La Tercera Simfonia de Mahler

Temporada 2010-2011 de l’OBC

Auditori Dissabte 4 de juny del 2011

 

Gustav Mahler: Simfonia núm. 3 en re menor

Christianne Stotijin – Mezzosoprano

Cor Madrigal (dir. Mireia Barrera)

Cor Vivaldi-Petits cantors de Catalunya (dir. Òscar Boada)

Pablo González – Director

 

Mahler tot i ser un dels directors d’orquestra més reputats de la seva època, la seva obra com a compositor no es va compendre realment fins després de la seva mort. El fet és que la tasca de Mahler anunciava ja d’alguna manera les contradiccions que havien de definir l’evolució de la història de la música al llarg del segle XX. No en va es considera el precursor de la segona Escola de Viena, i podem dir que el seu llenguatge musical, extremadament cromàtic, és el punt de partida de la reacció de Schönberg contra les formes harmòniques. També Albang Berg s’hi va inspirar.

Mahler va començar la Simfonia núm. 3 el 1893 i la va acabar el 6 d’agost de 1896 a Steinbach-Attersee (Àustria). El compositor passava les vacances a la petita cabana al costat del llac Atter, on ja havia escrit la segona simfonia. El mateix Mahler s’havia definit com un compositor d’estiu, perquè era l’únic temps de què disposava per dedicar-se a concebre les monumentals obres. Aquest magnífic lloc va ser decisiu per inspirar allò que Mahler va definir com un gran himne a la natura. Així ho expressa d’una manera claríssima aquesta tercera simfonia, en la qual l’autor explora cada racó del món i cada ombra de l’emoció humana, des de l’exuberància més pura i el gaudi de la natura fins a la contemplació dels màxims misteris i la celebració dels plaers del cel. L’evolució a manera d’escala ascendent fins a formes de vida cada cop més elevades es reflecteix en l’estructura de l’obra, dividida en sis moviments, així com l’elecció del material sonor, que li va permetre evocar no tants sols una natura idíl·lica, sinó també tocada per les marques de la civilització.

La trecera simfonia comença amb un primer moviment “El despertar Pan”, que és el moviment instrumental més llarg escrit per Mahler. En aquest cas l’interpretació que va fer Pablo González amb l’OBC és va fer molt llarga, ja que va estar mancada en tot moment de frasejos musicals, els contrastos dels volums en els pianos varen ser del tot inexistents i sense  fons sonor ja que no tenien consistencia i era un so molt superficial. En canvi els fortes eren secs, sense sonoritat i un tant agresius. Al primer moviment com a la resta dels moviments lis va mancar expresió, musicalitat, treball previ als assajos per jugar amb l’infinita musicalitat de Mahler, va ser un interpretació molt aborrida i sense sonoritats coloristes.

Hi havia en general massa contrast entre la corda i el vent; la corda en aquesta ocasió va sonar pobre, destimbrada, amb poc volum sonor, poc omogènia, amb una sonoritat bruta i amb uns fortes durs i sense sonoritat tímbrica. En canvi el vent i sobre tot el metall i la secció de les trompes va sonar brillant i omogeni. Hi havia un greu problema d’equil·libri orquestral que el director hauria de tenir molta cura ja que és ell qui te que equil·librar el balanç orquestral, ja que el resultat va ser bastant decepcionant i més amb la partitura que tenien entre mans.

Pablo González va fer una direcció molt toba, dispersa, poc clara en el seu gest i musicalment, sense força expresiva i sonora, amb una musicalitat del tot superficial, sense treball internn musicalment i orquestral ja que no frasejava la música en cap moment i aixó va provocar que l’interpretació estigues mancada de cap tipus d’emoció humana tant sonora com sensitiva. No aprofita al màxim l’orquestra i tampoc ho fa musicalment ja que li falta rigor, força, musicalitat, control orquestral i sobre tot personalitat com a director.

Haig de destacar el solo del trompeta solista de l’OBC que va fer desde la part de dalt de tot del públic, ja que ell va feasejar la música amb molt bon gust i amb un so molt treballat amb molta qualitat i que és va notar que la seva interpretació nusical i expresiva va ser per iniciativa propia.

L’intervenció de la mezzosoprano Christianne Stotijin en el IV moviment va ser del tot discreta, ja que és una cantant que no posseeix el volum suficient per cantar aquest tipus de repertori i cantar en aquest tipus de sala per la seva dimensió, ja que costava molt sentir-la i s’havia d’estar massa pendent del que ella cantava al ser difícil la seva audició i abusava massa  dels pianissims. Pel que és va poder sentir és una cantant que te una veu avalotada, amb musicalitat i sense presencia vocal.

En el V moviment entren el cor de nens i el cor femení i la contralt en “El que m’expliquen els ángels” i que va estar interpretat conjuntament amb el Cor Vivaldi i el Cor Madrigal. L’intervenció dels cors també va ser del tot discreta en el seu volum ja que també va costar molt distigir el que exactament estaven cantant. Estava ben treballat musicalment i vocalment pels seus directors corresponents, però el volum va ser del tot insuficient, ja que el Cor Vivaldi és sentia poquíssim i el Cor Madrigal tenia un so del tot pobre i opac. Aquí el tema no era la quantitat de gent cantant, ja que hi havia molts nens al Cor Vivaldi i la secció femenina del Cor Madrigal estava reforçada i aquest problema també li toca solucionar-lo al director, ja que no pot ser que sones d’aquesta manera i menys amb aquesta partitura ja que aquesta intervenció dels cors  és del tot brillant, fresca, alegre i molt bonica i res de tot això va estar present.

La simfonia va acabar de la mateixa manera aborrida, sense sustancia i sense qualitat musical. En definitiva va ser una gran decepció sentir aquesta fantàstica simfonia de Mahler, ja que és una partitura que s’interpreta poc en el nostre pais i que per una vegada que es fa, és una verdadera llàstima que s’interpreti d’aquesta manera la qual cosa és inperdonable.

 

Ofèlia Roca