European Union Youth Orchestra a Palau 100

Temporada 2012-2013 de Palau 100

Divendres, 12 d’abril de 2013

 

Benjamin Britten-Lennox Berkeley

– Montjuïc (suite de danses catalanes)

– Concert per a violí i orquestra, op. 15

Maurice Ravel

– Daphnis et Chloé: Suites núm. 1 & 2

 

Daniel Hope – Violí

European Union Youth Orchestra

Vladimir Ashkenazy – Director

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Abans que el 18 de juliol de 1936 comencés la tragèdia que va dur a l’ensulsiada política i cultural de Catalunya i del conjunt d’España, per l’abril Barcelona esdevenia el focus de la vida musical internacional. El Festival de la Societat Internacional de Música Contemporània va atreure la flor i nata de la creació del moment, incloent-hi un jove compositor anglès de poc més de 22 anys que havia d’interpretar-hi la seva Suite op. 6 amb el violinista català Antoni Brosa. Benjamin Britten va gaudir de l’arquitectura i del menjar del país, no tant de la sordidesa dels cabarets del Barri Xino que va visitar amb Lennox Berkeley. Els records de la visita van fructificar un any més tard en la Suite Montjuïc escrita a quatre mans amb Berkeley, que es va ocupar dels dos primers moviments. El títol deriva de l’indret on els dos músics van escoltar diverses peces populars catalanes que van incorporar en una colorista partitura que té el seu epicentre dramàtic en el “Lament” del tercer temps.

La partitura de Britten-Berkeley va estar tocada amb rigor i bon nivell orquestral, encara que aquesta partitura no dona per a molt  ja que es poc interessant de tocar, de sentir i de programar dintre el repertori d’un concert, ja que es fa una mica aborrida fins i tot amb la seva poca durada de 12 min.

El record de la principal obra estrenada al festival barceloní -el Concert per a violí d’Albang Berg-, una nova col·laboració amb Brosa i les convulsions d’un temps de guerra coincideixen amb la primera obra que Britten va acabar a Amèrica després de deixar la Gran Bretanya, l’abril de 1939. Brosa va estrenar al Carneige Hall de Nova York, el 28 de març de 1940, el Concert per a violí, op. 15, una de les peces de més entitat abans de l’eclosió definitiva del geni de Britten amb Peter Grimes (1945). El tema rítmic exposat per les timbales a l’inici del primer temps serveix de coixí de l’expressiva cantilena del solista, alhora que crea una atmosfera de tensió que el segon tema amb una dansa. Un scherzo de gran motricitat permet al violí desplegar tot un ampli arsenal de recursos virtuosístics, abans de la cadència que enllaça directament amb el tercer temps. Britten empra aquí la forma de la passacaglia, un seguit de variacions riques en contrastos sobre un tema omnipresent que va circulant per l’orquestra i que desemboca en una coda de pau durament assolida, una esceltxa de llum enmig de la tempesta més fosca.

El concert de violí de Britten es una partitura plena de textures i colors diferents en el seu discurs orquestral i d’una interesantíssima musicalitat. L’orquestra European Union Youth Orchestra juntament amb el seu director titular Vladimir Ashkenazy i en la part solista del violinista britànic ens varen deleitar amb una versió delicada i amb força alhora, amb un treball orquestral amb molta precisió i amb una musicalitat elegant i plena de sonoritats coloristes per cada moment quan era necesari.

El violinista va tocar amb molta precisió amb el seu Guarneri del Gesù “ex-Lipinesqui”, amb una tècnica neta i curosa, amb un so ple, però de vegades amb uns fortes una mica apretats, bruts i ofegats.

 

Mai no es ponderarà prou la importància que els Ballets Russos de Diaghilev van tenir en el desenvolupament de la música del primer terç del segle XX, impulsant un seguit d’obres que avui dia és més fàcil trobar a la sala de concerts que al teatre. Com Daphnis et Chloé, estrenada a París el 1912 després de tres anys de gestació difícil per les diferències de criteri entre Ravel i el coreògraf Mikhaïl Fokine. Aquesta “simfonia coreogràfica” basada en la novel·la de Longus sobre els amors d’un pastor i una nimfa, salvada dels pirates gràcies a la intercessió de Pan, constitueix la partitura més monumental d’un Ravel que va desplegar-hi tot el seu geni orquestrador. Les dues suites que en va extreure són un bon resum d’una música opulenta, sobretot la més divulgada segona, amb la màgica albada i la frenètica dansa final.

L’interpretació de les Suites 1 & 2 de Daphnis el Chloé de Maurice Ravel va ser el millor del concert. Aquesta jove orquestra europea toca amb un alt nivell per part de tots els seus músics. Estan molt ben seleccionats per els directius de l’orquestra per poder donar un nivell molt professional i amb una feina molt ben feta i molt estudiada.

La preciosa música de Ravel la varen interpretar amb molta netedat sonora, amb un total equilibri orquestral, amb una musicalitat elegant -sense arribar a emocionar en cap momet ja que son un mica freds però molt correctes-, amb una feina excel·lent per part de Vladimir Ashkenazy amb una direcció clara i amb una musicalitat ferma i amb un criteri molt estudiat musicalment i orquestralment.

 

Fotos: Lorenzo di Nozzi