L’OBC amb Alexandre Tharaud & Manuel Hernández Silva

Temporada de l’OBC 2012-2013

Dissabte, 4 de maig de 2013

 

 

 

 

 

 

 

Johann Sebastian Bach

– Concert per a instrument de teclat i orquestra núm. 1 en Re menor, BWV 1052 (1729-1736)

Silvestre Revueltas

– Redes. Suite (1935). Adaptació Erich Kleiber

Heitor Villa-Lobos

– Bachianas brasileiras núm. 3 per a piano i orquestra (1934)

Alberto Ginastera

– Estancia. Danzas del balet, op. 8a (1941)

 

OBC

Alexandre Tharaud – Piano

Manuel Hernández Silva – Director

 

El Concert per teclat i orquestra en Re menor, BWV 1052, de Johann Sebastian Bach, és el primer d’un conjunt de sis concerts per a clavecí datats cap al 1738. Estructurat en tres moviments, aquest és el concert per a clavecí de més envergadura, juntament amb el BWV 1053, i requereix un gran exercici de virtuosisme per part de l’intèrpret. Segons els estudiosos de l’obra de Bach, es creu que deriva d’un concert per a violí perdut que més endavant el mateix Bach va transcriure per a orgue per dues cantates: la BWV 146, Wir müssen durch viel Trübsal in das Reich Gottes eingehen, i la BWV 188, Ich habe meine Zuversicht. La seva tonalitat en Re menor confereix a l’obra una intensitat misteriosa i sobrenatural.

 

Amb aquest concert va començar a l’Auditori el “Retrat d’artista” protagonitzat per Alexandre Tharaud que es completa amb un concert amb el Quartet Casals i un recital en solitari. El pianista francès posseeix un gran talent en tots els sentits: una tècnica impecable, una sonoritat del piano de gran qualitat i amb un so molt personal, amb una musicalitat amb inteligència i de gran profunditat amb una manera de toacar amb molta personalitat. Ens varen oferir una interpretació del primer concert de Bach per a teclat amb una concepció de la musicalitat i de l’interpretació molt convincent, ja que per a Tharaud el piano (que en la època de Bach era un clavecí) està totalment integrat en l’orquestra com l’orquestra forma part del solista, ja que en el barroc l’escriptura dels concerts per a solistes si que volien mostrar el virtuosisme dels interprets, però a la vegada formaven part de l’istrumentació de l’orquestra ja que el piano toca el mateix que el tutti de l’orquestra en els moments on l’orquestra es la protagonista als tutti fent amb la mà dreta la melodia dels violins primers i amb la esquerra la part dels violoncels. Aquest concepte el pianista Alexandre Tharaud ho ha captat a la perfecció, ja que en els tuttis tocava de manera que no resaltava gaire i en les parts solistíques resaltava amb el seu virtuossisme i gran musicalitat dotant a la partitura de Bach amb una ecxel·lent interpretació juntament amb el bon director Manuel Hernández Silva i una considerable i encertada reducció de la corda de l’OBC. La seva articulació es perfecte on es poden sentir tots els detalls de la música de Bach amb un fraseig coherent i amb gran musicalitat.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Redes (1935) és probablement l’obra més coneguda del compositor mexicà Silvestre Revueltas i la que el va fer mundialment famós. Rebutjant de forma explícita qualsevol regust de populisme, aquest compositor, violinista i director d’orquestra de la primera meitat del segle XX, ve escriure Redes com a banda sonora de la pel·lícula del mateix nom cosignada pels directors Fred Zinnemann i Emilio Gómez Muriel i sorgida com un projecte de documental sobre els pescadors d’Alvarado entre el fotògraf nord-americà Paul Strand i el director del Conservatori de Mèxic i fundador de l’Orquestra Simfònica de Mèxic, Carlos Chávez. El film, que mostra el caos social i polític que vivia el país en aquells moments a través de la vida dels seus pescadors, es va estrenar el 1936 i va ser un fracàs absolut. La seva música, no obstant això, es va fer famosa des del primer dia i va traspassar fronteres, fins al punt que el director austríac Erich Kleiber en va fer una nova orquestració que ha passat a formar part del repertori simfònic mundial.

El concert va seguir amb aquesta interessant banda sonora de Revueltas. L’interpretació que ens va fer el director venezolà va ser del tot brillant, amb grans contrastos sonors i expressius, amb un gran control de l’orquestra i amb una ecxel·lent feina feta amb l’OBC en el seu caràcter de la música descriptiva que és sempre una banda sonora de les pel·lícules.

El compositor brasiler Heitor Villa-Lobos és sens dubte, amb les seves Bachianas brasileiras, el compositor que millor ha sabut transformar l’esperit de la música europea en una autèntica música brasilera. I és que les nou Bachianas, escrites per a diverses combinacions instrumentals o de veus entre el 1930 i el 1945, no busquen tant la fusió entre la música de Bach i la popular del Brasil com adaptar lliurement les harmonies i els elements tonals, polifònics, contrapuntístics, rítmics i estructurals del compositor alemany a la música folklòrica del seu país. D’aquí sorgeixen unes composicions que acabaran influint en la música popular. Concretament, la Bachiana núm. 3, l’única escrita per a piano i orquestra i estrenada pel pianista José Vieira Brandao el 1947 a Nova York, conté elements de veritable virtuosisme.

En la obra de Villa- Lobos varem poder gaudir novament amb la presència del pianista Alexandre Tharaud. La partitura del compositor brasiler és d’una interessant sonoritat estilística, però com a partitura pel pianista solista no és preciasament gaire brillant. El piano en aquesta partitura sembla més part de l’orquestra que com a piano solista, i això fa que no sigui gaire interessant per programar amb un ecxel·lent pianista com va ser el cas ja que et quedes amb les ganes de poder gaudir del solista.

L’exit del pianista va ser tant gran que ens va oferir un bis amb l’interpretació d’una sonata d’Scarlatti tocada d’una manera magistral.

Alberto Ginastera és el compositor juntament amb Heitor Villa-Lobos més importants de l’Amèrica Llatina. Movent-se entre el ric folklore del seu país, l’Argentina, les danses sud-americanes i la música acadèmica del segle XX, amb clares referències a Bartók, Schönberg i Hindemith, Ginastera és un clar exponent del nacionalisme musical argentí, i la seva música, una autèntica declaració d’intencions del que podríem anomenar estil gautxo. La suite Estancia neix a partir del ballet homònim que Ginastera va escriure en homenatge a la pagesia argentina, un ballet en quatre quadres que descriu els teballadors agrícoles i la seva feina, i que acaba amb una enèrgica i alegre dansa final, el malambo.

Per cloure el concert es va interpretar la partitura Estancia de Alberto Ginastera. Aquesta es una música del tot vital i amb un final absolutament festiu.

El director Manuel Hernández Silva porta impregnada aquest tipus de música a la sang i això va fer que transmetes a l’OBC tot l’entusiasme que sent ell per la música de l’amèrica llatina i que això va fer que fesin una interpretació molt viva i amb molta energia i amb una Danza final “Malambo” molt brillant i amb gran comunicació, ja que el director és un gran comunicador i un molt bon director i que fa que tot el que interpreti ho comunica tant sicerament que arriba perfectament cap el públic i els músics de l’orquetra.