L’himne a la natura de Dvorák

Temporada de l’OBC

Dissabte 28 de gener de 2012

 

Johannes Brahms: Obertura tràgica en re menor op. 81

Camille Saint-Saëns: Concert per a piano i orquestra núm. 2 en sol menor op. 22

Antonín Dvorák: Simfonia núm. 8 en sol major op. 88

 

Simon Trpceski- Piano

Jakub Hrusa: – Director

 

El 1879, Brahms va rebre el grau de doctor honoris causa de la Universitat de Breslau. I, per correspondre a aquest honor, va compondre l’obertura coneguda com a Acadèmica. No obstant això, encara no s’havia assecat la tinta al paper pautat quan el 28 d’agost de 1880 Brahms comentava al seu amic Theodor Billroth: “L’Acadèmia m’ha temptat per escriure una segona obertura, que només sé qualificar de dramàtica, cosa que no m’acaba d’agradar. Abans només estava insatisfet amb la meva música, però ara també amb els títols. Què és això, vanitat?”. Finalment, al títol que hi va posar va ser Obertura Tràgica, i la veritat és que tota l’obra el va satisfer plenament. L’Obertura Tràgica de rudesa rítmica i caràcter ombrívol, manifesta el seu caràcter nòrdic, fogós i esquerp.

L’interpretació que ens va oferir l’OBC juntament amb el jove director Jakub Hrusa va ser amb molta intenció rítmica, amb compacte i força sonora i amb vitalitat. Amb una bona feina interpretativa per part del director amb les idees molt clares per on vol portar l’interpretació de la partitura, i haig de dir que aquesta obra de Brahms va ser la millor interpretació del concert en tot el seu conjunt tant estilístic com musical-expresiu.

La història de la gestació del concert per a piano i orquestra de Camille Saint-Saëns no deixa de ser curiosa. Al començament del 1868, el gran pianista Anton Rubistein era a París per oferir una sèrie de concerts que el seu amic Saint-Saëns dirigia des del podi. Però el virtuós va decidir que, per al seu darrer concert, volia girar la truita i ser ell qui portés la batuta. El francès va acceptar i de seguida va veure l’oportunitat d’escriure i estrenar una nova partitura concertant. Només tres setmanes més tard, el 3 de maig de 1868, a la Salle Pleyel de París, l’obra se sentia per primera vegada amb Saint-Saëns al piano.

En el concert de piano la part solista va anar a càrrec del pianista macedoni Simon Trpceski. És un pianista amb una tècnica solida, amb una musicalitat coherent i expressiva, amb un so brillant i gran del piano i amb una gran comunicació cap el públic. La versió del concert que ens va oferir el pianista juntament amb el director i l’OBC va estar plena de contrastos tant en el seu volum com amb un gran ventall de sonoritats tímbricas i amb un molt bon empacament orquestral.

L’originalitat formal, tot i que potser d’una manera menys evident, també és present a la Simfonia núm. 8 d’Antonín Dvorák. Ell mateix ho reconeixia quan deia que amb ella s’havia proposat fer “una obra amb idees resoltes d’una manera diferent de les usuals i patentades”. I bé que se’n va sortir, ja que amb aquesta partitura el mestre txec va sorprendre a propis i estranys (el seu amic Brahms, el primer) en trobar un so propi, alliberat de qualsevol complex i credo artístic aliè al seu temperament. La Vuitena en la qual tot flueix amb una naturalitat miraculosa i Dvorák torna al seu dialecte txec i, sobretot, a la natura de la seva terra natal a la qual se sentia tan lligat.

La partitura més fluixa musicalment del concert va ser justament la simfonia de Dvorák, el motiu va ser que va sorgir una versió un tant aborrida i amb molt poca vida musical interna. Els frasejos varen ser bastant plans i amb poc contingut expressiu en general en tots els moviments. Sonorament va estar tot molt ben cuidat i amb una orquestra molt equilibrada en totes les seves seccions i globalment en tot el conjunt orquestral. El director txec Jarub Hrusa posseeix una bona batuta amb molta presició i control de l’orquestra, amb una molt bona feina previa durant els assajor abans d’arribar al concert, ja que és nota molt clarament les seves idees musicals que ha treballat acuradament amb els músics i que afloreix molt gratament amb el resultat a sobre de l’escenari el dia del concert.