“Der fliegende Höllander” de Richard Wagner a Palau 100

Temporada de Palau 100  2012-2013

Dilluns, 3 de juny de 2013

 

Richard Wagner

– Der fliegende Höllander (L’holandès errant) (versió de París de 1841)

 

Vincent le Texier – baix baríton (Holandès)

Ingela Brimberg – soprano (Senta)

Mika Kares – baix (Donald)

Eric Cultler – tenor (Georg)

Helene Schneiderman – mezzosoprano (Mary)

Bernard Richter – tenor (Der Steuermann/Timoner)

 

Estonian Philharmonic Chamber Choir (Heli Jürgenson-director)

Les Musiciens du Louvre Grenoble

Marc Minkowski – director

 

El juliol de 1839 Wagner i la seva muller Minna fugien de la ciutat de Riga sense passaport, per refugiar-se a París. Estava cosit de deutes, no tenia cap prespectiva de futur. S’embarcaren al vaixell Theis, il·legals i ocultats pel capità. L’escapada fou atzarosa, romàntica, a causa d’un oratge que quasi els féu naufragar en un fiord noruec, abans d’arribar a Londres. A París, Wagner sobrevisqué fent arranjaments de Donizetti, Halévy, redactant articles per a la “Gazette Musicale”. També escoltà les simfonies de Beethoven dirigides per Habeneck, i s’astorà amb la instrumentació de Berlioz. Uns emigrants alemanys li descobriren les llegendes de Lohengrin i Tannhäuser. S’embrancà en lectures, entre les quals les Mémories di Monsieur Schnabelewopski de Heine, que li serviren d’inspiració per escriure un scénario, o esbós argumental d’una nova òpera, gènesi de L’holandès errant. A l’Esbós autogràfic (1843) Wagner assegurava que “el tractament veritablement dramàtic, descobert per Heine, de la salvació d’aquell Ahasverus de l’oceà, va ser allò que em va posar a les meves mans tot el necessari per convenir aquella saga en tema d’una òpera”.

Animat pel compositor Meyerber, es presentà a l’empresari de l’Académie Royale de Musique, Léon Pillet, per oferir-li el projecte, que titulà en francès L’Hollandais Volant. L’òpera tenia un sol acte, per combinar-lo amb la representació d’un ballet. Pillet tenia compromeses estrenes a quatre anys vista; el més plausible era especular amb una obra breu. La seva música no atreia l’atenció de Pillet, el qual va fer una maniobra poc honesta: lliurà els esborranys a l’escriptor Paul Fouché per convertir-los en un llibret que havia promès al director dels cors de l’Òpera Pierre-Louis Dietsch. Durant la primavera del 1841 Wagner marxà a Meudon, enfervorit per acabar la seva òpera abans que Fouché enllestís el llibret i li arrabassés la novetat. La partitura la va escriure en només set setmanes, immers en una agitació febril: “vaig agafar un piano de lloguer. Quan m’arribà, em vaig posar a córrer d’una banda a l’altra, imbuït d’una autèntica angoixa. Vaig començar, primer, pel Cor de mariners i La cançó de les filadores; ho vaig tocar tot al piano i tot em va sortir”. Wagner allargà l’obra a tres actes, i la traduí del francès a l’alemany.

 

 

El 2 de juliol de 1841 Wagner signava un tros de paper, el contracte amb què venia per 500 francs els drets sobre l’argument de l’Hollandais Volant. Abandonà, retut, tota esperança de veure-la representada a París, i marxà a Dresden on li estrenaren Rienzi. Allí portà també el nou Der fliegende Höllander. Hi havia afegit el pròleg, innovador, escrit poc abans. Durant els assajos, va canviar els noms i el lloc d’acció dels personatges; en la versió francesa tenien noms escocesos. Creia Wagner que aquella òpera només la podien entendre a les contrades alemanyes.

L’holandès errant, també coneguda sovint com “El vaixell fantasma”, va ser estrenada a Dresden el 2 de gener de1843. A la pàgina d’inici anotà “Per aspera ad astra”. Potser intuïa el seu futur, i reconeixia les amargors del passat. L’holandès, de moment, no agradà. L’hagué de revisar diferents vegades fins al 1860. A Bayreuth no es representà fins al 1901.

