Ivan el Terrible de Serguei Prokófiev a Palau 100

Temporada 2012-2013 de Palau 100

Dijous, 4 d’abril de 2013

 

Joan Guinjoan

– In tribulatione mea invocavi Dominum (1987)

Serguei Prokófiev

– Ivan el Terrible, op. 116

 

Ewa Podles – Contralt

Valeriano Lanchas – Baix-baríton

Sergi López – narrador

Carles Masdeu – Ràpsode

Cantaires del Cor Jove de l’Orfeó Català (Esteve Nabona-director)

Orfeó Català i Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana (Josep Vila i Casañas-director)

 

Orquesta Sinfónica de Galicia

Víctor Pablo Pérez – Director

 

 

 

 

 

 

 

 

La primera obra religiosa de Joan Guinjoan, In tribulatione mea invocavi Dominum, va néixer per encàrrec de la Semana de Música de Cuenca, on fou estrenada el 13 d’abril de 1987. En aquesta ambiciosa partitura simfònicocoral, dedicada a Pietat Homs, el compositor català s’inspira en el text del salm 17, Gratiarum actio regis David pro salute et victoria. “Vaig quedar seduït per les belles imatges dels versicles elegits i per la seva descripció poètica”, confessava el compositor en presentar la seva obra, tot definint-la en el seu aspecte formal com “un poema religiós, segons la mateixa estructura i el contingut del text. No obstant això, aquesta llibertat morfològica no impedeix que hi hagi un motiu que posa en evidència la imatge principal, la qual determina el títol (principi del versicle núm. 7). Es tracta d’un element característic que discorre a la part central, i serveix d’eix catalitzador entre la primera i l’última part”. El cor hi té màxim protagonisme i Guinjoan, fascinat pel canto jondo, subratlla el punt culminant amb un ritme repetitiu que evoca el batec vital de la saeta. Fa servir alguns procediments propis de la fonètica (murmuri, xiuxiueig, etc.) i, a partir de la descripció apocalíptica, adquireixen un relleu més gran l’orquestra i la part recitada fins a l’últim versicle (núm. 17), on el cor recupera l’autonomia.

Es va fer una lectura correcta de la partitura de Guinjoan amb tots els seus contrastos sonors.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Serguei Prokófiev busca la comunicació directa i la màxima intensitat dramàtica en Ivan el Terrible. Sorprèn en els seus treballs amb Eisenstein la capacitat evocadora, la pintura d’ambients, la creació de climes i atmosferes en les quals brilla el seu extraordinari i refinat talent com a orquestrador. No deixa de ser curiós que, al llarg del segle XX, fins a la caiguda del règim soviètic, molts grans compositors russos trobessin refugi en la música cinematogràfica, des del mateix Prokófiev i Dmitri Xostakóvitx a Alfred Schnitke i Sofia Gubaidulina. No era un espai total de llibertat creativa, ja que tant el cinema com la música havien de complir una funció pedagògica de glorificació nacional no sempre fàcil de conciliar amb les seves pròpies ambicions musicals. No obstant això, Prokófiev va saber trobar en els temes i herois patriótics espai suficient per enaltir l’esperit i la grandesa del poble rus.

Prokófiev admirava la gran intuïció musical d’Eisenstein, el seu respecte escrupolós al valor de la partitura i aquesta especial sintonia permet gaudir d’una música de poderosa força expressiva que no ha estat manipulada ni fragmentada a la recerca d’efectismes que atemptin contra la seva essència musical. Música i imatge, com a grans aliats, sens dubte, però música amb valor i identitat pròpia a les sales de concerts, per la capacitat descriptiva, el lirisme o l’enlluernadora màgia orquestral de Prokófiev, que s’inspira en els músiques populars lligades a noces i festes religioses per evocar les arrels de l’encantadora Anastàsia Romanovna, esposa d’Ivan IV. Sempre fidel a la gran tradició, les parts corals, de màxima brillantor, recullen l’herència de Glinka i Mussorgski. El 1948, després de la mort d’Eisenstein, Prokófiev va deixar de treballar per al cinema. Va guardar la partitura i va abandonar la idea, apuntada pel mateix cineasta, de fer una òpera sobre Ivan el Terrible. Tampoc no va salvar la música, tot atorgant-li vida concertística en forma de cantata, com va fer amb Aleksandr Nevski. Si avui podem gaudir d’aquesta partitura és gràcies a l’apassionat esforç del director d’orquestra Abram Stasévitx, que el 1962, nou anys després de la mort de Prokófiev, va realitzar aquesta adaptació en forma d’oratori, afegint-hi els diàlegs del film. La versió es pot oferir sense aquests diàlegs (que poden desconcertar, i molt, els oïdors que no entenen el rus), o bé acudir a l’eficaç concurs d’un narrador.

Víctor Pablo Pérez va fer una direcció clara i concreta de la complexa partitura de Prokófiev amb un control absolut de la música i els interprets.

Els cors varen cantar amb una bona afinació, amb una sonoritat homogenia i amb una curosa lectura de la partitura.

Segi López va crear un narrador amb una dicció clara i eficaç amb total entrega. El seu discurs va ser una mica pla en la seva expressió.

Ewa Podles va estar esplèndida tant en la seva interpretació com amb el seu tant particular com interesant color vocal.

Valeriano Lanchas va fer una intervenció curta però molt brillant.

L’Orquestra Sinfónica de Galicia va tocar amb molta correcció i amb molta efectivitat.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Fotos: Antoni Bofill