Hélène Grimaud a PALAU 100

Temporada 2011-2012 de PALAU 100

Dilluns 19 de desembre de 2011

 

Wolfgang Amadeus Mozart: Sonata per a piano núm. 8 en La menor K. 310

Alban Berg: Sonata per a piano op. 1

Franz Liszt: Sonata per a piano en Si menor S. 178

Béla Bartók: Danses populars romaneses Sz. 56

 

Hélène Grimaud – Piano

 

Les obres del concert que ens va ofererir Hélène Grimaud van ser escrites en un lapse de 150 anys. Durant aquest temps, el piano es consolida com el gran instrument solista i la sonata com el gènere central del repertori pianístic.

El piano des que comença a popularitzar-se a mitjan del segle XVIII, segueix des del punt de vista mecànic, una evolució constant. El so i la potència d’aquest instrument es va modulant a mesura que avancen els anys. Primer seguint la iniciativa dels artesans més desperts. Després quan la construcció de pianos ja és un negoci industrial, a cops de patent. I no és fins a finals del segle XIX que el piano troba la forma definitiva.

El camí que fa la sonata com a gènere és més sinuós. Neix durant la dissolució del barroc, encara no superada la primera meitat del segle XVIII. Els clàssics vienesos n’estableixen els contorns i la converteixen en fonamental. I Beethoven, amb les seves realitzacions en fixa els estàndards de qualitat per sempre més. Durant tot el segle XIX la sonata conserva l’aurèola de gènere privilegiat que li ha infós Beethoven. Però això no es tradueix en un increment del nombre de sonates compostes. A poc a poc el repertori pianístic va evolucionant  amb altres gèneres com els nocturns, improntus etc cap el camí de  l’època romàntica

La pianista Hélène Grimaud és una interpret amb una personalita molt marcada en les seves interpretacions musicals com amb la seva manera de fer. Toca amb una tècnica segura i omogenia, amb un so unificat i amb certa duresa en el so. Ella te una visió de les partitures molt concreta, ja que les interpreta amb una visió molt unificadora que fa que ho toqui tot amb la mateixa intenció en el seu discurs musical. Quan ella puja a l’escenari esta totalment endinsada en les seves interpretacions, però amb un discurs musical massa unificador per totes les partitures que interpreta, i això fa que el seu so sigui molt igual tota l’estona i que la seva manera de frasejar sigui molt monotona en el seu cotext. Es va comunicar amb el públic gratament i que aixó va fer que ens obsequies amb uns quants bisos.