L’OBC i el Rèquiem de Verdi

Temporada de l’OBC 2012-2013

Dissabte, 13 d’abril de 2013

 

Giuseppe Verdi

– Missa de Rèquiem (1873-1814)

 

Evelina Dobraceva – Soprano

Ildiko Komlosi – Mezzosoprano

Russell Thomas – Tenor

Riccardo Zanellato – Baix

 

Cor del Gran Teatre del Liceu

Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana

Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya

Pablo González – Director

 

El 17 de novembre de 1868, Verdi escrivia a l’editor Ricordi una carta en què expressava el seu desig de “retre homenatge a la memòria de Rossini”, i hi afegia: “Voldria que els més distingits mestres italians componguessin una missa de rèquiem per interpretar-la l’aniversari de la seva mort”. El rèquiem col·lectiu no es va arribar a estrenar fins aln1988, cent vint anys després, i fins aleshores ningú no va recordar les aportacions de Buzzola, Bazzini, Pedrotti, Cagnoni, Ricci, Nini, Coccia, Gaspari, Platania, Petrella i Mabellini. Però el fragment que va llegar Verdi a aquesta missa, el colpidor Libera me, va acabar formant part d’un altre rèquiem, aquest íntegrament seu, en homenatge al seu admirat Alessandro Manzoni, veritable referent del Risorgimento. Verdi va planejar aquesta missa de difunts amb compte, no fos cas que finalment no s’arribés a estrenar quan estava previst, com havia passat amb el rèquiem col·lectiu en memòria de Rossini. En una carta a Ricordi datada el 3 de juny de 1873, deia sobre aquesta obra: “Ha de ser l’expressió de l’afecte i la veneració que sentia i sento per aquest gran home”. Deixant de banda el Libera me, procedent del rèquiem per a Rossini, el tema del Lacrymosa d’aquesta nova missa de difunts també prové d’una obra anterior, del duet Qui me tendra ce mort, del Don Carlor del 1886.

L’estrena va tenir lloc a l’església de Sant Marc de Milà el 22 de maig de 1874, just un any després del traspàs de l’insigne home de lletres italià.

Verdi va dirigir una orquestra formada per un centenar de músics, un cor de cent vint cantaires i uns solistes de primer nivell a l’època: Teresa Stolz-soprano, Maria Waldman-mezzosoprano, Giuseppe Capon-tenor, i Ormondo Maini-baix.

L’església es va omplir de gom a gom, més de cinc mil persones, i l’èxit previsible va ser esclatant, si més no entre el públic -hi havia gent arribada de diversos llocs d’Europa-, encara que no tant entre la crítica, que no va ser unànime.

 

 

 

Després de l’estrena a Milà, Verdi va escriure, cap al febrer del 1875, un nou Liber scriptus, i la nova versió, ja definitiva, es va oferir en primícia el 15 de mateix del mateix any al Royal Albert Hall de Londres, també sota la direcció del mateix Verdi. El compositor havia declarat alguna vegada: “Sóc dels que pensen que la música religiosa ha de tenir un caràcter i un estil propi”. El Rèquiem, però, sembla més a prop de l’escena que no pas de l’Església. El director Hans von Bülow va dir quan el va sentir que era “una òpera amb hàbit eclesiàstic”. Verdi admirava l’estil dels grans mestres italians del passat, una admiració que va fer que digués a Bülow: “Vosaltres teniu sort, ja que encara sou fills de Bach. I nosaltres? Nosaltres, fills de Palestrina, abans teníem una gran escola -i, a més, era nostra- que ara ha degenerat i amenaça ruïna. Si poguéssim començar de zero…”. El Rèquiem és un homenetge a aquests grans mestres.

