La Passió Sant Mateu a PALAU 100

Temporada 2011-2012 de PALAU 100

Dimecres 4 d’abril de 2012

 

Johann Sebastian Bach: Passió segons Sant Mateu BWV 244

 

Mark Padmore – Tenor (Evangelista)

Michael Nagy – Baix (Jesús)

Julia Doyle i Grace Davidson – sopranos, Damien Guillon i Robin Blaze – contratenors, Thomas Hobbs i Hans Jörg Mammel – tenors, Peter Kooij i Stephan MacLeod – baixos.

Cor i Orquestra del Collegium Vocale Gent

Philippe Herrewegue – Director

 

Video-art – Bill Viola: Emergence, 2002. Departing Angel (Five Angels for the Millennium), 2001. Aquestes obres varen ser incloses en el concert a petició del Palau de la Música i en col·laboració directa amb l’artista, es varen presentar abans de cada part de l’obra dos retaules en moviment de Bill Viola, pare del videoart. Una celebració estètica amb rerefons místic que pòsa en diàleg la música i les arts plàstiques.

 

En la Passió segon Sant Mateu no nómes es relaten uns fets, sinó que també s’interioritzen per tot seguit reflexionar-hi profundament. Un factor determinant és sens dubte la intel·ligibilitat del text i per això Bach utilitza la llengua vernacla dels fidels de Leipzig. A més de fer un seguiment minuciós del text, la Passió segons Sant Mateu fonamenta la seva força expressiva en la dialèctica entre forces oposades. De la interrelació entre els dos cors, les dues orquestres, els dos grups de solistes i els dos blocs instrumentals que desenvolupen el baix continu, sorgeix el dinamisme que travessa la narració de principi a fi. En cap moment la tensió dramàtica decau i Bach, tot i tenir consciència d’estar escrivint una música funcional i , doncs, de la necessitat de respectar certes convencions, aconsegueix genialment de transcendir-les.

Amb aquesta partitura, Bach realitza una conquesta formal i estilística, fruit d’un llarg procés compositiu. En superar les cantates i la Passió segons Sant Joan, la Passió segons Sant Mateu -com també la Missa en Si menor o el Clave ben temperat- representa un compedi del saber anterior, alhora que també proposa un repte per a les generacions futures.

Bach s’enfronta a la pàgina en blanc tot marcant d’entrada els pentagrames amb una ploma cal·ligràfica de cinc puntes i, després d’un esforç inimaginable, construeix en 68 números un monument universal.

 

Una vegada més, a Barcelona i en la millor versió possible, s’ha volgut reforçar el missatge de la Passió de Bach amb la projecció de dos retaules en moviment/vídeos de Bill Viola. Pare del videoart i estudiós dels mestres antics (especialment Giotto de la Capella Scrovegni de Pàdua, Signorelli o P.della Francesca), Viola posa èmfasi en la continuïtat del diàleg amb les formes històriques de l’art.

Quan Bill Viola tenia 6 anys va caure a l’aigua. Mentre es dirigia cap a les profunditats del llac, el temps es va aturar. Aquella sensació de pau i de descobriment d’un paissatge màgic (la llum, les bombolles, les plantes…) va ser un impacte gran que ha influït en la seva obra. L’aigua ha esdevingut un dels elements comuns en els seus treballs.

 

Sempre per les dates de la setmana santa s’interpreta una de les dues passions de Bach, la de Sant Mateu o la de Sant Joan, en l’entorn del Palau de la Música.

En aquesta ocasió l’interpretació va anar a càrrec de l’expert en les partitures de J.S.Bach Philippe Herreweghe i el Cor i Orquestra del Collegium Vocale Gent. L’interpretació que ens varen oferir va ser fabulosa en tots els sentits, amb una musicalitat de gran nivell plena de frasejos interns per part de totes les seccions del cor i l’orquestra.

Herreweghe és un músic que porta l’obra de Bach molt endinsada en si mateix i amb una profunda lectura de la partitura que fa que la seva interpretació sigui del tot àgil i dinàmica, amb molta energia viva, amb un treball molt acurat del sentit del fraseig musical, que consegueix un fil conductor molt coherent i amb un sentit unitari de tota la partitura. Té una coherencia musical profunda en la part dramàtica de la partitura que fa que tingui un sentit conductor de l’historia.

El Cor i l’Orquestra del Collegium Vocale estan formats per musics d’alt nivell individualment i que amb la gran feina que fan amb Philippe Herrewegue consegueixen una agrupació solida i de referencia dintre les agrupacions amb criteris històrics.

L’evangelista de Mark Padmore va ser tot un luxe, ja que avui en dia és un dels evangelistes de l’obra de Bach de absoluta referencia, amb una veu d’un timbre preciós, amb una projecció de la veu brillant i sobre tot amb la gran interpretació que en fa del difícil rol de la Passió segons Sant Mateu.

Michael Nagy va fer un Jesús segur vocalment, amb expresivitat i una veu de gran qualitat sonora.

Les àries restants de la Passió varen anar a càrrec per part de vuit cantants del cor, i que tots varen interpretar les seves parts amb nivell i gran musicalitat.

Els videos de Bill Viola al començament de cada part varen ser molt adients i encertats per l’ocasió. El treball d’aquest artista es fabulós, per què converteix l’imatge en una obra d’art. El primer eren dues dones assegudes una a cada costat d’una cisterna on va començar a brotar aigua i i que finalment va començar a sortir un home jove que anava ascendint i que finalment les dones treuen de l’aigua, i tot això estava treballat amb una sensibilitat preciosista. Les imatges son com una video-pintura viva amb una gran poesia del moviment i el color, realment fabulós.

La segona es tractava d’una figura humana qu’entra a les profunditats del misteriós món submarí, com una llum de dimensions desconegudes on les lleis de la física queden suspeses i els límits entre l’infinit del cosmos i el cos humà finit es perden. Bombolles brillants floten com estels al cel de la nit mentre la forma humana travessa l’espai entre el cel i la terra.