L’OBC amb Katia i Marielle Labèque

Temporada de l’OBC 2013-2014

Dissabte, 14 de desembre de 2013

Benjamin Britten

– Simple Symphony per a orquestra de corda, op. 4 (1933-1934)

Wolfgang Amadeus Mozart

– Concert per a dos pianos i orquestra núm. 10 en Mi bemoll major, KV 365 (316a) (1779)

Ludwig van Beethoven

– Simfonia núm. 5 en Do menor, op. 67 (1807-1808)

 

Durant les festes de Nadal del 1934, Britten va obrir les partitures de quan anava a l’escola amb la inteció de copiar-ne motius i melodies. Bàsicament, volia salvar algunes de les primeres invencions de la seva adolescència. Havia decidit escriure la Simple Symphony, una suite breu en quatre moviments per a orquestra de corda. Cada moviment aparellava dos temes recuperats del passat creatiu de l’autor. Inicialment, la va compondre per a un conjunt reduït format per estudiants. Es va estrenar a Norwich el 6 de març de 1934, amb una orquestra de músics locals que ell mateix va dirigir. Va ser el primer exercici de nostàlgia d’un compositor que tenia 21 anys.

Amb la Simple Synphony va començar el concert per escalfar la música i els dits dels músics amb una interpretació rigorosa musicalment.

Mozart arribava a Salzburg després d’un nou viatge per Europa. Entre la tardor del 1777 i l’hivern del 1779 havia estat a Munic, Mannheim i París. Infructuosament havia buscat una cort en la qual treballar més bé i més ben pagat que sota les ordres de l’arquebisbe Colloredo. Aquella vegada no l’havia acompanyat el seu pare, sinó la seva mare, que va morir a París el 3 de juliol de 1778. De tornada a la ciutat natal, gràcies a la insistència del seu pare a l’arquebisbe li va renovar el contracte.  Mozart es va resignar a tocar a l’església, a instruir els infants del cor i a compondre les músiques habituals del seu càrrec aristocràtic.

Reduït novament al tedi de Salzburg, es va posar a treballar en un concert per a dos pianos. Sens dubte, produïa els materials necessaris per tocar amb la seva germana, Anna Maria Mozart (Mannerl), una excel·lent intèrpret de tecla i que se sap que aquells anys van actuar junts diverses vegades.

En el Concert per a dos pianos de Mozart va comptar amb les fabuloses germanes Labèque en la part solista.

Elles van fer una interpretació plena de bon gust musical amb uns frasejos plens d’elegància, amb un so molt curós i de qualitat amb un alt nivell interprtatiu. La seva conjunció exacte i perfecte que posseeixen fan que la música i la interpretació sigui del tot harmoniosa i fantàstica.

L’OBC juntament amb el director John Nelson van acompanyar les pianistes amb musicalitat i bon so, on el director va estar pendent en tot moment de les solistes en els seves intervencions amb l’orquestra. L’èxit va ser tant aplaudit que Katia i Marielle Labèque ens van obsequiar amb un bis a dos pianos on van demostrar una vegada més la seva professionalitat i maduresa interpretativa i musical.

Beethoven el 22 de desembre de 1808, afectat ja de sordesa, va organitzar un concert benèfic integrat només per obres seves. A més de dues simfonies, va estrenar el quart concert per a piano i orquestra, i la fantasia coral, entre altres obres. La Sisena simfonia va obrir el programa, la Cinquena va sonar després del concert per a piano. Una i altra eren dues visions complementàries del discurs simfònic: la Sisena més programàtica, la Cinquena més absoluta, segons els adjectius que després van servir per delimitar dues categories del repertori simfònic. En compondre la Cinquena, Beethoven va recórrer a esbossos de la dècada del 1780. Amb el joc harmònic que passa del mode menor tràgic del principi al mode major heroic del final, i mitjançant una transició insòlita després del tercer moviment, Beethoven afirmava la felicitat plena que segueix el dolor, la proposició seriosa i optimista que va fer somniar les generacions romàntiques.

L’interpretació de la Cinquena simfonia de Beethoven amb la qual ens van deleitar l’OBC juntament amb el seu director va ser fantàstica en tots els seus sentits: una musicalitat profunda i brillant, amb un color de l’orquestra ric en sonoritats, amb perfecció d’execució, amb rigor i bon nivell.

El director John Nelson va aportar a la partitura de Ludwig van Beethoven un so brillant i compacte de l’orquestra, expressivitat i sensibilitat, uns grans frasejos musicals i molt bona continuïtat a la partitura. Es va notar la maestria d’aquest director que va saber transmetre la musicalitat i maduresa que posseeix als músics i que ells van saber aprofitar a la perfecció amb una batuta ferma i precisa. Va ser en general un molt bon concert de qualitat interpretattiva.