Hèctor Parra i Gustav Mahler

Temporada de l’OBC 2011-2012

Dissabte 25 de febrer de 2012

 

Hèctor Parra: Karst-Chroma II (2006), InFALL-Chroma III (2011). Estrena. Obra encàrrec de l’OBC

Gustav Mahler: Simfonia núm. 5 en do sostingut menor (1901-1902). Juan Manuel Gómez – solista de trompa

 

La figura de Mahler va representar per als músics del segle XX una porta oberta al canvi. Així, va donar suport a la nova estètica de Schönberg, Berg i Webern fins que va morir, tot i que reconeixia que no els comprenia del tot. Des de la revolució artística a la Viena del començament del segle passat fins avui, Mahler continua present a les noves generacions de compositors. L’orquestració, els canvis anímics freqüents i la riquesa contrapuntística són algunes de les seves herències, però també una actitud moderna, generosa amb els qui l’havien de succeir. La il·lusió per una intel·ligència col·lectiva i per encoratjar la gent a créixer com a persones és en bona part allò que fa sentir a Hèctor Parra, un dels joves compositors catalans amb més projecció internacional, una “filiació gairebé genètica amb Mahler”. El mestratge del compositor austríac en mostrar la unitat dins una obra plena de contrastos i desunions, amb l’orquestra entesa com un tot i l’obra com una tensió de forces intrínseques, és un dels camins que segueix Parra. A més de l’arquitectura musical de Mahler, Parra també s’inspira en realitzacions procedents de diverses disciplines: artístiques (pintura, poesia) i científiques (físiques, biologia i geologia).

Karst-Chroma II, encarregada per l’Estat francès i estrenada al Festival de Música d’Estrasburg (2006), és la segona peça per a gran orquestra de Parra i la primera en què forja el seu particular llenguatge orquestral. Un llenguatge que intenta eixamplar l’espectre sonor, el timbre orquestral, que va des de sons simples, gairebé tons purs, fins a sons complexos, tant articulats com caòtics i sorollosos. Parra pretén fer viatjar l’oient pel timbre sonor, pels colors de la música, amb l’afany d’oferir al públic el que anomena “la plasticitat del so”, en què el color (entès com a timbre) interacciona amb el gest, la polifonia, la forma i l’harmonia.

Karst és un terme que defineix un tipus de geologia, la que es refereix als terrenys càrstics, on es formen les coves. La massa orquestral pensada com un tot és imaginada per Parra com una roca calcària, com una massa densa que permet a l’aigua penetrar-la, diluir-la i filtrar-hi els sediments.

InFALL-Chroma III, l’estrena d’aquest programa i un encàrrec de l’OBC, a la qual va dedicada, ens ofereix una visió cosmològica de l’existència humana i, en comunió amb l’esperit de Mahler, aplega coneixement i riquesa emocional alhora que hi fa cristal·litzar una certa consciència del destí tràgic que ens porta cap a la mort. InFALL és, en anglès, el moviment de caiguda cap al centre d’un cos astronòmic massiu a causa de l’atracció gravitatòria. Caracteritza la implosió que, segons algunes teories actuals, com la del físic francès J.P.Luminet, marcarà tràgicament el final de l’univers. Per fer aquesta obra Parra es va inspirar en lectures sobre la física dels forats negres (K.S.Thorne, L.Susskind) i en La termodinàmica de la vida, en què D.Sagan i E.Schneider proposen que la vida a la Terra es podia haver originat com a resposta molecular, natural i fortuïta, a les grans diferències de temperatura que hi havia entre el Sol, l’espai buit i la Terra. Fruit d’aquesta tensió, d’aquest gradient tèrmic, es va originar els diversos processos i moviments moleculars “ordenats”, com ara els ciclons, les tempestes… i la vida. Així InFALL comença amb una secció de dos minuts que evoca el buit interestel·lar: una mena de grinyol ultrasònic gairebé inaudible, interpretat per les cordes i combinat amb breus erupcions de matèria emergent (piccolo, trompetes amb sordina, percussió). InFALL intenta posar l’orquestra dins d’un camp de potents ones sonores que provoquen excitacions sobtades i gairebé continuades de la matèria orquestral. Així, es pot escoltar els timbres de l’orquestra que es transformen d’estridents en extremadament tendres en menys d’un segon. És així com Parra comprèn també la vida humana, com un gran procés de complexificació i accerelació. Un procés que desemboca en un Presto feroce en què s’amaguen tots els motius de la peça. A manera de stretto, tota la matèria conflueix per acabar implosionant en un final tràgic i contundent, sec, en què el lirisme ja no hi té cabuda.

