L’OBC amb l’ESMUC

Temporada de l’OBC 2012-2013

Dissabte, 2 de febrer de 2013

Gabriel Fauré

– Masques et Bergamasques, op. 112. Suite (1919)

Francis Poulenc

– Concert per a dos pianos i orquestra en Re menor (1932)

Joaquim Serra

– Impressions camperoles (1927)

Maurice Ravel

Daphnis et Chloé. Suite núm. 2 (1913)

 

Nexus Piano Duo: Mireia Fornells i Joan Miquel Hernández – Pianos

Orquestra Simfònica de l’Escola Superior de Música de Catalunya

Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya

Antoni Ros Marbà – Director

 

 

Gabriel Fauré es considera el mestre de la melodia francesa, elegant i amb un gran equilibri compositiu. A les seves Masques et Bergamasques, estrenada el 1919 a Montecarlo per encàrrec del príncep Albert I de Mònaco per il·lustrar un ball cortesà amb disfresses a l’estil Commedia dell’Arte, el compositor es va inspirar en l’esplendor de les festes galants de la societat aristocràtica francesa del segle XVIII. Fauré va prendre el títol d’un poema de Paul Verlaine, Clair de lune, com ja havia fet altres vegades, amb dues cançons i dos cors que va incorporar en aquesta nova partitura. Testimoni dels canvis extraordinaris que tenien lloc a Europa en l’àmbit musical, des de Stravinsky fins a Schönberg, passant per La condemnació de Faust de Berlioz, Fauré, sense renunciar a una orquestració clàssica, inclou en aquesta obra una sèrie d’elements compositius innovadors.

Aquesta obra va servir per escalfar motors d’un concert significatiu en la seva segona part per la fusió entre l’OBC i l’Orquestra de l’ESMUC.

 

El Concert per a dos pianos en Re menor que va interpretar el Nexus Piano Duo, format per Mireia Fornells i Joan Miquel Hernández Sagrera, és una meravella del repertori pianístic, vital en l’Allegro inicial, somniador en el Larghetto i gairebé jazzístic en el tercer moviment. Escrit a petició de la princesa Edmond de Polignac, l’estrena va tenir lloc al Festival de Música de Venècia el 1932 amb el mateix Poulenc i Jacques Février al piano, i amb l’Orquestra de l’Scala de Milà dirigida per Désiré Defauw. Tot i que a l’obra destaquen les característiques compositives del mestre francès, aquest concert s’inspira en la tradició pianística clàssica, amb referències directes al Concert per a dos pianos K.365/316a de Mozart, Liszt, Igor Markevitch i, fins i tot, Rakhmàninov.

La partitura de Poulenc va ser interpretada amb rigor i musicalitat clara i precisa.

L’interpretació a càrrec del Nexus Duo Piano va ser correcte en tots els seus sentits, amb una lectura on tot era al seu lloc, i on els pianistes Mireia Fornells i Joan Miquel Hernàndez estan molt conpenetrats tant musicalment com en la seva execució alhora de tocar.

 

Estilísticament emparentada amb l’impressionisme francès, l’OBC conjuntament amb l’ESMUC varen interpretar les Impressions camperoles de Joaquim Serra, un compositor que, si bé va destacar abastament dins el repertori sardanístic, disposa també d’un ampli catàleg simfònic. Estrenada el 1926, l’obra va ser escrita originàriament per a cobla i posteriorment adaptada pel mateix compositor a orquestra simfònica. Impressions camperoles, una suite en cinc temps -Albada, Mainada jugant, Sota els pins, La vall dels ecos i Festa-, recull alguns moments musicals de ls tradició catalana i va guanyar el premi Sant Jordi del Foment de la Sardana.

La partitura de Joaquim Serra va ser interpretada amb frescura i brillantor.

 

I per tancar aquest homenatge a la música de la primera meitat del segle XX, es va interpretar la segona suite del ballet Daphnis et Chloé de Maurice Ravel. L’obra original, inspirada en la mitologia clàssica, va ser escrita el 1909 per a la companyia dels Ballets Russos de Sergei Diaghilev i es va estrenar el 1912 al Théâtre du Châtelet de París amb coreografia de Michel Fokine i protagonitzada per Vaslav Nijinski. Considerada una de les grans obres mestres de Ravel, la música de Daphnis el Cloé és una de les més apassionades del compositor i mostra harmonies extraordinàriament exuberants, típiques de l’impressionisme musical. Algunes de les parts inclouen fragments corals, Anys més tard, Ravel en va seleccionar diversos fragments per fer-ne dues suites orquestrals. La segona, que és la que es va sentir al concert, inclou l’última part del ballet i és una de les més populars del compositor francès.

La partitura de Ravel és una música que dona molt de joc a una orquestra que la vulgui interpretar per el seu gran ventall de colors i sonoritats diferents que posseeix la fantàstica partitura. Ros Marbà va fer una bona feina de la partitura en el seu desenvolupament i en els seus colors orquestrals, i aprofitant al màxim la fusió amb l’orquestra de l’ESMUC,  ja que va poder arrodonir tots aquests colors orquestrals per la raó que tenia molts musics a l’escenari i així poder donar-li una prespectiva i volum més enriquidor a la partitura de Ravel.