Temporada de Palau 100 2012-2013
Dilluns, 18 de març de 2013
Ludwig van Beethoven
– Concert per a piano i orquestra núm. 4, en Sol Major, op. 58
– Simfonia núm. 7, en La major, op. 92
Leif Ove Andsnes – Piano
Gustav Mahler Jungendorchester
Herbert Blomstedt – Director
El Concert per a piano núm. 4 de Beethoven es va estrenar el 1807 al palau del seu protector, el príncep Lobkowitz. Campió de la llibertat, de l’artista com a persona que marca el futur, Beethoven -en realitat no existeix l’art sense una comlpicitat social- va ser sostingut pel mecenatge nobiliari. “Per primera vegada en la vida d’un músic, s’esdevé de manera efectiva que unes quantes persones benestants es van encarregar de conservar-li la seva independència de la manera que ell la comprenia”, diu Wagner, que coneixia bé aquestes qüestions.
Aquest Concert núm. 4 ens mostra un Beethoven llunyà de la Simfonia núm. 7, profundament líric, transparent, fidel a la forma, amb sonoritats suaus, amb tonalitats plàcides. És el piano el que, breu i amb claredat -al contrari de l’habitual en els seus tres anteriors-, obre el Concert, respost per una llarga exposició orquestral que subratlla intenció de diàleg, la seva quinta essència. L’artista individu pren lloc en la nova escena, i desplega una enorme ambició d’idees en els parts solistes, en les cadències. Beethoven mateix va deixar escrites aquestes parts a solo en les quals abunda el virtuosisme; resulta clara la introversió del segon moviment en què el diàleg és molt marcat amb la veu cantant del pianista, subtil i profund, que ens deixa sense respirar. Un final festiu, puixant i ple d’alegria, amb el diàleg gairebé captivador, completa aquesta obra magistral.
L’intervenció de Leif Ove Andsnes des de bon començament va ser elegant i controlada. El pianista posseeix una tècnica amb control absolut del teclat amb un so delicat, clar i curos amb una musicalitat elegant i molt tècnica, ja que “tècnic” és l’adjectiu per descriure el pianista noruec.
La Gustav Mahler Jugendorchester va fer una versió del concert de piano molt dinàmica, musical i amb molta enèrgia.
La Simfonia núm. 7 en La major s’estrena el 1813 en un ambient marcial, d’entusiasme per la derrota de Napoleó, i és un exemple clar de les circumstàncies socials. Els temes destil·len ritme, les seqüències de la corda s’enlairen cap a la llum; els temes repeteixen una nota o un acord, els vents destaquen sempre, encara que l’Allegretto comença a la corda. En el tercer moviment, Presto, dóna protagonisme al timbal i canvia la seva afinació per accentuar el tema (la nota La és una constant destacada de l’obra des del començament i aquí la subratlla), la qual cosa el fa també protagonista del Trio central escrit en Re major i acabant amb un final apoteòsic.
Aqui l’orquestra va fer una interpretació amb musicalitat, força expressiva, comunicació i amb molta energia, ja que aquesta orquestra el que es destaca més és les ganes de tocar i l’energia que desprenen aquests talentosos joves músics. Es nota molt aquesta ganes que tenen de tocar i fer música junts pel projecte de la “Gustav Mahler Jungendorchester” de unir els joves músics europeus i que el resultat és una gran unió musical entre ells que es transmet a l’escenari a travers de la música amb el seu entusiasme i força que desprenen al interpretar la música. Un alt nivell posseeixen els músics d’aquesta orquestra i que fa que puguin abordar qualsevol repertori que es proposin. El vent va estar impecable al igual que la corda, però la corda en alguns moments varen apretar massa l’arc i el so en els fortes era una mica estrident i brut.
El director Herbert Blomstedt segurament va fer una feina prèvia als concerts, però una vegada a l’escenari els músics anaven pràcticament sols ja que el mestre està ja massa gran per dirigir i difícilment podia portar el tempo amb el seu cos per la seva avançada edat, i que això fes que l’orquestra anes conjuntada gàcies als caps de corda i això va fer que anesin junts en tot moment.
