L’OBC i els Pins de Roma

Temporada de l’OBC 2013-2014

Divendres, 11 d’octubre de 2013

Benet Casablancas

– The Dark Backward of Time (2005)

Felix Mendelssohn

– Concert per a violí i orquestra núm. 2 en Mi menor, op. 64 (1844)

Camille Saint-Saëns

– Introducció i rondó capriccioso per a violí i orquestra, op. 28 (1863)

Ottorino Respighi

– Pini di Roma (1923-1924)

 

Leticia Moreno – Violí

Andrew Gourlay – Director

“Què més hi veus, en el passat fosc i en l’abisme del temps?” Aquestes paraules de Pròsper, procedents de La Tempesta, són el punt de partença de la composició de Benet Casablancas. Si en altres ocasions el músic sabadellenc ja havia utilitzat explícitament els textos shakespearians -sobretot a les Set escenes de Hamlet, la seva obra més interpretada-, i que aquesta vegada es decanta per una citació críptica de grans implicacions filosòfiques. Preservar la memòria, evitar l’erosió del temps, sobreviure a l’oblit: aspectes que, al capdavall, semblen les màximes aspiracions de l’art al llarg de la història.

La composició de Casablancas vertebra un discurs en tres seccions sense solució de continuïtat, la primera i la darrera de les quals carregat de tensió dramàtica, així com per l’ús dels colors orquestrals.

El Concert per a violí i orquestra núm. 2 en Mi menor de Mendelssohn és una de les seves obres més conegudes i admirades. Si bé el 1838 en va iniciar la composició, no la va donar per acabada fins el 1844. Dedicat al seu amic d’infantesa Ferdinand David, que el va estrenar al Gewandhaus de Leipzig el 1845, immediatament va constituir un gran èxit. En el primer moviment el solista intervé des del primer moment deixant pocs espais a l’orquestra que va alternant les intervencions amb una riquesa tímbrica sorprenent i amb un caràcter poètic remarcable. El segon moviment Andante és d’un gran lirisme i constitueix una de les pàgines més delicioses dels concerts romàntics a partir de l’ús dels recursos polifònics del violí mitjançant les dobles cordes. El contrast arriba amb el tercer moviment -Allegro non troppo·Allegro molto vivace- on l’autor hi desenvolupa passatges de gran virtuosisme, en diàleg amb l’orquestra, especialment amb la secció de la fusta, i amb una estructura que en permet el clar reconeixement de cadascuna de les parts que el formen.

El concert de violí de Mendelssohn va estar protagonitzat per la talentosa violinista Leticia Moreno.

Des de les seves primeres notes fins les últimes varen estar creades amb musicalitat, temperament expressiu, amb un so de qualitat ple de matisos i colors diferents. La seva manera de tocar està plena d’expressivitat i personalitat pròpia i amb una unitat absoluta entre ella i el seu instrument. Leticia Moreno posseeix un carisme i magnetisme absolut a l’escenari que fa que capti l’atenció del públic amb força per la seva gran comunicació, i això va fer que fes una interpretació del concert de Mendelssohn càlida, emotiva i amb gran força.

L’OBC juntament amb el director Andrew Gourlay varen conjuntar-se amb Leticia Moreno amb una direcció precisa i musical amb moments molt brillants contrastats amb altres completament lirics.

El violinista Pablo Sarasate va ser el màxim responsable del naixement de l’obra de Sain-Saëns i que va ser dedicada al violinista. Si una bona part del vuitcentisme tardoromàntic alemany va convertir el violí de Joseph Joachim en el vehicle que millor representava la música del seu temps, Sarasate va esdevenir una figura paral·lela lligada a la música del país veí: del compositor francès va interpretar, amb només 15 anys, el Primer concert per a violí, i poc temps després sorgia l’encàrrec del conegut “Introduction et rondo capriccioso” (1863).

Aquesta composició de lluïment, de fortes ressonàncies hispàniques, sembla inscriure’s dins una creixent voluntat romàntica per l’exotisme d’algunes cultures.

La popular obra de Saint-Saëns oscil·la entre el to melangiós, i la dansa a través d’un enfilall de dificultats tècniques -arpegis velocíssims, dobles cordes, notes extremes al registre agut- que confirmen la seva adscripció al repertori  virtuosístic.

En la partitura de Saint-Saëns Leticia Moreno va enlluernar amb el seu virtuosisme natural de gran facilitat amb una tècnica impecable, i amb la bona direcció del director Andrew Gourlay.

El títol Pini di Roma respon a la intenció d’articular musicalment quatre històries amb un denominador comú: els jardins de la Ciutat Eterna.

Un esclat d’energia vital d’orquestració exuberant inicia l’obra i ubica una quitxalla lúdica als jardins de la Villa Borghese. Els pins propers a les catacumbes rememoren, ja la segon moviment, on un cant religiós i suggereixen el món d’ultratomba, i els sons de l’orgue al registre més greu hi contribueixen notablement. El tercer moviment és un nocturn amb la veu d’un clarinet solista que s’enfila per damunt d’unes cordes contingudes i envellutades. Amb l’utilització final d’una gramola per tal de reproduir el cant real d’un rossinyol, el compositor obria l’orquestra a la incorporació de les noves tecnologies. Els arbres de la Via Àpia i la reminiscència de les velles legions romanes que desfilen victorioses tanquen aquest fresc simfònic.

La partitura de Ottorino Respigui va ser interpretada amb un gran ventall de dinàmiques i frasejos diferents. La musicalitat de la partitura va estar concebuda amb unitat ideològica de tota la partitura, ja que va ser un progrès unitari fins l’esplendorós final.

Andrew Gourlay va dirigir amb rigor i musicalitat, amb un bon treball unitari i de conjunt, amb tota l’esencia necesaria de la partitura, amb una direcció clara i eficaç.

L’OBC va sonar brillant i receptiva amb el seu director.