 3 de desembre de 1908 a Manchester sota la direcció de Hans Richter, a qui el compositor va dedicar la partitura. Immediatament es va programar a diferents capitals del Regne Unit, d’Europa i d’Amèrica, i també a Sant Petersburg i a Sidney. En un any es va interpretar un centenar de vegades. L’èxit de la Simfonia núm. 1 va ser rotund, superior fins i tot a les celebrades Variacions Enigma i a les marxes Pomp and Circumstance. Elgar, que ocupava el primer lloc entre els músics britànics, va confirmar novament el seu prestigi internacional.

La primera simfonia d’Elgar es una música molt interessant amb un contingut ric en musicalitat i en colors orquestrals. La interpretació que va fer el director va ser expressiva, musical, brillant, amb lirísme i força i amb riquesa orquestral. Znaider és un director que treballa amb unes idees molt clares del que vol aconseguir amb els músics i amb la partitura amb un resultat excel·lent, aconseguint que els músics estiguesin pendents de la seva batuta en tot moment.

L’OBC va sonar fantàsticament amb un so dens, brillant i de qualitat amb uns músics entregats al seu director i a la música.

Queyras OBC 2