Actualment és una de les obres més representades de Richard Wagner. En el seu moment va ser una composició extraordinària ment significativa per a la trajectòria estètica del seu autor, ja que en certa manera va comportar el pas de l’òpera de tall romàntic que fins aleshores havia practicat a la futura estructura del drama musical, gran projecte de Wagner. En L’holandès errant són ja utilitzats els després cèlebres leitmotiv, base de l’arquitectura que dominarà en la Tetralogia. També és molt evident la unitat entre poesia i melodia perseguida pel compositor i que implicava erigir-se en poeta de la seva pròpia música. Aquesta unitat, que conduïa a una reivindicació moderna de la figura d’Orfeu -primer poeta i  músic primigeni- era l’essència mateixa de “l’obra d’art total”, màxima aspiració de Wagner i pedra angular, segons ell, de l’art del futur. De fet, pocs anys després de l’estrena de L’holandès errant, i a partir principalment d’aquesta experiència, Richard Wagner va escriure el decisiu assaig “Òpera i drama” (1851), en què teoritza el nou drama musical que es proposa realitzar en contraposició de l’òpera italiana.

Espectacular Holandès errant es el que varem gaudir a Palau 100.

Marc Minkowski va fer una lectura de l’òpera de Richard Wagner profunda i fantasmagòrica amb una musicalitat i expressió que venia de les profunditats de la terra amb gran dramatísme i màgia interpretativa.

Va ser una interpretació amb el setit més profund de la història de L’holandès errant que varen crear una atmosfera amb sortida dels esperits i els fantasmes wagnerians amb una comunicació extrema entre la música, els interprets cap al públic, i que es varen arribar a crear uns moments extraordinaris en intensitat dramàtica i en el seu climax emotiu.

Les Musiciens du Louvre Grenoble és una orquestra de gran nivell tant tècnic com musical, i que treballa d’una manera molt conjunta entre els músics i el seu director, ja que la comunicació entre ells es absoluta i completament acoblada, i això fa que el conjunt sigui completament omogèni musicalment com sonor amb un so equilibrat entre totes les seccions intrumentals de gran qualitat.

L’Estonian Philharmonic Chamber Choir va cantar amb un so contundent, perfecte, potent i de gran empastament sonor amb un gran nivell vocal per part de tots els seus membres.

El repartiment vocal solista va ser de primer ordre:

Vincent le Texier va interpretar un Holandès amb una veu profunda i cavernosa molt adient pel personatge. Va cantar amb gran expressivitat i entrega cap el personatge amb domini tècnic per abordar el difícili i complexe personatge amb una misteriosa presencia.

La soprano Ingela Brimberg va interpretar una Senta fabulosa en tots els seus sentits; Brimberg és una cantant extraordinaria amb una veu única i molt personal que va deixar a tot el públic extenuat. La seva potencia vocal és inusual i molt adient per abordar un rol wagnerià, la seva tècnica és impecable i prodigiosa per interpretar el dificilíssim personage de Senta que molt poques sopranos poden interpretar, i que ella ho va fer admirablement. A més posseeix un unes dots actorals considerables, va ser una espectacular Senta amb una força i expressivitat memorable amb un gran magnetisme.

El tenor Eric Culter va interpretar un Georg apassionat i entregat al seu personatge. Culter posseeix una veu brillant, potent, expressiva i que va interpretar unes intervencions amb Senta amb molta força interpretativa  i credibilitat.

Mika Kares va interpretar un Donald amb enging i categoria. Aquest baix finlandès posseeix una veu molt timbrada, amb potència vocal, amb una dicció perfeta i una tècnica segura. Va interpretar el personatge amb molta soltura i naturalitat.

La mezzosoprano Helene Schneider va interpretar un Mary amb gràcia i coherència amb un gran nivell vocal.

El tenor Bernard Richter va ser un Timoner amb una veu brillant i molt potent de gran projecció i excel·lent dicció amb una tècnica impecable.

Va ser un Holanmdès errant que va possar la pell de gallina i ens va deixar a tots impresionants per la seva interpretació expresiva, penetrant i profunda amb un ambinet incendiari i fantasmagòric que va aixecar al públic del Palau amb uns aplaudiments contundents i sonors.