La Missa en Si menor de J.S.Bach a PALAU 100

PALAU 100 2011-2012

 

Dilluns 28 de novembre de 2011

 

Johann Sebastian Bach: Missa en Si menor BWV 232

 

Julia Doyle – Soprano

Diana Moore – Mezzosoprano

James Gilchrist – Tenor

David Wilson-Johnson – Baix

 

Orfeó Català (Josep Vila i Casañas – Director)

The King’s Consort

 

Robert King -Director

 

Per les seves característiques, la Missa en Si menor de J.S.Bach esdevé una obra clarament antològica dins la producció del gran mestre. L’origen l’hem de cercar en la voluntat de Bach d’escriure una “missa luterana” (sense Credo ni Agnus Dei) destinada a les celebracions de l’adveniment del nou elector de Saxònia i rei de Polònia Frederic August II, l’any 1733. Aquell obsequi de Bach, que no consta que s’arribés a interpretar a la capital saxona, pretenia també una contrapartida laboral en favor del compositor. Al final Bach va rebre el títol, més simbòlic que altra cosa, de compositor de la cort de Dresden. Però el més significatiu és que Bach, que havia posat un interès especial en la composició d’aquella missa, no li va perdre el rastre i d’aquella manera, els darrers anys de la seva vida decideix afegir-hi el Credo (Symbolum nicenum) sense censurar cap dels seus versos (ni tan sols el que diu “et unam sanctan catholicam et apostolicam ecclesiam”) i l’Agnus Dei, costruïts a partir d’una selecció de fragments de cantates inicialment destinades als usos litúrgics de Leipzig, però amb els textos degudament canviats. El Sanctus datava del 1724. D’aquesta manera el 1749 Bach acaba una Missa amb l’estructura de l’ordinari catòlic complet, que als nostres ulls esdevé una mena de selecció de l’obra de Bach feta pel mateix compositor on fragment a fragment som capaços d’anar identificant una mostra de les diverses textures i arquitectures creatives emparades per Bach durant tota la seva vida. Vet aquí un dels arguments de pes d’aquesta obra enllestida un any abans de la seva mort i que per tant mai no es va arribar a interpretar íntegrament en vida del compositor. París no la va sentir completa fins el 1891 i Barcelona ara fa 100 anys, durant els quals l’obra de Bach en general i la Missa en Si menor en particular no han deixat de ser un referent interpretatiu universal.

I l’interpretació que ens varen oferir al Palau la nit del 28 de novembre va ser objecte de varies conclusions; Si em de comentar l’interpretació desde la visió interpretativa de Robert King, haig de dir que en el seu criteri musical amb instruments d’època i interpretació historicista va ser una versió del tot coherent i ben treballada  amb tots els seus detalls musicals cuidats amb gran qualitat sonora. Però si haig de fer una valoració com a espectador i seguint els instints humans amb la predisposició d’anar a gaudir d’un concert on s’interpreta una partitura com la que ens pertany i que quan es va a gaudir d’una música com aquesta, haig de dir que al sortir la primera cosa que en va venir al cap va ser ” tot molt ben tocat però tot bastant aborrit i amb el mateix so pla en tot el seu context”. Amb aixó vull dir que amb aquesta qüestió tenim el dilema: perquè la gran majoria de formacions que diuen que s’interpreta amb criteris històrics i amb instruments de l’època resulten unes interpretacions aborrides, sense cap tipus d’emoció humana-sensitiva-musical, i a més la gran majoria de vegades sense gaire interes, i que l’única cosa en la que s’enfoquen aquestes interpretacions és en fer un so completament superficial, amb una interpretació completament planes on gaire bé no exixteixen el fortes ni els pianos ja que tota l’estona es fa servir un volum mig tant al cor, com a l’orquestra com en els solistes. La meva reflexió sobre el tema és; al barroc com a totes les èpoques de la vida les persones senten emocions de tot tipus i això es reflecteix en la música com a qualsevol de les arts amb totes les inquietuts de l’època en que vivien amb totes les emocions humanes i de la vida mateixa com es sentir la  tristor o la alergria, ja que totes aquestes emocions es sentent de la mateixa manera ara que com es sentia fa 300 anys. I la meva gran pregunta es: perqué la gran majoria d’aquesta gent que és dedica a fer aquestes interpretacions “històriques” és basen amb l’aborriment musical i en fer aquestes interpretacions completament planes i superficials, ja que Bach o Händel o Vivaldi i un gran etc eren persones humanes com ho som ara en la nostra època  i sentien i patien i gaudien com qualsevol persona humana d’ara o d’abans, i això ho plasmaven en les seves partitures com és fa ara o com és feia al 1800, i jo crec que amb aquest criteri i amb aquesta base sensitiva-humana es l’única manera de plantejar-se l’interpretació músical d’una partitura sigui de l’època que sigui per poder transmetre alguna cosa, ja que la música en la seva base més profunda és emoció en el seu estat més pur.