Joana d’Arc a la foguera d’Arthur Honegger

Temporada de l’OBC 2011-2012

Dissabte 17 de novembre de 2011

 

Arthur Honegger

– Joana d’Arc a la foguera

 

Marion Cotillard – Joana d’Arc

Xavier Gallais – Fra Domènec

Yann Beuron – Una veu, Herald I, El Clergue

Maria Hinojosa – La Verge

Marta Almajano – Margarida

Aude Extrémo – Caterina

EricMartin-Bonnet – Una veu, Herald II, un altre pagès

Pep Planas – L’Uxier, Regnault de Chartres, Guillaume de Flavy, Perot, un cura

Carles Romero Vidal – Herald III, l’ase Bedford, Jean de Luxenbourg, Molí Heurtebise, un pagès

Anna Moreno-Lasalle – Comare Bóta

 

Cor Lieder Càmera (Xavier Pastrana-director)

Cor Madrigal (Mireia Barrera-directora)

Cor Vivaldi-Petits Cantors de Catalunya (Òscar Boada-director)

 

Marc Soustrot – Director

 

 

El suís Athur Honegger (1892-1955) es va formar fonamentalment a França, en uns anys d’una progressiva reacció antiromàntica que va desembocar en la constitució de l’anomenat Grup dels Sis, un grup de sis compositors admiradors tant de la revolució stravinskyana com de la marginalitat d’Erik Satie, aplegats després de la Segona Guerra Mundial sota el patrocini de l’escriptor d’avantguarda Jean Cocteau a París. Però aviat es va veure que, malgrat les directrius de Cocteau, els sis compositors eren molt lluny de compartir una mateixa estètica i, doncs, de formar un veritable grup. És cert que en un primer moment tots estaven d’acord a valorar la música utilitària, i fins la música frívola i juganera, per oposició a la música inflada de transcendència del Romanticisme tradà, però això es va revelar com una base massa fràgil per unir personalitats tan diverses com les de Poulenc, Mialhaud o Honegger, per esmentar només els noms més importants del grup.

Juntament és Arthur Honegger qui, de tots sis, més clarament se separava dels postulats avantguardistes de Cocteau. Honegger era un músic avançat, sens dubte, capaç de servir-se de qualsevol novetat, i podia escriure una peça simfònica sobre la locomotora Pacific 231 o una altra sobre el joc del rugbi, però els seus referents eren els de la tradició romàntica germànica, cosa que el diferenciava netament dels seus companys parisencs. Entre tots ells, Honegger va sobresortir amb un veritable talent simfònic que es va desenvolupar al llarg d’una sèrie de cinc simfonies. Però potser on el compositor suís va mostrar una personalitat més acusada és en el terreny dramàtic. En realitat, no va escriure gaires òperes pròpiament dites, però en canvi va experimentar constantment amb altres formats dramàtics sota noms com salm dramàtic, acció musical, oratori dramàtic o escènic, llegenda dramàtica, ballet-pantomima, simfonia “mimada”, ballet-melodrama, música incidental o música per al cinema.

El seu primer èxit en aquest camp va ser la música incidental que va escriure per a l’obra del dramaturg suís René Morax “El Rei David”, l’any 1921. La recepció entusiasta que va provocar l’obra va empènyer el compositor a fer-ne una mena de cantata, amb l’afegit d’un narrador i amb una orquestració més plena, per a les sales de concert, que s’ha mantingut des de llavors al repertori. L’experiència es va repetir de manera similar al cap de cinc anys amb l’obra del mateix Morax Judith, amb més maduresa artística, si bé amb menys acceptació popular. Seguint aquell camí, l’any 1929 Honegger va col·laborar amb el poeta Paul Valéry en un ballet-melodrama, Amphion, i un parell d’anys més tard en el ballet-pantomima Sémiramis, tots dos per encàrrec de la gran ballarina i actriu Ida Rubistein, i encara poc després va escriure un oratori escènic profà sobre text de René Bizet, Les cris du monde.

Honegger era, doncs, un compositor significat en aquell gènere dramàtic no operístic quan de nou Ida Rubistein li va encarregar una altra obra i el va posar en contacte, pel novembre del 1934, amb el poeta Paul Claudel. Poeta i compositor es van entendre profundament, i d’aquella avinença en va néixer Joana d’Arc a la foguera, sens dubte l’obra mestra en el particular gènere dramàtic híbrid afavorit per Honegger.

Paul Claudel va preparar un llibret brillant en què de manera molt personal es combinen lírica, drama i farsa, en una fusió que tan aviat fa pensar en el misteri medieval com la tragèdia grega. Honegger hi va trobar exactament el que buscava: “Una forma de teatre que no és òpera, que és la síntesi de tots els elements de l’especatcle amb el text parlat”.

