La flauta màgica a Palau 100 amb René Jacobs

Temporada 2012-2013 de Palau 100

Divendres 23 de novembre de 2012

 

Wolfgang Amadeus Mozart

-Die Zauberflöte KV 620

 

Miah Persson – Soprano (Pamina)

Topi Lehtipuu – Tenor (Tamino)

Marcos Fink – Baix baríton (Sarastro)

Burçu Uyar – Soprano (Reina de la Nit)

Daniel Schmutzhard – Baríton (Papageno)

Sunhae Im – Soprano (Papagena)

Kurt Azesberger – Tenor (Monostatos)

Inga Kalma – Soprano (Primera dama)

Anna Grevelius – Mezzosoprano (Segona dama)

Isabelle Druet – Mezzosoprano (Tercera dama)

Thomas E.Bauer – Baríton (Oficiant i sacerdot)

Joachim Buhrmann – Tenor (Sacerdot i home armat)

St Florianer Sängerknaben – Nens cantors (Els tres nois)

 

Christian Koch – Assistent, pianoforte

Marie-Ange Petit – Percussions

 

RIAS Kammerchor

Akademie für Alte Musik Berlin

 

René Jacobs – Director

 

 

La flauta màgica és molt més que una òpera. És un esdeveniment cultural de primer ordre. I ho va ser ja en el moment de la seva estrena, al Theater auf der Wieden, un 30 de setembre de 1791.

Mogut pel seu interès empresarial, l’actor Emanuel Schikaneder havia encarregat a Wolfgang Amedeus Mozart la partitura per a una obra de llibret propi (espigolat d’òperes anteriors) per explotar les possibilitats del seu teatre, situat en un suburbi vienès. Es tractava de distreure els espectadors que hi acudien en massa, atrets pel caràcter màgic que podia donar una Zauberoper, és a dir una òpera amb elements de màgia, traduïts amb tota mena d’efectes especials i de personatges fantàstics. Per això, La flauta màgica és un singspiel, és a dir una comèdia musical, amb parts cantades i d’altres parlades, sempre en alemany, com s’esqueia a aquest gènere operístic que té orígens remots i no prou documentats a la segona meitat del segle XVII.

Mozart es va posar de seguida a la feina, no tant per necessitats econòmiques (si bé anava curt de diners) sinó per les afinitats amb el que proposava Schikaneder. A més, aquella òpera tenia com a rerefons argumental els rituals d’iniciació a les lògies maçòniques. Schikaneder, que havia estat franmaçó, prou que els coneixia, mentre que Mozart, que havia ingressat a la franmaçoneria el 1784, continuava sent un fidel seguidor dels oficis de la societat secreta. De fet, el mateix any de composició de La flauta màgica, i conjuntament amb altres obres senyeres de la seva producció com ara el Requiem, el Concert per a clarinet o l’òpera La clemenza di Tito, Mozart va escriure algunes cantates per als seus “germans” de lògia.

El príncep Tamino, l’ocellaire Papageno, Sarastro, Pamina o la Reina de la Nit formen avui una galeria cèlebre en el context de la història del teatre musical. La mà de Mozart, sempre tant hàbil en el seu dibuix de la caracterització dels personatges, va permetre’ls la immortalitat. I va fer-ho amb una música tan eclèctica i heterogènia com paradoxalment unitària. No hi fa res que la secció fugada de l’obertura s’inspiri en una sonata de Clementi; tant se val si les melodies que canta Papageno eren tonades populars a la Viena de la seva època. El que preval és la destresa, la capacitat de Mozart d’emmotllar-se a les circunstàncies i d’escriure una òpera que no té res a veure amb Don Giovanni, però que en destil·la la mateixa genialitat. A més, el compositor de Salzburg, que va morir poc més de dos mesos després de l’estrena de La flauta màgica, mostra una inventiva esplendorosa i una imaginació desbordant.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Paraules de René Jacobs sobre La flauta màgica:

