Khatia Buniatishvili a Palau 100

Temporada 2011-2012 de Palau 100

Dimarts 13 de novembre de 2012

 

Frédéric Chopin: Balada núm. 4, en Fa menor, op. 52

Ludwig van Beethoven: Sonata núm. 23, en Fa menor, op. 57, “Apassionata”

Frédéric Chopin: Sonata núm. 2, en Si bemoll menor, op. 35

Serguei Prokófiev: Sonata núm. 7, en Si bemoll major, op. 83

 

 

Khatia Buniatishvili – Piano

Chopin va compondre quatre balades, obres absolutament lliures quant a la forma, amb pocs elements en comú entre si i sorgides d’una mena d’improvisació. Són les primeres obres pianístiques de la història que duen aquest nom. Des de l’edat mitjana el nom “balada” s’aplicava a certs poemes cantats i, durant el Romanticisme, es va anomenar així un gènere poètic que va tenir gran difusió. Però les balades de Chopin no estan inspirades en cap poema: són poesia en si mateixes. La número 4 va ser escrita l’any 1842 i s’inicia com si fos una barcarola. Hi ha qui l’ha anomenada “Patètica”, però és més aviat apassionada i combina un tema de caire trist amb un altre de més serè. Comença amb un ambient màgic i d’ensomni i acaba d’una manera trepidant i enèrgica, com si volgués presentar en l’últim minut totes les notes que s’ha estalviat al llarg de la partitura.

Contràriament a la balada, la Sonata núm. 2 de Chopin sí que presenta una estructura clàssica en quatre moviments i aquí sí que copsem un esperit tràgic que recorre tota l’obra. Va ser composta l’any 1839, quan feia poc que s’havia tornat a instal·lar a París després d’haver passat uns mesos de record infaust a Mallorca. L’obra inclou una de les pàgines més famoses de Chopin, la Marxa fúnebre que configura el tercer moviment, una peça que, deu anys després, es va interpretar -orquestrada- als seus propis funerals. El darrer moviment de l’obra és furiós i ràpid, d’una radicalitat impròpia per a l’època, amb un concepte pianístic més percussiu que no pas melòdic ni harmònic i d’una dificultat extrema.

Beethoven va compondre l’Apassionata l’any 1804 i ja hi va incloure algunes novetats que van sorprendre el públic del moment: una durarda inusual (el primer moviment tot sol ja dura prop de deu minuts i l’obra completa supera amb escreix els vint), enllaç sense pausa del segon i tercer moviments, canvis sobtats de tonalitat i contrastos freqüents de dinàmica, un tema amb variacions al segon moviment i un final amb un moviment perpetu d’un cert misteri i agitació. L’autor sempre es va queixar del fet que el seu editor li posés el nom d'”Apassionata”, perquè, segons ell, tota la seva música està escrita amn passió i s’ha de tocar amb passió.

Prokófiev va escriure la Sonata núm. 7 l’any 1942 i, juntament amb la Sisena i la Vuitena basteix l’anomenat “Tríptic de Guerra”, ja que es tracta de tres obres inspirades en la barbàrie de la guerra i presenten un llenguatge brutal, violent i sovint radical. En la Sonata núm. 7 exterioritza l’angoixa i la ràbia, però també hi ha moments pensatius i lírics. La característica més rellevant de l’últim moviment és el martelleig constant, el gust de l’autor per les “toccates” barroques i per l’atac des del canell -no solament amb els dits- que s’ha de fer al llarg del moviment.

 

Khatia Buniatishvili ens va oferir un concert desconcertant, ja que és una pianista amb passió interpretativa però amb una tècnica una mica justa amb mancances musicals. És una pianista que toca amb força i caràcter però amb un so una mica brut i amb una articulació pastosa que fa que es barreixin les notes i el so. Evidentment té un nivell aceptable per pujar a un escenari però no el suficient per la volada que se li otorgat en aquesta pianista.

Es nota perfectament que Katia Buniastishvili és un producte de marketing produït per la discogràfica Sony (com tants altres en el actual panorama músical i que avui en dia s’estila molt aquest fenómen), i que aprofita la seva presencia sensual femenina amb una barreja de pianista temperamental amb un nivell discret que confon al públic tot envoltat amb una imatge de dona sexy i sensual cinematogràfica, i que es pot corraborar amb les seves fantàstiques  fotos de promoció amb la gran fotogenia que posseeix.

Va interpretar en general un Chopin amb una total mancança en el seu frasseig musical, i que va fer que fos una interpretació plana.

El seu Beethoven va ser dur en els seus fortes i amb una sonoritat una mica turbulenta, i un Prokófiev monòton.

La seva qualitat més destacable com a pianista es una personalitat marcada a sobre de l’escenari i la seva passió interpretativa.