L’OBC i la Tità de Mahler

Temporada de l’OBC 2013

Dissabte, 23 de novembre de 2013

Benjamin Britten

– Concert per a violí i orquestra, op. 15 (1939, rev. 1958)

Gustav Mahler

– Simfonia núm. 1 en Re major, “Tità” (1884-1888, rev. 1893-1896)

 

Isabelle Faust – Violí

Pablo González – Director

 

L’únic Concerto per a violí de Benjamin Britten, començat a Anglaterra i acabat als Estats Units, es va estrenar a Nova York el 1940, amb el seu amic Antoni Brosa com a solista. S’havien conegut a Barcelona, quan Brosa  li va estrenar al Palau de la Música la Suite per a piano i violí, opus 6 de Britten, i tots dos hi van poder escoltar també, esbalaïts, l’estrena absoluta del Concerto per a violí d’Alban Berg. Brosa, que va col·laborar en els aspectes violinístics de la composició, havia nascut el 1894 a la Canonja (Tarragonès) de familía musical, i va morir el 1979 a Barcelona. Aquesta estrena va ser una bona empenta per a la seva carrera, que va transcórrer sobretot entre Anglaterra i els Estats Units.

El pacifista Britten, de la mateixa manera que el poeta i col·laborador seu W. H. Auden i tants altres, fugia de la Segona Guerra Mundial, acompanyat de qui va esdevenir el seu company per a tota la vida, el tenor Peter Pears. Tots dos havien seguit amb creixent angoixa al desenllaç de la Guerra Civil Espanyola.

Globalment, a la peça domina el cant adolorit i les referències a la mort. També s’hi senten al·lusions a dos altres concerti per a violí: el de Beethoven, pel motiu ostinato a la timbala i per la tonalitat bàsica, i el primer de Prokófiev, pel scherzo i per l’estructura global. Una altra referència històrica, al barroc, és la passacaglia final, la primera que va escriure Britten. Però, sobretot, és l’ambigüitat, tant pel que fa al ritme i a la tonalitat com als caràcters de cada secció, el que té relació amb la música de Mahler. Britten va ser dels primers a admirar-la i imitar-la: per exemple en els ritmes marcials, deformats per la caricatura, que travessen tota l’obra.

L’interpretació d’Isabelle Faust del concert per a violí i orquestra de Britten va ser intensa i expressiva en tots els seus sentits.

La violinista li va aportar a la partitura un so meravellós del seu violí Stradivarius, amb gran intensitat musical, amb una tècnica impecable per afrontar la difícil part del violinista solista en aquesta partitura. Isabelle Faust emana gran comunicació al tocar amb una profunda comprensió de la partitura amb maestria.

L’OBC juntament amb Pablo González van arodonir el concert de Benjamin Britten amb  rigor.

La Primera de Mahler té una història tortuosa, malgrat el caràcter positiu que se’n desprèn. Des que es va estrenar a Budapest fins a la seva edició van passar deu anys de canvis, supressions i coreccions. L’únic moviment lent, titulat Blumine, va quedar eliminat en un d’aquells moments, i normalment no s’interpreta, tot i que va ser Benjamin Britten, precisament, qui el va reestrenar el 1967.

Fins a la quarta simfonia, Mahler va seguir el costum de l’època d’explicar amb títols programàtics els significats de la seva música instrumental. Tot i que més tard els va descartar, serveixen per escoltar l’obra com un poema simfònic, que és un dels gèneres en què el compositor pensava, desde l’inici.

La metàfora marítima, que sona tan actual, ocupa els dos moviments centrals de l’obra. La referència més important, però, és la que Mahler fa al seu propi cicle, les quatre Cançons del caminant (Lieder eines fahrenden Gesellen). Allà, la segona cançó presentava una marxa irreal, intoxicada de primavera, que es cloïa amb un present aclaparador, de desamor i solitud. A la simfonia, el jo poètic sembla recordar només la primera part de l’episodi, i el seu valor energètic. Semblantment se cita la quarta cançó, però en lloc de retenir-ne l’aspecte fúnebre, que hi dominava, se’n recicla la part central, el famós episodi del til·ler. Aquest és un dels vincles entre el cicle del Caminant i el Viatge d’hivern de Schubert, on el protagonista reposava sota un til·ler dels seus mals d’amor. Al tercer moviment, aquest episodi fa la funció d’idil·li, que nomarment correspon al moviment lent, i que serà desmentit amb la represa de la secció inicial, com un retorn al present.

També mereix un esment la introducció a tota l’obra, que porta la indicació Com un so natural. Partint d’un uníson que fa de marc sonor, i que suggereix un espai buit de gran amplada i profunditat, tot de símbols i figures -crides, cants d’ocells, fanfares en sordina, cants humans- es van convertint, com si es generés un ésser viu, en un organisme musical. Aquest representa el món del qual sorgirà tota la història de la Primera simfonia: una narració de defensa i de triomf final.

La primera simfonia “Tità” de Mahler es va interpretar amb contundencia i eficàcia. Tot va estar en el seu lloc quan calia amb qualitat i rigor musical, amb una mica de mancança expressiva en el fraseig en general. El primer moviment es va interpretar amb el misteri del principi amb el so dels ocells que desperten de la nit fins a la llum, el segon moviment va sonar amb frescura sonora i energia. La famosa marxa fúnebre del tercer moviment es va tocar amb la foscor necesaria, amb uns contrastos notables per part dels clarinets en la seva intervenció de la part central. El final de la partitura va sonar amb seguretat i un so brillant amb una notable intervenció de les set trompes amb una direcció clara per part de Pablo González.