L’OBC amb Alice Sara Ott i Juanjo Mena

Temporada de l’OBC 2012-2013

Dissabte, 20 d’abril de 2013

 

Leos Janácek

– La petita guineu astuta. Suite (1921-1923) adaptació de Sir Charles Mackerras

Franz Liszt

– Concert per a piano i orquestra núm. 1 en Mi bemoll major (1849)

Béla Bartók

– El príncep de fusta. Gran suite, op. 13 (1921-1924)

 

Alice Sara Ott – Piano

Juanjo Mena – Director

 

 

La natura és ben present a la suite La petita guineu astuta de Leos Janácek, estrenada el 1924 a Brno. Una reflexió musical d’esplèndida harmonia i molt lirisme que parla del cicle de la vida. Una obra que comença i acaba amb una primavera vibrant, plena de detalls tímbrics.

La partitura de Janácek va ser tocada amb un bon so orquestral i amb rigor musical. Juanjo Mena va controlar la música colorista de La petita guineu astuta i dotant-la de sonoritats i frasejos molt interessants. L’OBC li va respondre a la perfecció en tot moment a les seves indicacions i varen fer una bonica i interessant versió de la partitura del compositor chec.

El concert de piano  núm. 1 de Franz Liszt el va començar a pensar ben jove, pels volts del 1830. És una partitura amb un caràcter virtuosístic pel pianista i amb un diàleg constant amb l’orquestra.

 

Alice Sara Ott es una pianista que té una actitud a l’escenari un tant narcisista. És una d’aquestes artistes conegudes pel gran llançament discogràfic amb un clar lançament de marketing, i que la gran majoria aquests artistes de vegades el seu revol no està igualat amb la seva qualitat, i Alice Sara Ott és un d’aquests casos. És una pianista que només toca correctament i amb moltes mancances tècniques i amb un nivell justet, i que ella molt inteligenment sap disimular amb efectes visuals i efectes sonors que fa que sembli que es una bona pianista. La seva articulació es bastant deficient, ja que quan fa escales o notes ràpides tot sona barrejat, brut i de difícil entendiment, i tot això ho disimula fent uns fortes escesius i durs i que sembla que domina molt, però la veritat es que tot es pur efecte ja que la seva manera de tocar es del tot superficial. Tot això es suma la excentritat de sortir a tocar amb uns vestits d’alta costura amb els seus peus sense sabates i que fa unefecte bastant lleix i poc estètic, i que en realitat tocar el piano descalç és de lo més incòmode, ja que els pedals son metàlics i d’una forma que no estan fets per tocar descalç ja que es claven als peus i fa mal. En definitiva es una pianista sense cap ineterès i que esta tot completament estudiat per fer veure que es una gran pianista i en realitat es tot pur fum efectista.

El ballet “El Príncep de fusta” de Béla Bartók va ser escrit entre el 1914 i el 1916 i estrenat a l’Òpera de Budapest. Bartók el definia com “un poema simfònic per ser dansat”, i va deixar constància que era un germà bessó d’El castell de Barbablava. No és casualitat que el llibretista de les dues obres fos l’escriptor Béla Balázs i que totes dues, en paraules del compositor: “intentin transmetre el conflicte espiuritual entre dues persones amb una simplicitat abstracta”. L’escriptura del ballet ens mostra una textura neoromàntica i regular que altres obres de Bártok.

Juanjo Mena va dirigir l’OBC amb força i control tant musical com orquestral. Mena es un director que té les coses molt clares musicalment i el que ha de treballar per què la música fagi el seu efecte i amb molta xomunicació cap els músics. El príncep de fusta de Béla Bartók és una partitura amb moltes coses per explicar i de moltes maneres deiferents, ja que es una música molt rica tímbricament en les seves textures orquestrals i que Juanjo Mena va saber treure dels musics de l’OBC. L’orquestra en aquest concert va estar especialment brillant ja que es va notar que va haver un entendiment absolut i molt positiu amb el director.