L’obra d’Hèctor Parra esta plena de sensacions tant humanes com cosmiques envoltades d’una intel·ligència sonora i tímbrica que et fa vivrar més enllà del que podem veure amb els nostres ulls quan l’escoltes. És una música amb un sentit profund del pensament humà i el seu lligam amb la matura i l’univers, i que Parra aconsegueix amb la seva música unes textures sonores molt diverses i originals i que de vegades et dona la sensació com si a part de sentirles vivrar les poguessis tocar amb la mà degut a la seva plasticitat. Aquest és un efecte que consegueix Hèctor Parra i que  es justament una de les caracteristiques d’aquest compositor, transformar la música en materia sensitiva, i que realment fa que sigui molt interessant de sentir. Podriem dir que la seva música es una perfecte simbiosi entre ciència, música i natura.

Es nota un clar desemvolupament entre la primera obra del programa Karst-Croma II i la segona InFALL-Chroma III, en les seves textures i desnvolupaments sonors i al conseguir que la segona partitura el compositor consegueixi una major expresivitat-sensitiva en la seva música.

L’interpretació que en va fer el director Lothar Zagrosek juntament amb l’OBC va ser molt clara i ben treballada, ja que es varen poder apreciar tots els matisos timbrics i sonors de les complexes i riques partitures de Parra.

Escrita als estius del 1901 i el 1902 (any en què es va casar amb Alma), la Cinquena de Mahler és un cant a l’existència humana, a la dicotomia entre la fragilitat i la potència i l’ambició. Entre una tremenda por a la mort i el “fals” somni d’una vida eterna. Plena d’extrems, felicitat, amor, tristesa, depresió i esperança, l’obra conté una recerca del destí i és, sens dubte, una simfonia de límits entre el que és grotesc i el que és sublim. Es tracta d’una simfonia atípica, amb un inici de marxa fúnebre que comença amb una fanfara, un ressò dels records d’infància del compositor. Segueix un segon moviment ple desesperació que enllaça amb el començament de la segona part, formada per un alegre i complex Scherzo. I finalment, el famós Adagietto que és un moviment conduït per una melodia de cordes i arpa que porta al tancament de l’obra amb el Rondó-Finale, un moviment amb traces també de sonata que reprèn el tema coral del segon moviment per utilitzar-lo, aquest cop, com a conclusió triomfant. L’obra es va estrenar el 1904 sota la direcció del mateix compositor, al davant de l’Orquestra Gürzenich de Colònia, i va ser modificada fins al 1911, any de la mort de Mahler.

L’interpretació d’aquesta profunda partitura va ser esplendida per part del director i l’OBC. Lothar Zagrosek va fer una feina fabulosa amb l’orquestra dotant a l’interpretació de tots els matisos necesaris que requereix aquesta partitura amb tot el seu contingut emocional que expressa la partitura de Mahler, ja que es una simfonia on floreixen tots els sentiments de tristor, amor, esperança, alegria i que això fa que sigui complexa la seva interpretació, i que en aquest cas varen sorgir gràcies a la veterana i exel·lent batuta de Lothar Zagrosek, qué ès un director que sap treballar el sentit de la música a travers dels músics de l’orquestra, i que va conseguir que sones amb una gran qualitat sonora orquestral, amb un color de la corda molt treballat i sobretot al sei adagietto,  amb uns frasejos molt ben treballts i amb un sentit unificador entre tots el moviments de la simfonia que va donar un sentit unificador a la partitura amb una lectura profunda de la música de Mahler. Els músics de l’orquestra es varen entregar realment al director i a la música, i a destacar molt notablement el solo per part del solista de trompa de l’OBC  Juan Manuel Gómez en la segona part de la simfonia.

En aquest concert es varen poder escoltar dos compositors d’una generació del passat i que va marcar els nostres músics del present i que va compartir amb un compositor del nostre present, i que els dos tenen en comú en les seves composicions l’expresió humana, la profunditat del èsser humà, la recerca de la vida cap a la mort, i el cant cap a la natura que en definitiva es el que en realiatat ho uneix tot.