Grigory Sokolov a Palau 100

Temporada de Palau 100  2012-2013

Divendres, 10 de maig de 2013

 

Franz Schubert

– Quatre Impromtus, D. 899  op. 90

– Tres peces per a piano, D. 946

Ludwig van Beethoven

– Sonata núm. 29, op. 106   “GroSe Sonate für das Hammerklavier”

 

Grigory Sokolov – Piano

 

 

 

 

 

Compostos a l’estiu de 1827, els quatre Impromtus op. 90 D. 899 de Franz Schubert contenen mostres de la música més encisadora del compositor austríac. Tot matenint una estructura ternària comuna, el primer presenta un desenvolupament més elaborat, amb oscil·lacions contínues entre el mode menor i el major. Les àgils i delicades figuracions de la mà dreta emparenten el segon impromtu amb el quart, mentre que el tercer és d’una serenor extàtica.

Les Drei Klavierstüke D. 946 ofereixen una densitat fins i tot superior, amb dosis abundoses de l’expressivitat directa a l’escència que és un dels trets característics del compositor. Schubert les va escriure l’últim any de la seva vida, sense posar-hi títol ni numeració, i no van aparèixer publicades juntes fins quaranta anys després de la seva mort. La primera oposa un tema agitat a dos parèntesis lírics, just al contrari de la segona. Aquí és el tema marc el que adopta un caràcter efusiu (amb una melodia extreta de l’òpera Fierrabas) davant dos episodis més agitats. La tercera peça, amb les seves síncopes juganeres, és de dimensions menors i, com els impromtus, d’estructura ternària.

Per tercer any consecutiu Grigory Sokolov ens deleita en la temporada de Palau 100 amb la seva gran maestria tant pianística com interpretativa.

Una vegada més ens va deixar a tot el públic present amb la boca oberta de les genials i fantàstiques interpretacions que ens ofereix aquest gran pianista.

Va interpretar uns Impromtus i peces per a piano de Schubert amb una musicalitat extraordinaria, amb un domini del teclat amb un altissim nivell, amb una musicalitat depurada i exquisida, amb una manera de tocar única i amb gran personalitat. Sokolov és un pianista que traspassa la música i millora la música escrita amb les seves interpretacions. Va tocar les partitures de Schubert amb molta sensibilitat, amb una gran força expressiva i que et fa disfrutar de la música d’una manera excepcional.

L’ombra titànica de Beethoven planava sobre la vida musical de Viena en què Schubert va maldar per fer-se un lloc. I titànica pot ser un bon qualificatiu per a la Sonata núm. 29  op. 106 d’un coompositor que sabia com començar una obra: com en la Simfonia Heroica, uns acords imperiosos ens indiquen que estem a punt d’escoltar quelcom fora de mida, fet àmpliament confirmat per la llargària, inusual a l’època, tant de la simfonia com de la sonata. Tanmateix, no es tracta d’una simple qüestió de minutatge, sinó d’amplitud de la música, d’ambició formal i expressiva.

Composta entre el 1817 i el 1818, la sonata, coneguda com a Hammerklavier (equivalent en alemany de l’italià fortepiano) va veure la llum en la mateixa època que altres peces que desafiaven les convencions, com la Missa Solemnis i la Novena Simfonia. La impetuosa crida inicial és resposta de seguida per una melodia més acaronada, en un primer moviment de notable profusió temàtica. Un concís i benhumorat Scherzo amb trio central és el nexe d’unió amb l’epicentre emocional de l’obra, un Adagio sostenuto de vastes proporcions, marcat per una angoixa tan pregona com subtil. Un fragment d’aquesta inusitada profunditat només podia tenir un colofó al mateix nivell. Després d’un Largo introductori de gran llibertat improvisadora, Beethoven corona la sonata amb una fuga colossal a tres veus a partir d’un tema cantellut que, després d’un recorregut ple de girs i peripècies, desemboca en una coda afimartiva. És el punt final d’una partitura que exigeix el màxim a intèrprets i oïdors.

La complexa sonata de Beethoven Sokolov la va dominar al detall i amb un minucios control de totes les notes i musicalitats internes que posseeix la partitura. Beethoven en general és de difícil execució amb una dificultat tècnica bastant notable i amb una musicalitat complexa, i que Grigory Sokolov fa que la música sigui fàcil d’entemdre pel seu profund plantejament en el seu estudi de les partitures i que fa que les seves interpretacions musicals siguin coherents i plenes de musicalitat auditiva.

Ens va oferir un Beethoven ple de força expressiva amb molta força interpretativa i amb una grandísima qualitat tècnica com musical, tot envoltat d’una gran qualitat sonora amb cura de tots els volums i sempre amb un so molt personal.

L’èxit del concert va ser tant rotund que ens va oferir sis bisos magnífics.