El llibret ens presenta l’heroïna, Joana d’Arc, plantada a la foguera, esperant la flama final, mentre fra Domènec (sant Domènec de Guzmán, fundador de l’ordre dels predicadors) va llegint el llibre de la vida de la protagonista i transportant així l’escena a diversos moments del seu passat, i el cor en va comentant el descabdellament a la manera del cor tràgic. Fins que a l’últim moment la pira s’encén i Joana d’Arc mor consumida per les flames proclamant la força de la joia de l’amor.

El compositor va resoldre l’obra amb la consecució d’un equilibri perfecte entre text parlat, cor i orquestra. Hi va desplegar una gran qualitat de recursos, alguns dels quals eren ben nous al seu arsenal: d’una banda, l’orquestra s’hi mostra molt més colorista que en obres anteriors, fins i tot amb el concurs de les ones Martenot, inventades tot just sis anys abans; de l’altra, el to es diversifica remarcablement, fins amb l’aparició de pinzellades folklòriques insòlites a la música de Honegger. El compositor hi aconseguia, en definitiva, aquell espectacle total que volia ser una resposta moderna a l’obra d’art total de Wagner.

Enllestida el 1935, l’obra va haver d’esperar tres anys fins que el gran Paul Sacher la va estrenar a Basilea, el 1938, amb un èxit esclatant.

 

Emoció va ser el sentiment amb el que em vaig anar de l’Auditori desprès de sentir la fantàstica Jeanne d’Arc de Arthur Honegger.

Per a mi i per tots els assistents al concert va ser una gran privilegi poder sentir i gaudir d’aquest oratori-cantata amb el gran nivell amb el que la varem poder disfrutar. És una partitura difícil d’interpretar per la diversitat de disciplines que posseeix: En primer lloc s’unifica la música i el teatre sense ser una òpera i que això és una combinació original i molt atractiva, tot envoltat del gran llibret del poeta Paul Claudel i la ingeniosa música de Arthur Honegger.

El nivell amb el que es va interpretar la partitura va ser de gran qualitat per part de tots els seus intèrprets.

L’actriu Marion Cotillard va encarar una Jeanne d’Arc esplèndida amb uns registres actorals fantàstics des del més dramàtic fins el mes sutil. Va emocionar moltissim, ja que ella va entendre a la perfecció el seu personatge en tot moment amb el dramatísme necesari per interpretar una escena com es els moments previs a la foguera on li va donar la mort. Ella va estar en tot moment endinsada en el personatge i transformada en Jeanne d’Arc amb una expressivitat i emoció cautivadores, i tot això amb una dicció ecxel·lent. Va ser una interpretació fantàstica del difícil paper i que molt poques actrius estan preparades tant actoralment com emocionalment per interpretar-lo, i a més la difícil sincronització amb la música amb el cor, solistes i orquestra que es solapen en molts moments, i que Marion Cotillard va estar esplèndida en tot moment.

Xavier Galais va fer un Fra Domènec amb expresivitat i entrega interpretativa i que va estar completament unit amb Marion Cotillard en la seva interpretació.

Yann Beuron va cantar amb una veu brillant i ben impostada i amb un gran nivell musical. La seva interpretació va ser apassionada i amb total entrega actoral.

Eric Martin-Bonnet va cantar amb una veu ferma i seguretat interpretativa.

Pep Planas va interpretar les seves intervencions amb una dicció ecxel·lent i un alt nivell interpretatiu.

Carles Romero Vidal va encarar els seus personatges amb passió interpretativa i amb ecxel·lent francès.

Maria Hinojosa va cantar La Verge amb un bon nivell vocal, però totalment fora de context estilístic, ja que la va cantar amb una exageració interpretativa i vocal amb un to massa operístic i més interpretant un paper de La Verge, i que va estar fora de contexte al costat dels altres intèrprets.

Marata Almajano va cantar amb una veu molt ben conduida i amb un bell timbre.

Aude Extrémo va canatar amb seguretat musical però amb una veu poc definida i amb una dicció dubtosa.

 

Els tres cors varen estar esplèndits en tot moment amb una dicció ecxel·lent, amb un timbre i afinació percfectes, amb una seguretat musical absoluta, i que s’ha de felicitar molt notablement tant als seus cantaires com als seus directors corresponents per la gran feina que van fer, ja que el seu paper en la partitura es molt important i a moments díficil en la seva execució.

L’OBC va estar brillant i molt precisa gràcies a la gran direcció del director Marc Soustrot que va fer una interpretació supèrbia, brillant, emocionant, amb una gran direcció musical, amb un total coneixement de la partitura, amb un total control de tots els músics i actors, i que la gran interpretació que varem poder gaudir en part es gràcies a ell, ja que dirigir aquesta partitura multi-disciplinar es molt difícil, ja que s’ha de controlar tota la part musical i la part actoral, i s’ha de tenir un gran coneixement de la partitura com la tenia Marc Soustrot per fer una interpretació d’alt nivell com la que varem poder gaudir.