Gran Missa en Do menor de W.A.Mozart a PALAU 100

PALAU 100

 

Dilluns 17 d’octubre de 2011

 

Franz Joseph Haydn: Simfonia núm, 104 en Re major “Londres”

Wolfgang Amadeus Mozart: Gran Missa en Do menor K. 427

 

Sandrine Piau – Soprano

Verónica Cangemi – Soprano

Jeremy Ovenden – Tenor

Andrew Foster-Williams – Baix

 

Cor de Canbra del Palau de la Música Catalana

Mozarteum Orchestra Salzburg

Ivor Bolton – Director

 

La trajectòria de Franz Joseph Haydn i de Wolfgang Amadeus Mozart van íntimament lligades en el temps i en les circumstàncies personals: els dos músics van viure el pas de la música galant a les primeres incursions en el preromanticisme Sturm und Drang, passat pel classicisme en estat pur. Però, a més, van fruir d’una intensa amistat amistat al llarg dels anys vienesos.

Simfonia 104 “Londres”

El pare de la simfonia que va ser Franz Joseph Haydn va fer evolucionar l’esmentada forma musical fins arribar a pàgines com la que ens ocupa i que tanca el catàleg simfònic del músic de Rohrau. Escrita durant la temporada de concerts londinencs, la Simfonia en Re major és una pàgina rica en contrastos, rica en inventiva melòdica al llarg dels tres moviments. El primer que contraposa dues dinàmiques (adagio-allegro) confirma el model de l’obertura francesa molt evolucionada. Som davant d’una de les simfonies més originals i riques del catàleg haydnià, i que prepara ja el camí de la gran simfonia beethoveniana.

El Mozarteum va fer un concert juntament amb el seu director Ivor Bolton amb unes idees molt nitides musicalment i sonorament, ja que és una orquestra que produeix un so molt net i clar de molta qualitat amb una afinació impecable, amb un equilibri molt adequat entre totes les seccions de l’orquestra. Els músics que formen part d’aquesta orquestra toquen tots amb molt gust i alt nivell instrumental.

La simfonia de Haydn va ser interpretada amb els tempos molt ajustats, amb un sentit ritmic i dinamic molt clars i definits amb un fraseig molt adequat estilisticament. Sempre amb un so molt cuidat tant al fortes com als pianos i amb una disposició absoluta al tocar per part de tots els músics amb una total conjucció orquestral.

A la segona part es va interpretar la fantàstica Gran Missa en Do menor de W.A.Mozart.

Aquesta missa és una peça inconclusa tot la llargària dels fragments que la integren. És una obra sintètica, que resumeix l’ideari mozartià en matèria religiosa i que fon tots els dialectes del gènere, conferint-los una veritable “catolicitat”, és a dir una universalitat que va del sever contrapunt de reminiscències barroques fins a les llicències del cant operístic.

Mozart va més enllà del sagrat i del profà, i el tractament operístic de les dues àries per a soprano no és ornamentació ni atzar, sinó preciosisme per evocar el transcendent: serenor i temor, relligats amb el fil d’un anhel conciliador i esperançat en el més enllà. Mozart entén així el sentit de la gràcia, de la fe, que ell posseïa i que sembla agrair amb devoció. I ho fa al llarg d’una partitura de grans dificultats en la seva execució, com les àries esmentades o els passatges canònics, fugats de cor i orquestra.

En la part solista varen tenir un quartet de nivell:

La soprano Sandrine Piau va interpretar la part de primera soprano amb una veu equilibrada timbricament en tot el seu registre. És una cantant que posseeix una veu amb un color noble amb una tècnica pulcre i amb un legato ecxel·lent. La seva ària “Et incarnatus est” la va cantar amb molt bon gust i amb molta musicalitat.

La segona soprano va estar interpretada per Verónica Cangemi amb una veu d’un timbre avalotat amb bona musicalitat i amb una tècnica precisa.

El tenor Jeremy Ovenden té una veu molt ben timbrada i amb molt bona tècnica però amb un volum discret.

El baix Andrew Foster-Williams posseeix una veu robusta i interesant amb molt bona projecció i molt bona musicalitat, llàstima que la seva intervenció es tant breu nomès al “Benedictus”.

El Cor de Cambra del Palau va fer una interpretació amb un so coral compacte, amb qualitat, molt musical i amb un bon nivell juntament amb el Mozarteum, encara que és va trobar a faltar emoció en l’interpretació que varen fer. Tot era interpretat molt correctament tant musicalment com tècnicament durant tot el concert, però va faltar expresivitat i sobre tot emoció, ja que si els interprets que estan a l’escenari no s’emocionen i no s’entreguen al màxim alhora d’interpretar és molt difícil i imposible que el públic ho senti.