L’OBC i Barbablava

Temporada de l’OBC 2012-2013

Dissabte 1 de desembre de 2012

 

Béla Bartók

– El castell de Barbablav (1911, revisada el 1912 i el 1918)

Dmitri Xostakóvitx

– Simfonia núm. 10 en mi menor, op. 93 (1953)

 

Natascha Petrinsky – Mezzosoprano

Gerd Grochowski – Baríton

Pinchas Steinberg – Director

 

Les faules aparentment infantils han estat una de les eines favorites dels operistes a l’hora d’explicar-nos amb més força la seva espiritualitat i el seu pensament sonor.

El castell de Barbablava escrita a partir d’un text del jove dramaturg hongarès Béla Balász el 1911, i estrenada a l’Òpera de Budapest el 24 de maig de 1918, és la banda sonora mirall d’una Europa que es troba tot just al començament d’una guerra civil entre les seves nacions i afronta un trauma d’una duresa moral devastadora. Bartók, que en aquells moments tenia 30 anys i impartia piano a l’Acadèmia de Música Franz Liszt, es guaria d’aquella incertesa política i espiritual amb una febre creadora envejable.

Aquesta òpera, de fet, és una versió molt especial d’aquell conte popular europeu sobre un príncep barbut i cruel que seduïa donzelles i les sepultava al seu castell; però Balász en va fer una lectura diferent.

Barbablava és una òpera d’enormes contrastos musicals i d’una orquestració i una riquesa a l’abast de pocs genis. Sescolta l’abisme existent entre ombres dels interludis i l’obertura de la Cinquena porta, preludiada per un Do natural amb uns acords d’una lluminositat esclatant creats sobre la base d’un orgue en fortissimo com a substrat harmònic, èxtasi sonor que descriu l’admiració que experimenta Judit en veure els esplendorosos dominis del protagonista: el compositor sempre juga entre l’esperança de la dona i la decepció final. Paral·lelament, l’òpera s’esculpeix en una mena de recitat declamatori lliure que preludia recursos com el parlando, una de les característiques de l’òpera contemporània. I té la base formal a l’escala pentatònica que Bartók va descobrir en la música folklòrica hongaresa.

Maravellosa versió varem poder sentir del Castell de Babablava a càrrec de la fatàstica mezzosoprano Natascha Petrinsky que va cantar amb passió, força interpretativa, amb una veu molt potent i amb molt de cos, amb una dicció ecxel·lent, amb gran presència escènica, amb una tècnica impecable i amb un total coneixement de la òpera de Bartók. El baríton Gerd Grochowski va cantar amb contundència vocal, amb força interpretativa i entrega actoral cap el personatge. Els dos cantants varen estar molt brillants en l’interpretació d’aquesta difícil i complexa partitura de Bartók. Pinchas Steinberg va dirigir amb lideratge l’orquestra i amb un total control de l’òpera amb grans contrastos i ambinets diferents com necesita aquesta partitura.

 

Solitud immensa, en efecte, la que va sentir Dmitri Xostakóvitx al llarg de la seva existència. Stalin la hi va fer impossible: abominava perles com Lady Machbeth de Mzensk o la Cinquena simfonia perquè les considerava contràries al realisme de la dictadura soviètica. Tot i que ja en tenia alguns esbosos, el compositor va començar a escriure furibundament aquesta Desena tot just en assabentar-se de la mort del sàtrapa: una peça abassegadora, intensa com poques, en què el rus va intentar recopilar tota la saviesa reprimida durant els vuit anys anteriors de silenci, obligat a escriure una obra fílmica i simfònica de caràcter excessivament pompós i patriòtic. Estrenada a Leningrad al desmbre del 1954, la Desena s’inicia citant els primers compasos de la simfonia Faust de Liszt, de la qual imita el caràcter tràgic i èpic. El segon moviment, pompós i d’un militarisme histriònic, era -segons el musicòleg Solomon Volkov- una paròdia de la megalomania de Stalin. De fet, al moviment final, una melodia juganera s’acaba imposant, oh casualitat, a un tema procedent d’una dansa georgiana (curiosament, terra d’origen del dictador).

La Desena, per tant, conclou recordant-nos que els humans del segle XX potser es pensen en solitud, però al final el seu bon humor i la creació irònica sempre acaben sobrevivint a les dictadures.

Pinchas Steinberg va dirigir la simfonia de Xostakóvitx amb rigor musical, amb una gran batuta amb tot el control a les seves mans, amb una maduresa absoluta sobre la partitura. Va conseguir un so molt brillant i potent de l’orquestra, i els músics varen respondre a la perfecció a les indicacions del mestre fent una versió de la desena de Xostakóvits d’un alt nivell.