L’Alfa i l’Omega de Mozart

Concerts Simfònics al Palau 2012-2013

Dissabte 22 de setembre de 2012

 

Mozart: rèquiem d’ombres. Concert Inaugural

Wolfgang Aamdeus Mozart

– Simfonia núm. 10, en Sol major, KV 74

Sergio Cárdenas

– The flower is a key (A Rap for Mozart), per orquestra de corda i raper

Wolfgang Amadeus Mozart

– Requiem, en Re menor, KV 626

 

Marta Mathéu – Soprano

Gemma Coma-Alabert – Mezzosoprano

David Alegret – Tenor

Pau Bordas – Baix

Orfeó Català

Orquestra Simfònica del Vallès

Enrico Onofri – Director

 

 

Es va obrir la temporada amb un dels finals més emocionants i misteriosos de la història de la música: el Requiem de Mozart. Mitjançant dels Comediants, la Simfònica del Vallès i l’Orfeó Català varen construir escènicament l’Alfa i l’Omega de Mozart, des del seu baptisme com a simfonista fins a la seva extremunció musical i tot sota la batuta del director Enrico Onofri.

 

Alfa  és la primera lletra de l’alfabet grec i Omega la darrera. En la nostra cultura occidental aquestes dues lletres ens han servit com a metàfora de la vida: Alfa és l’inici i Omega la fi.

En escena un personatge que és a la vegada Alfa i Omega va filant la interpretació de la Simfònica del Vallès, de l’Orfeó Català, els solistes i el director Enrico Onofri. Una mena d’àngel o de geni que ens guia a través de l’alegria i jovialitat de la infantesa musical de Mozart fins a les ombres de la mort imminent del seu Requiem.

 

Mozart va escriure “oficialment” quaranta-una simfonies, i de fet, de les quaranta-una oficials n’hi ha tres que segur que no són seves: les núm. 2, 3 i 37. A més d’aquestes, n’hi ha una vintena més que es creu que són de Mozart però que no han entrat a formar part del catàleg habitual de les simfonies. Per això quan diem que Mozart va escriure quaranta-una simfonies, hi hem d’afegir “oficialment”.

Les simfonies de Mozart de joventut com la que es va interpretar al concert, son de petites dimensions, de durada no superior als deu minuts. La núm. 10, escrita a Itàlia, on Mozart havia anat a formar-se, està dividida en tres moviments “ràpid-lent-ràpid”, una estructura típca de l’obertura italiana, la forma que va originar les primeres simfonies de la historia.

El Requiem va ser encarregat a Mozart per el comte Walsegg-Stuppach. El comte no va revelar la seva identitat a Mozart i va estrenar el Requiem com si l’hagués escrit ell (!), dos anys després de la mort del geni de Salzburg. L”Introitus”  i el “Kyrie” són originals de Mozart, mentre que la resta del Requiem es basa en apunts i anotacions. Actualment, s’acostuma a interpretar la versió completada per Franz Xaver Süssmayr, deixeble del compositor.

En el concert es va interpretar una estrena mozartiana del compositor mexicà Sergio Cárdenas. Es tracta de l’obra “The flower is a key” (A Rap for Mozart), una composició de l’any 2002 encarregada i dedicada als dotze violoncel·listes de la Filharmònica de Berlín. Temps després Cárdenas va preparar una adaptació per a raper i orquestra simfònica, i es va sentir l’estrena de la versió per a raper i orquestra de corda, que el compositor mexicà ha escrit expressament per la Simfònica del Vallès. L’adaptació del text del poema de Dyma Ezban al català és també una estrena.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

El concert va començar d’una manera molt fresca i amb un entusiasme general tant per part de l’OSV com per part del director Enrico Onofri. Aquest entusiasme va ser degut per varies raons: tocar al Palau sempre es un plaer i motiu de ganes de sortir a l’escenari, la inaguració del cicle “Concerts Simfonics al Palau, i sobre tot pel gran carisme i vitalitat del fatàstic director Enrico Onofri.

Onofri és un gran músic amb una gran saviesa musical. És un interpret amb una gran personalitat i força expressiva, alhora que posseeix una manera molt personal d’interpretar la música. Va aportar a la música de Mozart una musicalitat interpretativa amb ànima propia, ja que totes les notes estaven vives i tenien un sentit per on ser conduides i per la seva llogica sonora per on volia el director fer-les caminar cap el seu desti musical amb tota l’expressió i comunicació sonora, i amb una intel·ligent maduresa de la partitura.

L’interpretació de la simfonia va ser fresca plena de vitalitat, plena de musicalitat expressiva i amb una qualitat sonora notable.

La partitura “The flower is a key” (A Rap for Mozart) del compositor Sergio Cárdenas va ser una sorpresa molt agradable, ja que és tracta d’una partitura del tot interssant, tant en el seu contexte com en els seus ritmes i en els seus efectes sonors que aconsegueix amb la corda. La part de l’actor amb l’orquestra va estar molt ben conjuntada amb l’orquestra i amb la música, però en general la part recitada va ser una mica agressiva tant en la seva interpretació com en el seu discurs literari.

El Requiem va ser la perla del concert. L’interpretació amb que ens va deleitar el director Enrico Onofri va estar plena de dramàtisme musical i sensorial, plena de musicalitat de gran qualitat, plena d’emoció, plena del sentit més profund del texte amb una musicalitat madura i amb un gran respecte per la partitura de Mozart on va treure el màxim potencial de la gran partitura del geni de Salzburg. Enrico onofri és un músic amb una gran saviesa musical i que es nota que el que més l’interesa alhora d’interpretar es la comunicació entre la partitura els músics i el públic amb l’objectiu de transmetre emoció i sentiments a travès de la música i intentant entendre el que el comopositor vol comunicar amb la seva partitura, ja que realment quan algú es possa a composar el que fa es plasmar la seva essència, les seves inquietuts i els seus sentiments amb la música com a transmissor de sentiments humans, i que la qual cosa fa que els compositors a travès de les seves partitures puguin expressar el que porten a dins mitjançant les notes i les sonoritats musicals. I haig de dir que el director italià es un perfecte transmisor de totes aquestes expressions i sensacions amb una manera de dirigir molt elegant, enèrgica, comunicativa-expressiva i amb una verdadera cohesió amb els músics de l’orquestra, el cor i els solistes vocals. En definitiva l’ànima del concert en aquesta ocasió va ser Enrico Onofri.

 

L’Orfeó va canatr amb total correcció vocal, però es va trobar a faltar una mica de força vocal als fortes, i també li va faltar força interpretativa, encara que varen reaccionar bastant bé a les indicacions del director.

Els solistes vocals varen ser un quartet equil·librat amb un nivell molt correcte en la seva emissió vocal com en la seva qualitat vocal per part dels quatre interprets.

L’OSV va fer un paper destacat, ja que és una orquestra d’un nivell correcte, i  s´ha de destacar que a diferència amb altres orquestres del nostre país amb un nivell més alt, l’OSV posseeix una cosa molt important que els diferencia a les altres orquestres: els músics de l’orquestra s’entreguen en totalitat al director que tenen sempre davant  i reaccionen a la perfecció a les indicacions dels directors i al treball de les partitures, i això és de les coses més valuoses que pot posseir una formació orquestral, ja que sempre la música surt veneficiada i l’oient també.