L’OBC & Josep Caballé Domenech

Temporada de l’OBC 2012-2013

Dissabte, 16 de març de 2013

 

Ludwig van Beethoven

– Simfonia núm. 6 en Fa major, op. 68 “Pastoral” (1808)

Piotr I. Txaivovski

– Simfonia núm. 2 en Do menor, op. 17 “Petita Rússia” (1872)

 

Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya

Josep Caballé Domenech

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Tot i que hi ha esbossos de la Sisena simfonia que daten del 1807, Beethoven la va compondre entre el 1807 i el 1808. El 22 de desembre d’aquest últim any es va estrenar a Viena en un concert dirigit pel compositor en el qual es van poder sentir també la Simfonia núm. 5, el Concert per a piano i orquestra núm. 4, extractes de la Missa en do major i la Fantasia op. 80. Per cert, en aquella vetllada es van oferir les dues noves simfonies amb la numeració canviada. Amb el temps van adquirir la numeració que coneixem avui.

La partitura de la sisena simfonia es va publicar el 1809, però a l’edició del 1826 figurava com a nom complet “Simfonia pastoral o record de la vida al camp” . Per a Beethoven, que va titular cadascun dels seus cinc moviments, tot era molt més senzill: “Els títols explicatius són superflus. Només qui tingui una idea, per vaga que sigui, del camp, compendrà fàcilment les intencions de l’autor”. I certament Berlioz va mostrar comprensió respecte d’aquestes intencions quan va dir que la “Pastoral” no estava emparentada amb la idealització de Florian, Lebrun o Rousseau, sinó “amb la veritable natura”.

Esl cinc moviments de la simfonia són els següents:

1. Joioses impressions en arrobar al camp

2. Escena prop el rierol

3. Alegre reunió de camperols

4. Tempesta

5. Cant dels pastors. Acció de gràcies després de la tempesta

Trobem l’evocació de la natura clarament expressada al primer moviment, un passeig joiós pel camp amb ocells que canten. Ve després una pausa. Beethoven s’atura. Per Berlioz, el compositor “va crear aquest admirable adagio estirat damunt l’herba, amb la mirada fixa al cel, oïda al vent, fascinat per mil i un reflexos de llum i de sons, mirant i escoltant alhora els rínxols reverberants del rierol que s’estavellaven suaument contra les pedres de la riba”. L’evocació d’una dansa popular presideix el tercer moviment, i tot seguit la tempesta, el fragment més clarament descriptiu. El final, lluminós i brillant, està precedit per unes variacions sobre una melodia encisadora.

L’interpretació de la simfonia de Beethoven que va fer Josep Caballé juntament amb l’OBC va estar plena de bones idees musicals, però plena de desajustaments orquestrals.

Josep Caballé és un director amb unes idees musicals molt clares i personals i que sap transmetre a l’orquestra, ja que varen fer una versió amb moltes dinàmiques adequades per la partitura de Beethoven i que es va notar que ho va treballar amb els músics. Però va haver en repetits moments uns desajustaments molt marcats per part de l’orquestra: una de les raons d’aquests desajustaments varen ser pel pols per part de Josep Caballé, ja que la seva batutat en el seu gest és poc precisa i poc clara i que això pot provocar que no tingui el control dels musics en les seves mans, però també en part va ser provocat pels mateixos músics  aquest desajustament  ja que una gran majoria de la corda de primers violins, segons violins i violes estaven completament apalancats en la seva cadira i gens atents a les indicacions del director, i contrariament en la secció del vent i la secció dels violoncels no va existir aquest desajustament en cap moment.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Quan Txaikovski va tocar al piano la seva Segona simfonia a casa de Rimski-Kórsakov al desembre del 1872, va escriure al seu germà Modest: “L’auditori es va entusiasmar tant que va faltar ben poc perquè em fessin a trossos”. L’estrena a Moscou, el 26 de gener de l’any següent, també va ser un gran èxit, però el compositor en va fer una segona versió que es va estrenar a Sant Petersburg el 31 de gener de 1881, també enmig d’una càlida acollida. Després de la melancòlica primera simfonia, aquesta segona té una personalitat ben diferent. Propera com potser cap altra obra de Txaikovski al nacionalisme del Grup des Cinc, està amarada del folklore ucraïnes que va conèixer durant l’estada a l’anomenada petita Rússia, d’on prové el subtítol posat pel crític Nikolai Kashkin i que va agradar al compositor.

De manera sorprenent, l’obra comença amb un Andante sostenuto d’una certa tensió, com si ens preparés per a alguna cosa incerta. Tot queda esvaït quan la trompa presenta una melodia popular i la música esdevé lluminosa amb un Allegro vivo que imposa un caràcter mantingut fins al final de l’obra. Una marxa amb un punt d’ironia constitueix el segon moviment, mentre que el tercer, unScherzo, té tot l’aire d’un moviment perpetu evocador d’una dansa eslava. Aquest tercer moviment ens prepara per al brillant final en forma de rondó-sonata, el quart moviment, també, com tota la composició, inspirat en la música popular ucraïnesa.

La simfonia de Txaikovski va estar molt ben plantejada misicalment i molt ben equilibrada en els seus volums en totes les seccions i va fer brillar el vent només quan era necesari. Va estar plena de musicalitat, energia i expressivitat.