L’estrena del Rèquiem de Verdi a Milà es va desenvolupar en un format actualment ja en desús, l’anomenada missa seca, és a dir, un ofici sense consagració i sense comunió i en el qual els números habituals de la missa de difunts s’alteren amb textos cantats en el cant pla ambrosià propi d’aquella zona, on el gregorià no es va arribar a imposar. L’inici d’aquesta obra mestra és més aviat ombrívol, sobri i clarament evocador del dolor per la mort d’algú estimat. Ben aviat, una fuga ens mena a un clima de recolliment amb una clara expressió d’esperança. Amb el dramàtic -teatral, fins i tot- Dies irae arriba l’agitació. Sentim trompetes que anuncien el judici final, silencis terribles, amb una gran càrrega dramàtica, fins i tot un sorprenent estatisme també de gran efecte, com és el cas del trio Quid sum miser, però també observem el geni melòdic del Verdi més exquisit i líric al Recordare, a l’Ingemisco i, sobretot, a l’inoblidable Lacrymosa. El geni contrapuntístic de Verdi el trobem al Sanctus, la serenitat ens arriba amb l’Agnus Dei, no tant com a l’anterior Offertorium, enganyosament plàcid però amb uma tensió latent extraordinària. La concentració expressiva i dramàtica del Lux aeterna només és comparable amb l’impressionant Libera me final, també, com el Lux aeterna i altres fragments de l’obra, amb uns contrastos que ens parlen del gran home de teatre que va ser Verdi, capaç de donar vida a qualsevol text amb una música magistral.

Sempre es interessant i un plaer sentir la partitura de Verdi.

La versió que varem poder sentir a l’Auditori va ser correcte i amb diferències qualitatives.

 

Per una part els quatre solites vocals varen cantar amb correcció en general: la soprano Evelina Dobraceva posseeix un bell timbre vocal amb seguretat en els aguts, però amb uns greus insuficients en el registre greu i que son necesaris en aquesta partitura. La mezzosoprano Ildiko Komlosi va cantar amb una veu ferma i bem timbrada i amb una veu homgenia en tot el seu registre, però amb una actitud una mica de divisme musical envers els seus companys del quartet vocal. El tenor Russell Thomas posseeix una veu d’un interessant timbre amb una tècnica vocal segura i amb una dicció excel·lent, el seu fraseig vocal-musical és interessant en la manera de com condueix el fraseig vocal. El baix Riccardo Zanellato va cantar correctament la seva part. Va haver una cosa molt poc positiva en el quartet vocal solista que va ser el poc esperit de conjunció que va haver entre els quatre, ja que cada un cantava a la seva manera i amb la seva versió particular de la partitura, i això va fer que sembles que cantesin sols en els concertants sense tenir en compte els comanys, i que es va notar que no va haver cap feina previa de conjunt en la part solista.

El Cor del Gran Teatre del Liceu va ser lo millor del concert sense dubtes i que es va notar que havia una feina previa i molt curosa per part del seu director José Luis Basso. El seu so era compacte i amb molta qualitat, amb unes fugues molt ben treballades per qué totes les veus fesin la mateixa articulació. Els fortes eran plens i sonors, i els pianos amb cos i qualitat i varen aconseguir el dramàtisme necesari que requereix la partitura.

El Cor de Cambra del Palau es va notar que la seva presència era de pur tràmit; primerament per què no hi era la plantilla complerta del cor de cambra i només hi havia unpoc més de la meitat del seus components. En segon lloc el color del Cor de Cambra del Palau no es gens adient per aquest tipus de partitura, ja que el seu es volum vocal es basatant petit i el seu color vocal es bastant pla i blanquinos, i amb totes aquestes qualitats i si a sobre aportes gaire bé la meitat de la plantilla es practicament con si no hi fossin.

L’OBC va tocar correctament i amb un brillant metall.

Pablo González va dirigir amb correcció la partitura de Verdi i amb control dels músics per què tothom estigues ben sincronitzat. El Rèquiem de Verdi està tant ben escrit que es una partitura que quan els intèrprets posseeixen un nivell aceptable camina i funciona sola, i això es el que va passar, el Rèquiem va anar caminant amb correcció i amb musicalitat.