Rehabilitació del llibret – “Al prefaci del seu llibre Der Spiegel Arkadien(1795), Emanuel Schikaneder, aleshores al cim de la seva glòria i ple d’una gran confiança, descriu La flauta màgica com una òpera que hauria “pensat de manera madura amb el difunt Mozart”. El repte que calia dur a terme era el següent: concebre una obra polifacètica que permetés guanyar-se “l’adhesió tàcica” (Mozart, carta del 7 d’octubre de 1791) dels intel·lectuals franmaçons i alhora provocar les rialles del públic del menys popular dels teatres dels suburbis de Viena. El mateix Goethe va opinar que no calia ser gaire culte per trobar dolent el llibret de Schikaneder, però, en canvi, era necessària una certa cultura per apreciar-lo. Després d’un segle de rebuig i de teories encara molt esteses per explicar la incoherència del llibret… les recerques actuals retornen a les posicions de Goethe”.

La música instrumental en els diàlegs – “Nosaltres hem pres al peu de la lletra les indicacions de Schikaneder refrerents a la manera en què la música ve a interrompre la paraula -encara que Mozart sovint va renunciar a compondre aquestes petites interrupcions musicals, a la seva època era fàcil d’improvisar la música adient. I encara ho és avui. D’altra banda, a diferència dels diàlegs escènics, els diàlegs simplement “acústics” demanen en alguns passatges uns altres efectes musicals que els indicats en el llibret -una tasca que nosaltres hem confiat al pianoforte”.

El pianoforte en els diàlegs – “Encara que en el singspiel no hi ha recitatius per acompanyar, el pianoforte no estava desterrat del fossat de l’orquestra. Precisament el Kapellmeister dirigia des del piano, dempeus o assegut, i segurament no era rar que alguna vegada es posés a tocar, improvisant. Podia el pianoforte intervenir en els diàlegs en forma de preludis introductius o de comentaris? No tenim cap prova històrica en aquest sentit, però els diàlegs parlats (sobretot en les versions únicament acústiques) no tenen vocació d’historicitat i a Mozart li agradava “que s’intercalés música en els períodes o seqüències parlades (d’una peça teatral) per reforçar els sentiments i les emocions suscitades per la declamació” (H. Christoph Koch, Musikalisches Lexicon, 1802)”.

Efectes i il·lustracions sonores – “Nombroses indicacions escèniques del llibret comencen per les paraules “Se sent..”, cosa que prova que Schikaneder desitjava sorprendre i fins i tot espantar no només la vista, sinó també l’oïda de l’espectador proposant-li nous sorolls i sonoritats. Hom hauria pogut realitzar aquests efectes amb enregistraments o mitjans electrònics, però des d’un punt de vista històric la imitació d’efectes sonors d’aquest gènere és una tasca que correspon al percussionista de l’orquestra -aquesta és l’opció que nosaltres hem escollit”.

Els tempi – “Des de principis del segle XIX, van sorgir d’arreu queixes sobre l’alentiment considerable que havien sofert alguns tempi de La flauta màgica (i d’altres òperes) en relació amb l’època de Mozart. Aquests retrets procedien tant de músics d’orquestra que havien tocat La flauta màgica sota la direcció de Mozart com d’una revista prestigiosa com l’Allgemaine musikalische Zeitung (Leipzig, 1815), i es tornen a trobar en la biografia de W.A.Mozart (1828) de Georg Nikolaus von Nissen”.

 

El que varem poder gaudir va ser una marevellosa versió de Die Zaufererflöte de W.A.Mozart en les mans de René Jacobs.

