L’OBC amb Eiji Oue

Temorada de l’OBC 2012-2013

Dissabte, 6 d’abril

 

Anton Bruckner

– Simfonia núm. 8 en Do menor (1884-1887)  Edició de Robert Haas 1887-1890

 

Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya

Eiji Oue – Director

 

Anton Bruckner va fer d’organista i professor al llarg de tota la seva vida i ha passat a la posteritat gràcies a la seva música religiosa (misses, salms, un immens Te Deum, etc.), al seu únic Quartet de corda i a les nou simfonies per a gran orquestra que va compondre. Malgrat que cap al final de la seva vida va rebre alguns reconeixements institucionals -com ara el doctorat honoris causa per la Universitat de Viena i l’insòlit permís per viure a les dependències imperials del Palau Belvedere-, mai no va acabar d’obtenir el reconeixement del públic com a simfonista: només la Simfonia núm. 7 es va interpretar regularment en vida de l’autor. Més d’una vegada l’Orquestra Filharmònica de Viena s’havia negat a tocar les seves simfonies (la Primera, per “salvatge”; la Segona, per “intocable”, i la Tercera, per “impresentable”), però a poc a poc Bruckner va anar aconseguint el crèdit dels músics i del públic. Les dimensions de les seves partitures també eren objecte de crítica (la mitjana de durada de les simfonies s’acosta als 70 minuts), i molts amics de l’autor, incloent-hi els alumnes, li van fer llistes interminables de suggeriments per “millorar” les seves obres, per fer-les més simples i més digeribles. Ell, bona persona i dubtós empedreït, es va pendre molt seriosament tots aquests consells, i per això algunes de les seves simfonies presenten diferents versions degudes a les revisions que en va anar fent al llarg de la seva vida.

Bruckner va ser, com Bach, un músic abocat a la devoció per Déu, un músic teològic, però tembé un romàntic. La seva formació musical va ser amplíssima: coneixia profundament la música del Renaixement, la del Barroc, la del Classicisme i la dels seus conteporanis. També coneixia la música popular (va ser mestre d’escola i va formar part d’orquestrines rurals), i va estudiar al llarg de tota la seva vida. Va ser un gran admirador de Wagner, cosa que li va reportar molts maldecaps perquè -sense ell voler-ho- se’l va fer entrar de ple en la lluita de wagnerians contra brahmsiams. La seva música beu de totes aquestes fonts, que integra perfectament: academicisme, tradició, novetat i música popular.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Va compondre la primera simfonia quan tenia 40 anys (fins aleshores s’havia prodigat en la música religiosa). Aquella primera simfonia, però, anys més tard va ser refusada pel propi autor, que la va declarar “nul·la” i la va treure del seu catàleg. Avui dia es coneix com la Simfonia núm. O. A partir d’aquell moment les simfonies van anar arribant a poc a poc, però sempre aturador – si fa no fa, cada tres anys n’escrivia una de nova-, i es van convertir en la seva màxima forma d’expressió musical: la Vuitena que varem sentir al concert s’ha considerat “la simfonia de les simfonies”. El gran director Wilhelm Furtwängler -que a mitjan segle XX va enregistrar versions de referència de les simfonies de Bruckner- va dir que eren com una mena de mística gòtica perduda al segle XIX.

La Simfonia núm. 8 és un bon exemple d’aquesta revisió de Bruckner de la pròpia música. La primera versió de l’obra -acabada el 1887- va ser enviada al director Herman Levi, que havia obtingut èxits notables amb la Setena. Levi, però, va dir que calia revisar l’obra de dalt a baix. Bruckner li va fer cas i no tant sols va revisar la Vuitena, sinó que va empendre la revisió de moltes de les seves partitures anteriors. La nova versió de la Vuitena va estar enllestida tres anys després i, malgrat que Levi es va continuar negant a estrenar-la, l’obra es va interpretar a Viena el 18 de desembre de 1892, sota la batuta de Hans Richter, i està dedicada a l’emperador Francesc Josep.

Aquesta  versió és la que es va escoltar al concert en l’edició que va fer el musicòleg Robert Haas, que va restaurar alguns dels passatges que Bruckner mateix havia eliminat respecte de la primera versió. En tot cas, la comparativa entre versions és feia de directors i musicòlegs: difícilment els qui les escoltem podem captar d’una manera evident les diferències en una obra que dura una hora i vint minuts.

 

La grandiositat de la Vuitena no prové únicament de la llargada, sinó també de la concepció mateixa de l’obra, que presenta la unió dels dos darrers moviments -un Adagio i un Finale de 25 minuts cadascun i d’una força colpidora, que van obligar l’autor a situar l’Scherzo com a segon moviment-, d’una amplíssima instrumentació (amb vuit trompes i tres arpes) i de la profunditat de la música, amb una capacitat expressiva portada als límits, des de la delicadesa més subtil fins a l’energia tel·lúrica dels finals dels moviments segon i quart. El primer moviment respira un caràcter més aviat pessimista (l’autor parlava de l’anunci de la mort i del pas inexorable del temps), mentre que el segon és juganer (Bruckner no s’amagava pas d’haver-se inspirat en elements del folklore austríac). El tercer és un dels monuments simfònics més impactants del Romanticisme tardà, i el quart presenta un virtuosisme compositiu extrem, amb la presència de temes que s’han anat mostrant al llarg de l’obra i que aquí tornen a sortir amb una naturalitat que només un mestre del contrapunt podia oferir.

 

Una vegada més varem tenir la sort de poder gaudir la perfecte conjunció d’Eiji Oue amb l’OBC.

Va ser un concert fantàstic, ja que els músics només toquen amb aquesta energia i entrega quan els dirigeix el que va ser el seu director titular Eiji Oue entre les temporades 2006-2010.

Oue es un músic entregat absolutament a la música i a la feina i estudi profund de les partitures per arribar a interpretar la complexa i interesantísima partitura de Bruckner amb coherència i claredat, amb expressió, amb sensibilitat,  amb comunicació, amb musicalitat viva, amb energia i amb total respecte per les partitures que interpreta juntament amb els seus músics. Ell fa servir l’orquestra per com ha vehicle conductor de l’expressivitat de la música, ja que la música és expressivitat en l’estat més pur, i aconsegueix amb el seu magnetisme transmetre la seva saviesa musical cap els músics. Va aconseguir que els moments culminants de la partitura tinguesin una energia especial amb molta força i expressivitat.

Varen fer una interpretació de la Vuitena de Bruckner amb dramatísme i profunditat, amb expressió i comunicació, amb musicalitat i força. El tercer moviment Adagio va ser especialment conmovedor. Eiji Oue coneix a la perfecció l’OBC i sap perfectament com treballar amb els músics per treure el major rendiment i les seves qualitats.

La corda es va expressar amb un so dens i amb molt de cos, la percusió va ser completament precisa, la fusta va tocar amb rigurositat, i el metall va estar completament esplèndid ja que en aquesta partitura es una part molt important en moments molt concrets i que Oue va saber aprofitar l’excel·lent metall que té l’OBC i que en aquesta ocasió va estar espectacular amb el seu so implacable i amb l’articulació perfecta.

Eiji Oue treu el millor dels nostres músics i interpreta la música amb excel·lència, i esperem que la seva presencia sigui continuada dintre de la temporda estable de l’OBC.