L’0BC i Javier Perianes

Temorada de l’OBC 2013-2014

Dissabte, 1 de febrer de 2014

Robert Gerhard

– Pedrelliana. En memòria (1941)

Camille Saint-Saëns

– Concert per a piani i orquestra núm. 5, op. 103, “Egipci” (1896)

Robert Schumann

– Simfonia núm. 2 en Do major, op. 61 (1845-1846)

 

Javier Perianes – Piano

Thomas Dausgaard – Director

 

Robert Gerhard era encara un jove compositor quan l’esclat de la Guerra Civil el va obligar a empendre el camí de l’exili, primerament a París i deprés a Cambridge, Anglaterra, on va arribar al juny del 1939 i on va desenvolupar el gruix de la seva activitat cretiva. Entre les primeres obres que va compondre durant aquest període es troben dues partitures datades el 1941 que evoquen la figura del compositor, pedagog i musicòleg català Felip Pedrell: el Cancionero de Pedrell -vuit cançons per a soprano i orquestra- i el que va ser el seu debut al terreny simfònic, la simfonia Homenatge a Pedrell, el tercer moviment de la qual es pot interpretar separadament sota el títol Pedrelliana.

Aquesta partitura de Robert Gerhard és curiosa en la seva sonoritat i forma estilística. L’OBC  en va fer una versió correcta amb energia al capdevant del director Thomas Dausgaard.

Escrit gairebé vint anys després del seu predecessor, el cinquè i últim dels concerts per a piano i orquestra de Camille Saint-Saëns, el Concert en Fa major, op. 103, és conegut també amb el subtítol “Egipci” per la seva inspiració oriental. Va ser escrit durant unes vacances de l’autor a Luxor i es va estrenar el 2 de juny de 1896 a la sala Pleyel de París, en el marc d’un concert que celebrava el 50è aniversari del debut del compositor com a pianista. L’obra, una de les més exòtiques de l’autor, s’estructura en tres moviments.

El pianista Javier Perianes va fer una versió fantàstica en tots els seus sentits: és un pianista d’una gran tècnica i musicalitat, amb un domini absolut del teclat i una gran expressivitat. La seva versió del concert de Saint-Saëns va ser brillant, virtuosa amb un so fantàstic, amb gran sensibilitat, amb força i comunicació. La part orquestral va estra molt ben conduida i conjuntada amb el solista.

 

La Simfonia en Do major de Robert Schumann catalogada com la número 2 malgrat que és la tercera creació simfònica de l’autor, que va començar a esbossar-la al desembre del 1845 i la va acabar a mitjan any següent. Sorgida del dolor i de la lluita contra ell mateix, va ser escrita en un dolorós moment vital, quan el deteriorament psíquic que el va acompanyar fins a la mort ja s’havia començat a manifestar. Estrenada a Leipzig el 5 de novembre de 1846, l’obra s’estructura en quatre moviments.

“És només a partir d’aquesta darrera part que m’he sentit renèixer i, de fet, un cop acabada l’obra em vaig trobar molt millor”, va escriure Schumman sobre el quart moviment de la simfonia núm. 2 . Abans que hagués passat una dècada, el 1854, la seva fràgil salut mental el va portar a un intent de suïcidi que va desembocar a l’internament del compositor en un sanatori, on va morir dos anys més tard.

La simfonia de Shumann va ser interpretada amb seguretat musical i sonora. El director Thomas Dausgaard va dirigir l’OBC amb seguretat amb una direcció clara i musical. La seva feina amb l’orquestra va estar ideada amb l’objectiu de donar sentit a la partitura amb una musicalitat treballada amb una idea global de la simfonia amb bons frasejos i bons contrastos sonors. Es va notar la seguretat del director al transmetre als músics una sonoritat compacta i de qualitat, amb una musicalitat fresca i dinàmica amb molta energia, que es una de les qualitats que posseeix aquest director, l’energia i la seguretat, i on els músics es van contagiar d’aquesta bona direcció.