L’OBC i Els planetes de Holst

Temporada de l’OBC 2013-2014

Diumenge, 1 de desembre

George Benjamin

– Dance figures (2004-2005)

Johann Nepomuk Hummel

– Concert en Mi bemoll major per a trompeta i orquestra (1803)

Gustav Holst

– Els planetes, suite per a gran orquestra, op. 32 (1914-1916)

 

Mireia Farrés – Trompeta

Cor femení del Cor Lieder Camera

Jaime Martín

 

Contrastats en caràcter, forma i color, els nou petits fragments interrelacionants que articulen Dance figures de George Benjamin constitueixen la primera aproximació del compositor anglès al món de la dansa. L’obra consta, segons ens diu l’autor, de dos grans blocs: les sis peces inicials s’interpreten sense solució de continuïtat, igual que les tres darreres. El 1992, Benjamin confessava: “Cadascuna de les meves obres és una resposta a un error, la solució a un problema determinat. L’entusiasme és important, però menys que el buit que cal omplir. Aquest és el meu sistema, i per això no abmet el mecanisme de l’encàrrec”. Amb el temps, ha continuat fidel a aquest principi i ens ha obsequiat amb un seguit de peces cabdals.

La partitura de George Benjamin és molt interessant en les seves textures i que l’OBC  i Jaime Martín van interpretar amb efectivitat.

L’ús de determinats instruments en la tradició occidental ha anat teixint una mena de rerefons simbòlic del qual sovint és difícil sostreure’s. La trompeta solista del Concert de Hummel va sonar a la cort imperial durant el banquet musical de Cap d’Any del 1804. Recuperat des de fa mig segle gràcies a l’empenta d’un estudiant de Yale, i instal·lat definitivament al repertori, aquest Concert sembla oscil·lar entre dues concepcions estilístiques. Això explicaria els qualificatius postclàssic i protoromàntic amb què s’ha classificat sovint, tot i estar adscrit a la tradició vienesa. Hummel, reconegut a la seva època sobretot com a pianista, revela ja al primer moviment la influencia de que va ser el se mestre, Joseph Haydn, a través d’una música ben construïda i solemne. El segon moviment mostra una trompeta càlida que eleva el seu cant per damunt de l’orquestra lleu i delicada que l’acompanya. El Concert acaba amb un Rondo fugaç que pretenia demostrar l’aligitat i el virtuosisme del nou instrument ideat per Anton Weidinger -una trompeta amb cinc claus que, anys després, va caure en desús davant el triomf definitiu de l’actual trompeta de pistons.

La trompetista Mireia Farrés solista de l’OBC en la seva secció va tocar amb una tècnica neta, amb virtuosisme, amb una sonoritat acurada, amb molt bona musicalitat, amb frasejos interessants i amb total entrega. L’èxit va ser tant gran que ens va deleitar amb un tango d’Astor Piazzolla amb la secció de la corda de l’OBC.

La partitura “Els Planetes” de Gustav Holst va ser ideada en un primer moment per a dos pianos, el compositor va orquestrar després l’obra amb el nom “Set peces per a gran orquestra”, i hi va afegir els subtítols explicatius del caràcter de cadascuna. Adscriure-la a un gènere concret no és sencill, però s’ha vist com un conjunt de poemes simfònics fortament interrelacionants.

La volantutat de compondre un retrat simfònic de diverses tipologies i la seva eficàcia expressiva han estat la causa, probablement, que l’obra s’hagi utilitzat com a catàleg de recursos dins la música per a cinema. Esperonats per l’audició d’aquesta obra colosal, i per tal de tenir una visió global de l’home que hi ha al darrere, seria bo atansar-nos a la llarga producció de Gustav Holst.

L’interpretació de la fantàstica partitura de Gustav Holst va ser tècnicament correcte, amb textures col·loristes que posseeix la partitura, amb rigor musical i un so potent i brillant. El cor de noies va cantar amb pulcritud la seva intervenció al final de l’obra.

Jaime Martín li va donar una lectura correcta amb massa acceleració en els moviments ràpids, ja que anava per davant de l’orquestra i això desiquilibrava una mica la precisió on els músics de l’OBC van reaccionar amb professionalitat.