Jacobs fa una lectura original, viva, molt humana, plena d’energia musical, amb un treball ecxel·lent musicalment, amb un estudi profund de la partitura en la època de Mozart i de les seves maneres d’interpretar la música i els efectes sonors i parlats, amb una total dinàmica musical i teatral. Ell compren perfectament la música de Mozart i el que suposa interpretar-la, amb tot el que necesita i el que significa. Fa una interpretació que va més enllà de la mera interpretació i transpasa la música a un nivell interpretattiu sublim i ple de sentiments vers els personatges de l’òpera. Jacobs es nota que es cantant al dirigir òpera, ja que les seves interpretacions estan totalment volcades a la veu i el que necesita i com pot interpretar la música per què els personatges es puguin expressar de la millor manera per poder expressar tot el que tenen dins i amb total comoditat pels cantants.

 

Miah Person va fer una Pamina plena de dolçor, musicalitat i expressió, tot envoltat amb una tècnica vocal pulcre i una emisió de bell tímbre.

Topi Lehtipuu va fer un Tamino amb una musicalitat molt interessant, una dicció perfecte, amb total coneixement del personatge, però amb alguns problemes vocals a la part aguda amb una certa inseguretat.

Marcos Fink va interpretar un Sarastro molt huma i amb convenciment teatral.

Burçu Uyar va ser una Reina de la Nit amb molt caràcter i força interpretativa. És una cantant que posseeix una veu molt interessant i que canta una Reina de la Nit realment com a de ser, ja que és un personatge dolent i que ha de fer por, i ella té totes les qualitats vocals i interpretatives per abordar-lo amb una veu potent amb molta personalitat i força interpretativa.

Daniel Schmutzhard va fer un Papageno deliciós. Aquest baríton posseeix una veu d’un preciòs tímbre, amb una veu potent, amb una musicalitat sublim i unes dots actorals fantàstiques, amb expressivitat i entrega total al cant. És el perfecte Papageno amb sentit del humor, amb molta personalitat, humanitat i sencillesa a la vegada, amb una seguretat vocal absoluta i una tècnica brillant.

Sunhae Im va fer una Papagena brillant i molt fresca.

Kurt Azesberger es un Monostatos autèntic, el veus i ell es Monostatos. És un cantant que es nota que ha fet aquest personatge tota la seva carrera i emana Monostatos per totes les parts del seu cos, va ser absolutament brillant tant vocalment com actoralment.

Inga Kalma, Anna Grevelius i Isabelle Druet varen interpretar unes tres Dames brillants tant en el terreny vocal com en el terreny teatral. Les tres posseeixen unes veus fantàstiques i d’un alt nivell tant tècnic-vocal com musical i amb molta seguretat escènica.

Thomas E. Bauer i Joachim Buhrmann varen interprtar uns sacerdots amb seguretat vocal i musical.

Els tres nois que varen ser interpretats per tres membres del St. Florianer Sängerknaben varen cantar amb unes veus precioses amb una musicalitat i tècnica vocal impecables.

 

El RIAS Kammerchor va cantar amb un altíssim nivell tant vocal com interpretatiu. Aquest és un cor amb un gran nivell en el seu conjunt coral, ja que el seu tímbre esta totalment empacat, amb un so potent, pastos i de gran musicalitat.

L’Akademie für Alte Musik Berlin la podriem comparar amb la Berliner Philharmoniker en el seu nivell però amb instruments antics. És una orquestra de les millors del món en la seva especialitat que toquen amb instruments originals dels segles XVII, XVII, XIX. És una orquestra d’un altissim nivell, on tots els seus components toquen a la perfecció en totes les seves seccions, i a destacar el vent, ja que costa molt poder sentir la secció del metall com per exemple les trompes naturals que varen estar comlpetament afinades com tota la resta del vent, i que normalment es un pequen més les orquestres amb instrumenys antics, i que aquesta orquestra posseeix aquest nivell impecable en totes les seves seccions.

Tots els músics que varen imterpretar aquesta maravellosa Flauta màgica en les mans de René Jacobs varen estar totalment endinsats en la manera de fer d’aquest director i que varen interpretar una versió original, molt sentida i de gran nivell interpretatiu i musical.